Aquesta crisi és diferent de crisis anteriors, tant en el seu origen, com en el seu abast més global i en la seva profunditat més severa. No obstant això, hi ha un patró que no canvia: impacte de manera més letal en els més vulnerables i augmenta les desigualtats perjudicant en major mesura les persones amb treballs menys qualificats i precaris, que no poden seguir treballant des de casa.
L’editorial del Financial Times de fa uns dies, argumentava que després de la Gran Depressió o el desastre de la Segona Guerra Mundial els grans estadistes van entendre que calia un nou consens que beneficiés el conjunt de la societat. Els efectes dels acords que en aquell moment es varen prendre, donaren lloc al període de major reducció de la desigualtat de renda que perdurà fins a mitjans dels anys setanta amb l’eclosió de l’hegemonia neoliberal.
Ara ens trobem novament en una situació d’emergència i risc de col·lapse. És doncs el moment de cercar nous acords que facin possible una revisió en profunditat de les desigualtats socials, corregint els desequilibris creixents en riquesa i poder i plantejar un nou contracte social més just i sostenible. Però per fer-ho, convé preguntar-nos: com assumim i com repartim els costos d’aquesta crisi sense precedents? Quina societat volem tenir quan amaini el temporal?
Cal alçada de mires i un lideratge decidit per implementar un conjunt equilibrat de mesures, que ja formen part del debat des de fa moltes dècades
Potser ens haurem de reinventar en molts aspectes de la nostra vida, però sobretot el que cal, és alçada de mires i un lideratge decidit per implementar un conjunt equilibrat de mesures, que ja formen part del debat acadèmic i social des de fa moltes dècades.
En primer lloc, cal consolidar l’estat del benestar: assegurant el finançament d’un bon sistema educatiu i sanitari, imprescindible per garantir la igualtat d’oportunitats i uns estàndards de vida dignes. Catalunya dedica una mica més d’una cinquena part del seu PIB a la despesa social, aquest percentatge queda lluny dels països europeus capdavanters. Sortir de la crisi implica considerar la despesa social com una inversió, incrementant de forma decidida la nostra aposta en aquests àmbits.
En segon lloc, necessitem construir els acords que ens permetin definir una nova política per l’equitat, corregint els grans desequilibris socials i econòmics existents. Això implica d’entrada: implementar una renda bàsica universal; acordar un salari mínim decent que permeti una vida digna, posant fi als treballadors pobres i a la creixent precarietat laboral. Però també cal repensar la jornada laboral i la seva flexibilitat, acordant jornades laborals més reduïdes i incorporant el teletreball com a possibilitat estructural del nou marc laboral.
Combatre de forma decidida les disparitats en el mercat de treball, implica reduir no només la bretxa salarial, per motiu de gènere, social o cultural, sinó també les compensacions salarials d’alguns executius i les diferències salarials dins d’una mateixa empresa, que poden arribar a ràtios d’1/300, difícils de justificar en termes de productivitat i difícilment acceptables en termes socials i ètics.
El dubte és sempre, però, com ho financem tot això? L’endeutament i els fons que puguin arribar d’Europa o de l’Estat, poden ajudar a rescatar part del sistema econòmic que la crisi ha posat en perill i a fer front als nivells d’atur i de pèrdua de PIB que. segons el Banc d’Espanya. es preveuen, després de dotze setmanes de confinament, del 19% i 9,2% respectivament.
Si no canviem el marc de partida d’unes relacions de treball desiguals i unes contribucions fiscals injustes i insuficients mai aconseguirem el nivell d’equitat i d’equilibri social que ens asseguri un futur sostenible
Però si no canviem el marc de partida d’unes relacions de treball desiguals i unes contribucions fiscals injustes i insuficients mai aconseguirem el nivell d’equitat i d’equilibri social que ens asseguri un futur sostenible. Això només s’aconseguirà canviant les regles de joc. En una trobada d’experts internacionals que va tenir lloc a Barcelona fa un parell d’anys amb l’objectiu de compartir propostes per combatre les desigualtats, s’apuntava una trentena d’accions, algunes de les quals volem destacar:
1) Impedir que empreses i grans fortunes defugin de la seva responsabilitat social, exercint el seu poder o aprofitant els forats legals existents.
2) Comprometre a les empreses (grans tecnològiques i multinacionals) a tributar a cada país en funció de les vendes efectuades i no on estableixen la seva residència fiscal.
3) Castigar amb duresa l’evasió fiscal de les grans corporacions i de les grans fortunes, impedint qualsevol relació contractual de les administracions públiques amb aquestes empreses.
4) Pressionar per posar fi a l’existència de paradisos fiscals, prohibint-los, o posant taxes específiques a qualsevol relació econòmica amb els països que els acullen (només a Europa: Mònaco, Andorra, Irlanda, Luxemburg, Països Baixos, La City de Londres…).
Els treballs del Professor Gabriel Zucman demostren que Espanya podria finançar un 10% de la seva despesa social amb els diners de l’evasió a paradisos fiscals. Per combatre aquest frau, però, calen mesures que s’han de decidir a nivell supra-estatal, com a mínim en l’àmbit europeu. Els professors Piketty i Zucman proposen també crear un registre internacional d’actius financers —de la mateixa forma que després de la revolució francesa es va crear un registre de propietats—- per reduir-ne la opacitat.
Recuperar la taxa Tobin, i prohibir la compra i venda d’actius financers en menys de 48 h per limitar la inestabilitat, però sobretot les ràpides especulacions del sector financer, com va proposar el comissari de mercat interior de la Unió Europea, Michael Barnier.
Els propers pactes a escala europea, en l’àmbit de l’Estat a Catalunya o la Taula de Ciutat, que s’acaba de constituir a Barcelona, haurien de posar l’accent en les mesures per generar ocupació, reequilibrar el pes de sectors com el turisme i apostar per nous sectors de transformació, tot assegurant una sortida de la crisi respectuosa amb el medi ambient, etc.
Però si ara no es replanteja l’estructura d’injustícia econòmica que tenim, si no s’aborda la corresponsabilitat davant les noves necessitats socials i es posen les bases per a erigir un nou contracte social per acordar un nou compromís amb els sectors financers i empresarials, s’haurà perdut l’oportunitat de reconduir aquesta crisi amb l’audàcia que exigeixen els reptes que tenim al davant.
Malauradament, és difícil que aquestes propostes vinguin per part dels que han modelat les estructures socials i de poder que han potenciat les desigualtats creixents de les darreres dècades. Recau de nou en la societat i en els representants socials pressionar i actuar, perquè la crisi que hem viscut es converteixi en un catalitzador d’un nou Contracte Social per l’Equitat. Si no ho fem, haurem perdut potser no l’única, però si l’oportunitat més urgent d’enfortir la nostra societat i fer-la més cohesionada i resilient.
Catalunya Plural, 2024 
