Una de les poques sorts d’aquest estrany temps és caminar pel territori d’aquesta investigació sense ser titllat de boig mentre observo edificis per a comprendre on tallaren el curs del torrent de Lligalbé. Ara el fet d’estudiar la zona en viu, sense les rutines d’abans, em fa adquirir una precisió única, i just per això veig les cases amb altre ulls, com per exemple una del carrer de Llorens i Barba, amb aire noucentista. A la seva façana hi figuren dues dates, 1944 i 158; a partir de les mateixes totes les peces encaixen.
Parlar del nostre protagonista i la Guerra Civil com fet en sí manca de tot sentit. Allò transcendental foren les conseqüències. Fins 1936 potser no hi havia calés o es respectava un sentit del deute ben distint al posterior. A partir dels anys 40 l’expansió de l’Eixample constituí un preludi per a devastar l’entorn del barris i de la mateixa ciutat, quelcom reforçat amb l’urbanisme manicomial de José Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona entre 1957 i 1973, tan amant del cotxe com per a permetre inversemblants autopistes i complicar la vida als gestors democràtics, comminats a desfer aquest enrenou per molts motius.
Quan aquest malson acabi haurem de replantejar-nos més encara aquesta catàstrofe, i tan de bo actuí el municipi per a afavorir el vianant, liquidar els vehicles motoritzats i elevar l’aire pur a un lloc privilegiat a l’agenda per a fomentar el desenvolupament de la convivència entre els caminants, ara mateix pàries a la distribució espacial, amb aquest excés de més d’un 70% per a quatre o dues rodes.
Si tornem al nostre tema la gaseta municipal ens brinda el procés d’extermini als carrers limítrofs com Llorens i Barba, Santa Carolina o Padilla, quelcom complementat amb altres incoacions de terrenys entre Mas Casanovas i Roselló, o la cessió gratuïta per part de Manuela Boné d’altres parcel·les frontereres, a urbanitzar amb urgència “per evitar que les aigües dels carrers contigus continuïn lliscant-se, ocasionant imperfectes”, destinant-se trenta-cinc mil pessetes del pressupost de l’Eixample per a una fossa de sedimentació a la cruïlla del Lligalbé amb Mas Casanovas, amb una claveguera, visible a l’actualitat com a punt i final d’aquest curs aqüífer. Poc abans, pel novembre de 1944, cremà la fàbrica Colores y Anexos S.A. del passatge de Sant Pere, on avui hi ha una residència d’avis, pel trencament d’una caldera amb oli de llinosa. Part del Baix Guinardó s’omplí de pintures de colors.
Ens manca la columna central de tot l’entrellat. Tranquils, no queda gaire per parlar de Lepant. En aquesta via ràpida s’instal·là el 1957 la seu social i la factoria de l’empresa gracienca Nutrexpa, i això ens du al Cola-Cao, així del no res mesclat amb el líquid element del Lligalbé.
Els anys cinquanta es desenvoluparen sense gaires ensurts malgrat ensumar-se la tragèdia a l’horitzó. Les noticies recullen quotidianitats d’aparença irrellevant. El 1953 hi hagué un accident laboral al camí de la Llegua. Un any després es pavimentà el carrer de la Bona Sort entre Castillejos i Lligalbé, sentenciat el 1955 per la seva alineació amb Lepant.
El velòdrom de Mostajo també tenia les hores contades, reemplaçant-se per una filera de blocs de pisos més o menys baixos per allò de respectar les alçades, un miracle, mentre també creixia l’activitat edilícia al rebatejat carrer de la Marina, des de 1942 Alcalde de Móstoles, quedant-se com record d’allò pretèrit el pas de la Marina, avui un carreró sense sortida, una prova més de tots els cabals del Baix Guinardó.
Els seixanta marcaren la pauta, i el Lligalbé no podia quedar indemne. Pel 1903 el francès Léon Jaussely guanyà el concurs plantejat per l’Ajuntament per a integrar la trama de l’Eixample amb els pobles del pla. Al Guinardó el seu projecte, a partir de la presència de l’Hospital de Sant Pau, partia el barri en dos, i encara es així amb el mur del carrer de Cartagena, però més enllà de tot això en parlo per ser el preàmbul per teixir la ronda del Guinardó, carregant-se primer el camí de la Llegua i posteriorment tots els carreronets al voltant de la Compañía de Aguas.
Com no n’hi havia prou en inhabilitar l’espai durant una dècada llarga es clogué el pla amb un doble viaducte, un de tants scalextric comtals, per a fotre el veïnat, ben content amb els seus apartaments amb vistes a la muntanya sí, i també amb el llegat dels motors a pulmons i balcons. L’obra, una calamitat com la de les Glòries, s’inaugurà el 1974, com els metros propers de la línia groga, i quedava de perles anomenar-la viaducte, doble per a més inri fins 1985, quan s’enderrocà la passarel·la en direcció Besós.
Per a quadrar el cercle de la consecució de l’Eixample havien d’anar a terra unes poques vivendes del passatge de Boné, doncs impedien taponaven l’avenç de Lepant. Un cop s’esfumaren la velocitat guanyà la partida i el conglomerat estable de Lligalbe amb Bone i Sant Peré tan sols quedà com una intuïció enmig de l’asfalt.
Amb el José Luis arreglàrem el món moltes nits en aquesta plaça artificial, encara sense nom, el romanent de tanta destrucció. Des de la més absoluta ignorància l’ajuntament optà per denominar a la ela que va de Padilla fins a la claveguera com a Lligalbé, quan en realitat la seva seqüència correspon a la línia recta capada a la ronda del Guinardó, des d’on feia un meandre i baixava fins a les sendes properes a la Sagrada Família.
Les parets del seu traçat, ara mig camuflades per arquitectures poc harmòniques i aparcaments de campi qui pugui, haurien de conservar-se des d’una vessant pedagògica i patrimonial. El nostre estimat Consistori, malgrat les seves reunions amb els veïns, potser no tingui idea de tot això, i per a constatar-ho tindríem el seu supeditar-se als vells plans generals metropolitans. El de 1976 volia edificar un altre bloc vertical, quelcom criminal per a treure llum als immobles propers. La millor solució fóra un jardí i fer cas a tots els que ens documentem per a preservar les petites històries barcelonines. Aquesta encara no té gos ni gat
Catalunya Plural, 2024 
