El passat 1 de maig, dia del treball, va ser inusual. Ningú als carrers, que es mostraven deserts a falta de les històriques manifestacions que baixaven per les grans avingudes com rius embravits. No hi va haver crits ni consignes. Només silenci. I és silenci també l’única resposta a l’augment de les denúncies per violència masclista d’aquestes setmanes, per part de dones confinades amb els seus maltractadors. És silenci als carrers pels milers i milers d’injustícies que es donen aquests dies, perquè la corrupció, la violència i les discriminacions no estan confinades, com així ho estan les persones que surten al carrer per a denunciar-les.
Aplaudiments i cassolades als balcons. I potser algun fil de denúncia a Twitter. Aquests són els nostres altaveus en aquests dies atípics. Ens cremen les ganes de sortir de casa, no només per a reunir-nos amb els nostres éssers estimats, sinó també per a desfer-nos de l’aïllament en què ens té sumits aquesta pandèmia i unir les nostres veus, com vam fer, per última vegada, el 8M. Per a recuperar els nostres drets i la nostra legítima protesta. Junts, encara que, a partir d’ara, ‘junts’ vulgui dir estar a dos metres de distància.
Catalunya Plural, 2024 
