Khalid Ghali ostenta el càrrec de comissionat de Diàleg Intercultural i Pluralisme Religiós a l’Ajuntament de Barcelona. Una ciutat diversa per definició, que aglutina centenars de nacionalitats i desenes de confessions. Venia de coordinar l’oficina d’Afers Religiosos, així que es coneix les comunitats que conformen la capital catalana com el palmell de la mà.
Aquests mesos, la pandèmia del coronavirus ha aturat la ciutat i la vida dels veïns i veïnes, com es va constatar amb una de les primeres cancel·lacions de grans esdeveniments: l’Any Nou Xinès. Aquesta pandèmia va començar amb mostres de racisme cap a la comunitat xinesa que, per contra, va reaccionar als primers indicis de contagis amb “responsabilitat, iniciant un confinament voluntari”, apunta Khalid.
El racisme durant la pandèmia també s’ha fet palès per la via administrativa, fent que les 600.000 persones que es troben en situació administrativa irregular tinguessin problemes per a accedir als ajuts estatals. Tot, a causa d’una “llei d’estrangeria terrible”. Ara bé, Khalid creu que les experiències compartides durant aquests moments difícils faran que les relacions entre veïns i veïnes surtin enfortides després del confinament.
Considera que durant el confinament i la nova normalitat que es presenta s’han dut a terme polítiques inclusives o que, per contra, són molt normatives?
Hem de tenir en compte que quan parlem de diversitat a Barcelona, diem que el 26% de veïns i veïnes han nascut fora de territori espanyol. Si hi sumem els infants que tenen un background migratori, hi ha un 2% més. S’hi parlen 300 llengües, hi ha 179 nacionalitats diferents i el 12% de les llars són de parelles mixtes. El 34% de nens i nenes tenen un dels dos progenitors d’origen culturalment divers. Hi ha 569 centres de culte, de 25 confessions diferents i 600 comunitats religioses. Això és diversitat.
En els darrers 10 anys hem passat d’abordar la immigració com un fet nou, a entendre-ho com a quelcom constitutiu de la ciutat. La diversitat és palesa de forma estructural i la Covid s’ha d’afrontar tenint present que, encara ara, diversitat és sinònim de desigualtat. Si mirem xifres sobre com ha afectat la pandèmia als barris, tant pel que fa a salut, com a bretxa digital o afectacions a la situació laboral, veiem que qui pitjor ho té són les persones diverses. L’impacte que ha tingut, té i tindrà la Covid accentuarà les dificultats d’algunes persones per a veure garantits els seus drets.
Des de l’Ajuntament hem intentat tenir-ho present. Hem treballat amb les comunitats, per si havíem d’habilitar espais per a fer enterraments o comiats, per exemple. S’ha atès en diferents llengües intentant tenir presents les diferents realitats sense establir distincions.
Si no s’aposta a una llei que regularitzi el màxim de persones, se’ns quedarà molta enrere
Hem vist aquests mesos com els Serveis Socials se saturaven, però també hi ha molta gent que per estar en situació administrativa irregular o treballar en l’economia informal, no ha pogut tenir accés a les prestacions socials. Diria que hi ha col·lectius que no han estat tinguts en compte?
Des de l’Ajuntament s’ha donat suport a les diferents comunitats, que ja estaven organitzades, i que ens presentaven les seves necessitats. Però és obvi que no ens en sortirem si no resolem la realitat de les 600.000 persones que es troben en situació administrativa irregular a l’Estat espanyol. Més enllà de la situació actual, l’economia informal és font de subsistència a la ciutat de Barcelona. Aquestes condicions dificulten molt a les persones en situació administrativa irregular poder accedir a ajuts o prestacions. Per això, els recursos que s’han posat a disposició de la població des de l’Ajuntament no feien distincions, perquè el padró és quelcom gairebé universal i, per tant, no s’ha fet cap cribratge a l’hora d’accedir a la salut o l’alimentació.
Crec que les conseqüències les veurem més passada la Covid, en com recuperaran la feina i els recursos les persones que treballen en l’economia informal. Si no s’aposta a una llei que regularitzi el màxim de persones, se’ns quedarà molta enrere. Per això, crec que els problemes tenen una arrel estatal, perquè tenim una llei d’estrangeria terrible. Hi ha persones en situació regular, amb permís de residència, a les quals no se’ls permet treballar. I això ho hem vist aquests mesos, amb persones que tenien coneixements i experiència per a donar una mà en aquesta situació excepcional i que no han pogut posar-se a treballar.
En el marc del confinament es va donar la campanya Regularización Ya! que demanava una política més ferma, mentre que el Gobierno es limitava a ampliar el permís de treball a temporers i treballadors essencials. Quina opinió li mereix?
Cal repensar totes les polítiques, perquè parlem de persones irregulars, però des del punt de vista administratiu. No han comès cap delicte. Hem de recuperar el debat sobre com s’ha normalitzat, per part inclús d’alguns partits polítics, la jerarquització de les persones i el fet que si ets irregular no pots accedir a recursos. Des de la dreta s’ha normalitzat que hi hagi persones amb unes limitacions que les aboquen a la precarietat més absoluta sense cap possibilitat de futur.
Hi ha molts estudis que expliquen que l’impacte de la migració fa que creixi el PIB. Europa és un continent envellit i si ho plantegem des d’una visió instrumentalista i economicista, necessitem gent que pugui contribuir de forma activa a mantenir l’estat del benestar. Qualsevol política que vagi en contra de la regularització de qualsevol treballador va en contra de la lògica. I crec que les conseqüències de la Covid han contribuït a fer emergir aquest debat amb certa força.
Hem hagut d’ampliar l’espai per a altres confessions al cementiri i cobrir la demanda ja que, amb les fronteres tancades, no s’han pogut repatriar els cossos i s’han hagut d’enterrar aquí
Com diria que el confinament ha afectat les diverses comunitats que hi ha a Barcelona? Abans parlava que es van fer accions especials pel que fa als enterraments de diferents confessions
Les pràctiques habituals de moltes comunitats migrades passen per la repatriació dels cossos. Al cementiri de Collserola hi ha espais habilitats per altres confessions, des del 1992 amb un pacte que estableix que les comunitats d’arrelament (les evangèliques, catòliques, jueves, musulmanes i ortodoxes) tenen una sèrie de beneficis. I habilitar un espai als cementiris n’és un. Ara, la Covid ha tingut un gran impacte de mortalitat en totes les confessions i certes comunitats no han donat abast. Per això hem hagut d’ampliar l’espai que tenien concedit al cementiri per a cobrir la demanda ja que, en estar tancades les fronteres, no s’han pogut repatriar els cossos i s’han hagut d’enterrar aquí.
Durant els primers moments, la Covid va venir acompanyada de mostres de racisme cap a la comunitat xinesa. Com creu que evolucionarà, això?
Al principi es van veure alguns episodis puntuals de racisme i de violència simbòlica, atribuint la Covid a la comunitat xinesa. Però en tot moment, aquesta comunitat ha mostrat una responsabilitat i un sentit de ciutat importantíssim. Van suspendre la celebració de l’any nou xinès, moltes de les persones que havien estat a la Xina es van aïllar voluntàriament, alguns comerços van tancar abans que se’ls donés la indicació…
L’extrema dreta està molt present, no només en l’arc parlamentari, sinó en la construcció de l’imaginar. N’hem de construir un de nou. L’avantatge que tenim a Barcelona, a l’hora de fer contrarelat, és que a una ciutat es pot construir una dimensió identitària molt més inclusiva que a nivell estatal. Normalment, preguntades d’on són, les persones fan referència a la seva ciutat: aquesta identitat ens fa més fàcil revertir l’extrema dreta i el racisme.
Ara que menciona l’any nou xinès, que es va suspendre. En una entrevista per aquest mitjà, Joan Subirats parlava de la complexitat de tornar a fer celebracions a l’espai públic. Com es plantegen les diferents comunitats les celebracions que vindran en els propers mesos?
Hem mantingut el contacte amb les entitats culturals i religioses, que tenen en compte la situació i parlen, en molts casos, de posposar-les o, inclús, anular-les. D’altres, esperen poder-les celebrar més endavant, veient en quines condicions. Per exemple, la missa de Corpus, que en anys anteriors havia arribat a congregar 2.000 persones, enguany es planteja per a 200.
La solució passa per hibridar els espais habituals amb aforaments limitats i les connexions online
Així com es planteja obrir més centres educatius per a poder dur a terme els esplais d’estiu, seguint amb les mesures de seguretat, des de l’Ajuntament s’ha plantejat obrir més espais per a festes i celebracions?
Del que més s’ha parlat no és tant de deslocalitzar-les, sinó de celebrar-les online. Les comunitats han mantingut el contacte a través de les xarxes socials i, inclús, algunes han contactat amb altres comunitats d’arreu del país. Hi ha capacitat d’innovació i de construcció de nous espais que, encara que no siguin físics, també són de relació i de comunitat. La solució passa per hibridar els espais habituals amb aforaments limitats i les connexions online. La celebració de la mort de Jesucrist, per exemple, es va fer a través de plataformes a les quals hi havia més de 200 persones connectades. Aquesta situació ha accelerat molt la incorporació de les noves tecnologies i moltes comunitats s’han sorprès de la facilitat que han tingut per a mantenir el contacte, en aquest nou escenari de suport mutu.
Creu que la inclusió en la interculturalitat sortirà reforçada d’aquesta situació?
La Covid ha posat de manifest la necessitat d’interseccionalitat. Hem de treballar per a que els eixos de discriminació es minimitzin. Som en un moment clau per a decidir si els nostres fills continuaran sent tractats com a migrants. Tenim una ciutat formada per joves que parlen sis llengües, que han socialitzat amb dues cultures…hem de visibilitzar-los i empoderar-los, fent-los co-partícips de la il·lusió de crear una Barcelona més inclusiva, que no sigui assimilacionista, on no hi tingui cabuda allò de primer els de casa.
Qui són els de casa? Els meus fills ho són? Encara ara no és el mateix tenir un nom o un altre; jo he hagut de reflexionar sobre si posava un nom o un altre als meus fills. Jo mateix, per a poder llogar un pis, havia de posar el nom de la meva parella, perquè a mi no em contactaven. Cal continuar normalitzant la diversitat, fent que entri a l’espai de presa de decisions. Tot hi haver-hi un 28% de població culturalment diversa, no són presents en els espais de poder. I si hi són, és perquè són la dada folklòrica.
En aquest terreny, un dels grans exemples a seguir és el moviment feminista. Ara és inconcebible tenir espais on no hi hagi representació de dones. Doncs també ens hauria de saltar l’alarma si quan es parla de la diversitat no hi ha persones diverses. I no per quota, sinó pel que aporten.
Diu que estem en un moment clau. Creu que els aprenentatges de la Covid ajudaran?
Sóc del parer que allò que canvia la realitat no són les idees, sinó l’experiència col·lectiva. Quan un veí, que forma part d’una comunitat com la senegalesa, amb qui no havies tingut contacte, t’ofereix una mascareta, et qüestiones part del teu imaginari i dels teus prejudicis. S’han produït relacions i s’han donat contactes que han generat una química real, que va més enllà del relat.
Catalunya Plural, 2024 
