El dia 20 de novembre de 1975 era dijous. La mare em va despertar i em va dir que no hi havia classe perquè Franco havia mort. Amb ulls lleganyosos vaig posar la tele i vaig veure Carlos Arias Navarro pronunciar el cèlebre “españoles, Franco ha muerto”. Immediatament després les dues cadenes (UHF i VHF) van començar a programar marxes militars, rèquiems i coses per l’estil que, amb el blanc i negre de l’època, atorgava una iconografia encara més terrorífica al moment. El meu germà va plorar perquè no feien dibuixos animats, i jo em vaig vestir i vaig sortir al carrer sense esmorzar.
Feia nits que dormia poc. M’enganxava al transistor per escoltar Al mil por mil, i a les tantes, quan acabava, buscava amb afany La Pirenaica a veure què deien. Presos de l’eufòria pel que, deien, imminent final de la dictadura amb el judici al feixisme i tot plegat, l’anaven matant dia si dia també, però el bitxo no s’acabava de morir mai. I aquella matinada, que per fi la va dinyar, exhaust i una mica fart, em vaig adormir com un tronc i no em vaig assabentar del traspàs fins l’endemà.
Llegeix el capítol 3 sencer a París/BCN
Llegeix el capítol 2 aquí
Llegeix el capítol 1 aquí
Catalunya Plural, 2024 
