En les restriccions d’aquests dies haureu vist a frescos i competidors absoluts amb qui no voldríeu coincidir a una cua de subsistència d’una guerra. La factoria neoliberal d’individualistes espavilats mai no tanca. Aquí ha fabricat un model cobdiciós autòcton de prepotents, tramposos i saberuts, anarco-franquistes sociològics.
I els líders neoliberals? Donant ‘ejemplo torero’: Aznar fent el salt de la granota a Marbella, Rajoy de ‘paseíllo’ i Díaz Ayuso descabellant a mansalva des d’un fosc aparthotel de luxe. A la brava, contra l’Estat opressor.
La lògica mercantil ja va matar la sanitat abans del coronavirus. També va matar la investigació, l’educació i les classes mitjanes. Ens vengueren que la vida està regida per l’economia especulativa i que la societat no existeix; només individus a premiar segons el seu esforç en la desigualtat d’oportunitats. Els diners estaven molt millor a les nostres mans que a les arques públiques. Però ara demanem la força correctora de l’Estat pèrfid que despullàvem cada dia.
Curiositat: quan un polític clàssic que ja duia la màscara anys abans de Wuhan se superposa la mascareta de la pneumònia, se li entén tot. Quan l’esquerra generalitza al voltant de suposades insubordinacions de la Guàrdia Civil, posa alarma sobre l’alarma.
Però quan hi ha qui demana un guant de seda per tractar amb els militars, tots sabem què es vol dir. En democràcia sobren complements de moda: ni guants de seda ni encaputxats.
Vell temor: quan des d’un institut armat alguns reclamen independència professional, estan exigint poder militar autònom? Quan es banyen en la retòrica de l’honorabilitat és en detriment de la disciplina democràtica?
Per què la Guàrdia Civil encara atempta contra la pròpia reputació? Pérez de los Cobos no és Tejero, Roldán o Galindo, però negar la taca d’alguna actuació seva sembla pueril.
Les Forces Armades no han trobat el lloc d’ençà de 1978? No han sabut posar-les al seu lloc? Per això són tan desitjables políticament? Si la diagnosi encerta, la transició va mig adormir-se buscant la vacuna.
Perquè el president de la Generalitat no ha tingut cap paraula pels soldats que desinfectaven el cul de la sanitat? La gratitud també és qüestió de pura sobirania?
Afegitó: en el segle XXI, més horitzontal que els altres, s’han de lluir tantes condecoracions i llorers per donar una roda de premsa?
“Barcelona té poder”, “Junts guanyarem el virus”… La Covid no és una remuntada futbolera. Estem reclosos en l’eslògan buit i la mística xovinista de parvulari, per manca d’un substrat democràtic que ens cohesioni, tret de patrioterismes ventrals.
Tampoc és una lluita més de Marvel. “Els herois de la sanitat que s’estan batent a primera línia…”. Desgraciada la societat que necessita herois del treball després d’haver-los negat instruments bàsics per dur-lo a terme. Homenatjar de cara al públic com abnegats de vocació a qui són també abnegats per força, a causa de la nostra passivitat?
Desgraciada la societat de l’aplaudímetre i la balconada que no fa costat amb els vots i la serenitat raonada els valors col·lectius en sectors vitals i els manté al soterrani dels pressupostos.
Desgraciats els mitjans que converteixen en espectacle el relat particular i efectista del drama en detriment de les qüestions socials de fons.
Virus endèmic: si l’extrema dreta busca donar febre alta a les casernes, segueix els passos dels qui de 1993 a 1996 apostaren per girar la truita fins i tot a costa de les institucions. Hem oblidat aquella embrolla de cop d’estat civil?
Som un país de bar i així ens va. L’anunci de “tinto de verano pal caló” a les 9 del matí per les cadenes de ràdio presumptament progressistes ens retrata.
Som un país de bar i de Var. Ho discutim i relativitzem tot, incloses les evidències. La unitat d’acció n’és una de fonamental.
Si prenem al peu de la lletra la nostra retòrica de cada dia, recuperar la llibertat és sobretot beure una cervesa.
Tres mesos sense futbol signifiquen també una preciosa treva en la vulgaritat, la ignorància agosarada, l’odi incubat amb amor, l’escarafall populista, les vanitats mal curades, la idolatria, els racismes camuflats i, per descomptat, la claveguera política.
Que primitiva que sonava Adriana Lastra, portaveu del PSOE al Congrés, en despatxar displicent el pacte amb Bildu: “El resto son matemàticas”. La frase també ens retrata.
L’entesa amb Bildu és prescindible i nècia per la formulació i gestació maldestres, no pels interlocutors.
La ultradreta popular que enguany s’escandalitza pel pacte amb els abertzales més durs és la que es vanagloriava de negociar amb el “Movimiento Vasco de Liberación”. (Aznar dixit).
Els madrilenys incívics que es manifestaven sense respectar la llei contra el Govern “social comunista” són els qui no pararen fins a liquidar l’assignatura d’Educación para la Ciutadania.
Algú hauria d’aconsellar als cavallots de Vox que en un sistema de llibertats els manifestants reivindiquen i critiquen, però no humilien els ciutadans de signe contrari. Comunista no és un insult. El comunisme no és un. La seva aplicació en formes diferents no permet extreure conclusions pel broc gros. Una altra cosa es podria dir del feixisme.
La coalició governant comunica malament el que fa bé i comunica pitjor el que fa tard, malament o molt malament. Errors: tremendisme i paternalisme de papanates a l’inici. Nyaps comptables tot seguit. Confondre unitat d’acció amb l’uniformisme pintoresc. Per jutjar dubtes y rectificacions o els errors en compres encara no hi ha prou perspectiva.
Sap greu descobrir el que ens temíem: Pablo Iglesias és infinitament millor tertulià, propagandista i encantador de serps que no pas gestor polític.
Si prenem literalment Elisenda Palouzie, presidenta de l’ANC, quan a la tardor assegurà que els desordres violents a Catalunya servien per fer visible el conflicte a escala internacional, hem de congratular-nos: les xifres d’afectats per la Covid 19 a casa nostra, màgiques de tan elàstiques, també criden l’atenció del món.
Prenent seriosament el que afirmà Eduard Pujol, portaveu de Junts pel Sí – “discutir de les llistes d’espera a la sanitat ens distreu de l’essencial (la independència); ens estem barallant per les engrunes” -, el convidem a repetir la frase en un hospital col·lapsat, una residència d’avis devastada i un CAP desert de personal.
L’exiliat voluntari Puigdemont plantejà la sortida de la Unió Europea com hipòtesi viable. Ara li toca desvelar quina alternativa de cobertura eficaç es guardava sota la mànega pels casos de pandèmia o catàstrofe.
Algú hauria d’aconsellar Joel Joan que canalitzés el talent en altres direccions teatrals. Qualificar de virus letal el diputat Gabriel Rufián per la mera expressió d’opinions el situa en un nivell parangonable a Cayetana Álvarez de Toledo. Més baix, ja que el seu mestratge polític tòxic no l’ha elegit ningú.
Vista al futur: que no ens vagin dient que la pobresa i la desigualtat són un efecte col·lateral de l’atur per força major. Ja eren part del decorat que no volíem mirar mentre jugàvem a cuit i amagar amb la res publica: pobresa global, explosió demogràfica, migracions massives, destrucció mediambiental, subguerres curosament administrades, comerç d’armes incontrolat i capital financer al pont de comandament.
Allò que és comú existeix.
Quan despertàrem malferits de tots els dinosaures i dragons, l’espai col·lectiu encara hi era, allà. (Amb el perdó a Monterroso).
Catalunya Plural, 2024 
