Els botxins del petit patrimoni solen ser els propietaris, immisericordes i sempre amants del propi guany. Durant tot el segle XX el el Baix Guinardó fou un Far West en miniatura, amb camps i cursos fluvials. Aquesta encertada metàfora de Juan Marsé també serveix per a explicar el procés de liquidació a càmera lenta del torrent de Lligalbé.
Des de l’inici d’aquesta sèrie l’examino el màxim possible. La prospecció a l’aire lliure m’ha ajudat moltíssim, més encara per trobar-nos en aquesta estranya època, doncs gràcies al seu silenci i solitud l’he comprés millor. L’altre inevitable i gran recolzament han sigut les poques fotografies disponibles del Nou-Cents; a una s’aprecia amb certa nitidesa el seu ingrés tallat, com deia a la primera entrega, per la successora de la residència d’ancians Sant Josep Oriol. Un petit mur surrealista, amb la ronda del Guinardó d’aleshores gairebé a tocar, ens mostra quin podia ser el seu traç des del desaparegut carrer de la Bona Sort.
Si tornem als propietaris, totes les peces han d’encaixar amb precisió, resoldrem més dubtes. El 8 de juny de 1911 fundaren la junta de Lligalbé i Manso Casanovas. Entre els presents figuraven alguns cognoms catalans amb molt de pes a la zona, com Fargas de Casanovas, fill dels latifundistes de Font d’en Fargas, Garcia Faria o Utset. Un dels primers presidents fou Josep Ciurana, mort el 22 de novembre de 1914 i posseïdor de terres al seu homònim carrer, a pocs metres de l’inici del torrent, amb una sèrie de vivendes construïdes als anys vint per a persones de minsos mitjans.
Aquesta junta era ambiciosa i tenia ben clares les seves idees. Pel juliol de 1916 organitzaren una visita de la barriada pel Marqués d’Olèrdola, amb Pere Fargas, no anaven pas de broma, com amfitrió. Li demanaren esmenar el complet abandonament i connectar-se amb l’Eixample mitjançant el carrer de Sardenya per a tenir un accés directe al Park Güell, no sense reclamar-li ampliar el carrer Providència per a enllaçar-se amb Gràcia, d’on sempre va ser més propera, malgrat el barri arribés a l’altra banda fins a la cruïlla de Sant Quintí amb Mas Casanovas, frec a frec amb el Guinardó. Al seu altre hemisferi els camps eren majoria i ni tan sols existia com a tal l’avinguda de Pi i Margall.
Pel que fa al torrent de Lligalbé el debut de la seva lenta agonia pot xifrar-se entre finals dels anys deu del Nou-Cents i els balbotejos dels vint. El 1918 la seva aigua brollava desaforada a la seva confluència amb el carrer de la Bona Sort, reclamant-se una reixa per a remeiar-ho. Entre 1921 i 1924 les referències a delimitacions per a acotar-lo són abundants.
El tros entre travessera de Gràcia i la neòfita Llorens i Barba, Bergnes de las Casas i Lepant no tingueren gaire problema a reconfigurar-lo, encara menys Manuel Boné, qui l’agost de 1924 sol·licità el permís per a edificar set cases de baix i pis, concedint-la l’Ajuntament un cop delimità la parcel·la amb el nostre protagonista, i d’aquesta manera fou com, més o menys fins 1975, el passatge de Boné una de les fronteres físiques del Lligalbe, endarrerint-se la crescuda de Lepant, culminada quan la ronda del Guinardó deixa de ser un projecte per a devorar amb tot aquest magnífic urbanisme rural.
A mitjans d’aquella dècada el barri patí crucials metamorfosis. Manuel Boné, fabricant d’arpilleres, va estendre els seus dominis i donà acta de naixement al seu homònim passatge i al de Sant Pere. El primer està sentenciat, a l’atesa de la mort, tal como ho llegeixen, dels ancians sobrevivents d’aquelles casetes amb jardí a la part de darrera, encara detectable, ideal per a vetllades primaverals, xerrades d’adults o jocs dels més petits. Quan l’enderroquin serà amb tota probabilitat engolit per la mateixa residència ocupant d’un tram recreatiu just a la fi de Sant Pere, fins 1943 amb un Jai Alai i més tard amb el centre Estanislao Kostka, essencial des de la catequesi per a crear comunitat entre la joventut, amb excursions, projeccions cinematogràfiques, partits de futbol i accions caritatives.
Aquesta revolució es completà amb dos pilars. El quarter de cavalleria de Girona, en construcció des de finals de Vuit-Cents, s’inaugurà el 1921 al carrer Lepant. Al seu voltant es teixí el més important fruit de les cooperatives militars, amb una illa de boniques cases amb jardí, de les quals només en sobreviu una al 378 de travessera de Gràcia. La presència de l’exèrcit ajuda a entendre el perquè de tant nomenclàtor proper amb al·lusions a batalles o proeses bèl·liques, de Castillejos a Padilla fins arribar a l’omnipresent Lepant o Dos de Maig.
Just al damunt s’instal·là des de 1923 a l’estadi del C.E. Europa, un dels deu equips de la partida a la primera edició de la Liga. Es mantingué a Divisió d’Honor fins 1931, quan, desbordat pels deutes, hagué d’abandonar el camp per a, un xic després, mantenir-se com entitat pel seu filial amateur. L’Europa, ara més identificat amb Gràcia, es trasllada al camp del carrer Sardenya el 1940. Mentrestant seguiren desenvolupant-se matxos de la U.E Gràcia i l’any 1942 el senyor Mostajo planteja un velòdrom per a completar aquest racó. El camp era fronterer amb el passatge de Sant Pere.
Pel 1928 la junta insistí amb l’inexistent transport públic i, almenys, potser com a conseqüència de L’Exposició Internacional de 1929, tot l’entorn obtingué enlluernat elèctric. La integració a Barcelona era un fet, i això repercutí també a les notícies, doncs al Lligalbé poc o res passava excepte la seva quotidianitat, esquitxada l’estiu de 1929 per l’episodi dels germans falsificadors de moneda.
José Pau i Cayetano Font empraven pans de metall, depositats dins d’olles, i després fusionaven aquest tresor per a tenir pessetes, amagades als seus domicilis de Lligalbé i Sant Climent, l’actual Rosalia de Castro. Les seves dones els ajudaven i ara, vist en perspectiva, fins i tot resulta graciosa aquesta trama amb els calés amagats als seus jardins. Els hi embargaren els domicilis i després, com sol passar amb la petita delinqüència, la seva pista s’esfumà.
A principis dels anys trenta la Junta de propietaris no tingué cap inconvenient en mostrar el fons d’armari. El 1929 no dubtaren retre homenatge al Baró de Viver, alcalde comtal, i el 1931 ho replicaren amb Francesc Macià, president de la Generalitat republicana
No ens hem oblidat del torrent. El 1932 perdé pistonada davant un altre gegant proper, l’Hospital de Sant Pau, robant-li un trosset pels seus pavellons de malalts i pobres, on abans hi hagué un hort. El 1933 s’expropià la masia de Cal Notari, alimentada pel líquid element del Lligalbé a l’illa de Rosselló, Padilla, Provença i Lepant, gairebé junt a la Sagrada Família. Pel 1934 el nou nomenclàtor republicà informa de la longitud del torrent, marcant-lo entre el camí de la Llegua i el carrer de Mallorca. La Guerra Civil, junt amb la demència urbanística dels guanyadors, ens conduirà envers l’adéu d’aquest símbol ignorat.
Catalunya Plural, 2024 
