Un dels nostres

Twitter ha tornat a ser el camp de batalla d’una nova batussa entre els detractors i els defensors de les opinions que Juana Dolores, una actriu catalana que ha guanyat el concurs de poesia Amadeu Oller, ha abocat en l’entrevista de la periodista Clàudia Rius per al digital de cultura Núvol.

L’entrevista no té gaire misteri: Juana Dolores, esquerrana de la perifèria barcelonina, juga a espaterrar mitjançant obvietats, provocacions i un grapat de bones respostes, tot assaonat amb una fotografia que també ha estat motiu de debat. Sap estar de la manera adequada, en el lloc correcte i en el moment oportú per donar la carnassa que tants estan disposats a rebre, la carnassa correcta per a la gent correcta. Juana Dolores, l’obra de la qual podeu trobar fàcilment, és una noia del seu temps que té alguna cosa a dir i sap com fer-ho; és algú amb qui em prendria una cervesa.

L’entrevista és interessant perquè mostra un mecanisme del qual tothom participa però que ningú sembla veure o voler veure. Juana critica la literatura de llagrimeta tan de moda a Catalunya i afirma que és millor escriure bé que fer-ho en català. També parla de la diversitat de la classe obrera catalana i del feminisme. Com dèiem, l’escriptora aprofita l’entrevista per lluir-se i publicitar-se -no hi ha res dolent en això-, el moment clau ve quan incideix en la necessitat de ser independentista i de realitats no catalanoparlants, i de senyores de la neteja andaluses de la perifèria, i altres històries.

A Catalunya podem trobar moltes crítiques al sistema, però sempre de part dels mateixos grups i l’endogàmia és el pa de cada dia en el circuit cultural. Fan de la condescendència i la crítica als seus mateixos actes el baluard de tota la defensa a la pluralitat, sense haver entès que l’única defensa possible és efectivament ser diversos. A tot occident les classes dominants i la suposada classe mitjana exerceixen el seu poder mitjançant la culpabilitat i l’autoconsciència per, en un impostat i interminable acte de contrició, ser els eterns protagonistes. Prenen per assenyalar-se com els dolents, mentre roben l’oportunitat i impedeixen parlar als que sempre s’han mantingut subordinats; així aconsegueixen que els que sempre han estat callats ho segueixin estant. És un poder molt més pervers, ja que ho fan en nom de la democràcia i el bé de tots.

Tot això dóna lloc a entrevistes com la de Juana Dolores, en què el mitjà, l’entrevistadora i els lectors estan encantadíssims d’haver-se conegut. Tots sabem que el que ha dit Juana Dolores és quelcom que molts independentistes pensen des de fa temps, no és un discurs marginal dins de l’independentisme, encara que sí crític. Aquesta és la qüestió: qui té la possibilitat de formular crítiques a Catalunya?. Els mitjans de comunicació culturals i institucionals amaguen la seva erm d’uniformitat sota l’aparença de democràcia i progressisme.

A Catalunya només es poden formular crítiques des de certa pertinença, només si s’és un dels nostres, aquí resideix tota la perversitat de el sistema. És a dir, només es pot pensar i les nostres postures seran tingudes en compte si es tenen les credencials correctes. Tot això a què es deu? Hi ha qui concedeix permisos d’entrada i només obre la porta als correctes, als quals demanen permís com saben que han de fer-ho i critiquen segons fórmules establertes.
En els petits actes podem veure grans gestos ideològics i és on es demostra la supèrbia i la posició d’aquestes persones.

A Catalunya només es poden formular crítiques des de certa pertinença, només si s’és un dels nostres, aquí resideix tota la perversitat de sistema

A Catalunya passa el mateix que en molts altres llocs del món: el sistema democràtic s’ha vist afeblit per qüestions econòmiques, polítiques i socials -amb la col·laboració interessada de la pròpia Generalitat. Les classes socials es tanquen sobre si mateixes i la ciutadania igualitària comença a esquerdar-se. Filòsofs com Alain Badiou denuncien a França des dels 90 el funcionament cada vegada més autoritari dels Estats en què la democràcia és laminada i actuen de facto (però no de iure, afortunadament) creant ciutadanies de primera, de segona i de tercera.

Partits com Ciutadans van incidir en l’assumpte amb el tema de les ciutadanies a dues velocitats, però no van entendre que un model com l’espanyol també humilia la ciutadania catalana perquè la condemna a ser una identitat defectuosa dins el marc estatal imposat; en comptes de justícia buscaven venjança i d’aquí res de bo podia sortir.

Juana Dolores pot expressar-se a Catalunya com ho fa i on ho fa perquè els mitjans culturals estan oberts a persones com ella. Ho repeteixo: la cosa no va amb ella, la jugadora, sinó amb el joc amanyat que suposa el sistema cultural. Només se’ls demana un acte de fe: dir o suggerir que s’és independentista, després totes les portes s’obren o, al menys, és més fàcil que a et deixin passar. Els que no són independentistes o segueixen el joc a la política cultural dominant no existeixen i això impedeix que una vasta majoria social pugui pensar en aquests mitjans. Us imagineu algú com l’escriptora, però parlant en castellà, dient que no és independentista i expressant-se com ho fa? No existeixen aquests testimonis.

Aquest és un dels grans problemes: una aparent pluralitat camufla la seva absència. Totes les crítiques a l’independentisme per part d’aquests mitjans sempre acaben repetint una sèrie de significants buits; no es tracta de posicionar-se contra tot i estar constantment enfadats, de vegades tan sols es tracta de fer la crítica pertinent on es deu. En el món cultural independentista no portar un llaç groc, votar no a la independència o tenir distància interior amb tot el que està succeint al país condemna a l’ostracisme social. És un disbarat que ha estat normalitzat per tots els que formen part d’aquest sistema.

Als ciutadans de primera, als bons catalans, se’ls permet dir pràcticament tot, perquè ja han fet l’acte que els converteix en part de la comunitat: donen suport a la independència. Després hi ha una segona categoria en la qual trobem catalans que no combreguen amb aquesta suposada independència idíl·lica l’únic crim dels quals és no veure com les seves vides millorarien amb una Catalunya independent. Perquè, admetem-ho, hi ha un destí manifest segons el qual el suposat poble català ha d’aconseguir la independència. El problema és que les veritats revelades són pròpies de moviments messiànics i no d’agents polítics en societats complexes i plurals. A la primera categoria hi ha els patricis del món cultural, després ve el comú dels mortals, la plebs i, ja finalment, la tercera classe: els immigrants, que, com bé se’ls recorda amb freqüència, només són aquí per ser la carn de canó de la carn de canó.

El problema és que les veritats revelades són pròpies de moviments messiànics i no d’agents polítics en societats complexes i plurals

No busco que escali un conflicte social ni vull convertir-ho en un drama ètnic, hem d’entendre que és la democràcia el que està en joc. Els nostres dirigents catalans han jugat a enfrontar-se amb els poders de l’estat figurant ser el que no eren. Fem-ho en termes misògins: han jugat a veure qui la tenia més llarga i lògicament ha estat una estratègia perdedora per a un territori petit. Els líders independentistes han tractat des de fa anys de solucionar un problema causat per la manca d’entesa i per l’excés de supèrbia per part de l’Estat amb una resposta igual d’obtusa i supèrbia, en la qual creien que per forçar les coses i atiar a la gent decantarien la situació.

La realitat és molt més crua: Espanya sempre ha tingut les de guanyar perquè, des que hi va haver alguna cosa en disputa, Catalunya només ha jugat amb l’arma de la força, una força que no era física però sí coactiva, sense pensar que la manca de virtut que criticava a l’Estat era la mateixa de la que patien els nostres líders.

No està prohibit ser un patriota, ni estimar la teva nació, però des del meu punt de vista és imperdonable per a tot aquell que es digui d’esquerres i cregui en la justícia social; posar els interessos de la nació per davant dels interessos de la societat i dels drets i llibertats de tots?. Una comunitat nacional no pot pretendre copar tota la societat, ja que estaríem parlant d’un mononacionalisme -oposat al plurinacionalisme- clarament reaccionari.

El repte de segle XXI està en ser capaços de posar per davant de qualsevol nació el compromís ètic amb la ciutadania i els drets i llibertats que tots tenim. La convivència en societat no és fàcil però el contrari no és que uns o altres guanyem, sinó que tot l’edifici social i les estructures que tant ens han costat construir s’ensorrin; creure que això pugui beneficiar a alguna de les parts és un gran error. Només a través de la democràcia i la confiança mútua ens podem salvar, per evitar caure en les urpes de sempre: la privació, l’endogàmia, la justícia només per a uns pocs.