Ja fa més de dos mesos d’ençà que ens van confinar, i aquest és el tercer cop que escric en confinament. Potser serà l’últim “d’aquesta saga”, ja que sembla que el temporal amaina…
Durant més de dos mesos, dia rere dia hem parlat, hem rigut, ens hem emocionat, hem fet compres de producte de proximitat conjuntament, hem compartit receptes, llibres, hem sabut dels nets, dels pares, i fills, i ens hem arreglat per sortir al balcó, perquè ha passat a ser una cita obligada, gairebé un ritual, i els veïns “amb nom” s’han convertit en anònims. Ell ha esdevingut en un més dels estimats veïns confinats… puntual a les vuit per aplaudir, esperant que li arribi el cartó del bingo musical, prenent nota del dia i l’hora que li toca actuar al festival del carrer o per Sant Jordi.
I quan li ha tocat a ell, ha sortit a la terrassa i guitarra en mà, ha fet sonar uns acords, i l’ha saludat a ella, que és just darrere la finestra, i ella li ha tornat la salutació, i ha entonat la seva cançó: Els Vells Amants. I dies més tard, al seu torn dins la 2ª edició del CardedeuFest, ha pujat al terrat, ha muntat l’equip de so, i com ell mateix reconeix, “fa dos mesos faig coses que no havia fet a la seva vida”.
I just quan era l’hora s’ha fet un silenci, i ens hem deixat portar… Dues siluetes es retallen al capdamunt del terrat i la línia segueix i es reconeix el Tibidabo i Collserola, i el sol, que ja es pon, els fa de pantalla. Comença aquest concert en la intimitat del confinament, i el dedica als seus estimats veïns de tants i tants anys i a aquells altres, que com ell diu “ens hem conegut més gràcies a aquesta maleïda pandèmia”.
Mires a baix al carrer, i la vorera és plena de gent amb mascaretes i guardant la distància, escoltant i sent conscients que sense buscar-ho, estan acudint a un concert únic. I comença, ara sí, amb Seria fantàstic, i li segueix Cançó de matinada; de fons es sent el Marc, de dos anys, el veí més petit del carrer a qui de gran li explicaran que el primer concert que va oir, va ser al seu carrer, des de la vorera i amb mascareta.
En acabar s’acomiada i agraeix l’oportunitat que se li ha brindat de ser en aquest Festival. Els aplaudiments no s’aturen i a petició del públic acaba, ara sí, amb: Paraules d’amor. Moltes gràcies Joan. Moltes gràcies Joan Manuel Serrat.
El saber que aviat tocaran les vuit del vespre i no sortirem a aplaudir, se’m fa estrany i m’he preguntat: “I ara què…?” Sembla que algú ha decidit que ja no hi ha més aplaudiments. Em resisteixo a què sigui així.
A les vuit menys un minut, surto a la terrassa. S’aixeca la persiana de la casa del davant, i surt el Joan i ens preguntem si serem els únics, i tot seguit apareix la Carme, de la casa del costat i una mica més avall la Isabel, i darrere la finestra hi és ella; de lluny es sent com els vaixells del port fan sonar les botzines, i ens mirem, i tots plegats comencem a aplaudir i a xiular, i ens diem que nosaltres seguirem aplaudint cada dia pels sanitaris, els repartidors, els carters, periodistes, transportistes, els del súper, de la neteja, i els avis, els vells amants i els veïns confinats… amb la mateixa força i convenciment, sense timidesa i amb un munt d’experiència. Va per a tots ells!
Pot ser sí que sembla que això s’acaba i que anem cap a una nova normalitat, on malauradament encara hi retrobarem antics costums: desplaçar-nos sense mirar amunt, sortir de casa sense trepitjar el carrer: la moto, el cotxe, o el patinet necessaris per arribar abans a lloc, ens oblidarem que hem descobert el nostre barri, els nostres carrers, que hem passejat en hores i en llocs que mai ens haguéssim imaginat, i tornarem a ser els de sempre, ens saludarem amb un: “hola, com va”, i entrarem a casa i demà serà un altre dia… Em resisteixo a què sigui així…
Catalunya Plural, 2024 
