Una part de la generació de la clandestinitat antifranquista es va esbravar amb la mort del dictador. Els seus objectius polítics van ser superats pel fet biològic (eufemisme de l’època), i va provocar que el col·lectiu dels nascuts a partir de finals dels quaranta donés gradualment per acabada l’època de compromís. Va ser el final de la gauche divine i els clons, l’esllanguiment del moviment universitari i la professionalització d’una nova classe política filla d’aquella generació.
Però una avantguarda d’aquella quinta, amagada fins llavors, va encapçalar una revolta social i cultural que va agitar els anys setanta creant una idea de jo col·lectiu, de que els nous temps havien de ser l’aventura de tothom i que, només des de la presa de consciència dels drets de cadascú, es conqueriria la justícia i la llibertat. Moviments veïnals, homosexuals, dones, artistes i tots els grups marginats de l’oficialitat antifranquista van protagonitzar l’última rebel·lió que ha viscut el país. Amb la consigna no escrita de “em rebel·lo, llavors existim”, una autèntica proclama contra les desigualtats de fet, es va crear un lloc comú que va servir per treure la generació del baby boom de la seva soledat juvenil, i li va atorgar un paper d’actor desobedient en la nova societat que s’albirava.
Llegeix el capítol 4 sencer a París/BCN
Llegeix el capítol 3 aquí
Llegeix el capítol 2 aquí
Llegeix el capítol 1 aquí
Catalunya Plural, 2024 
