I després de ‘La Sardà’, què?

Fa només un mes i des de casa, Rosa Maria Sardà parlava amb el periodista Jordi Évole amb claredat i sense afectació sobre com ha estat vivint la malaltia que la va allunyar de la seva gran passió, els escenaris, i que se l’ha endut amb la sensació que ha estat massa aviat: “El càncer sempre guanya”.

No anava desencaminada. El càncer ha tornat a guanyar per tenyir de negre aquest dijous 11 de juny. L’actriu ha mort als 78 anys després d’una llarga lluita contra el càncer limfàtic que li van diagnosticar fa sis anys. Ha marxat una icona de la interpretació, multipremiada, estimada, però també incòmoda, que va guanyar-se el respecte de tots.

Va ser una dona que sempre va parlar sense embuts, clar i ben alt, però que va saber mantenir els límits entre la seva vida pública i la seva vida personal. El 2019, la intèrpret es va veure amb forces de confessar-se en unes memòries a les quals va posar per títol Un incident sense importància (Edicions 62). A les seves pàgines descansa l’essència d’una de les actrius més completes i versàtils de la nostra escena.

Este fragmento no lo emitimos. Porque tenías razón, Rosa María. No estábamos preparados para que te fueras.
DEP 🌹 pic.twitter.com/Q5dFHYXFOg

— Lo de Évole (@LoDeEvole) June 11, 2020

La seva ironia i el seu sentit de l’humor descregut i mordaç la van ajudar a guanyar-se l’afecte del públic, però ‘la Sardà’, com l’anomenaven molts, era més que una humorista, era una gran actriu, capaç d’elevar el nivell de qualsevol producció en la qual s’involucrés, ja fora de cinema, teatre o televisió, perquè cap terreny tenia secrets per a ella.

Rosa Maria Sardà estimava el teatre perquè els vincles de la família amb el món de l’espectacle -els avis ja formaven part d’una nissaga de còmics- la van acompanyar cap a la interpretació. Va aprendre l’ofici de ben menuda. “Pensar que el millor personatge ha d’arribar fa que facis aquest el millor possible, donant el màxim, sempre amb la vista posada al futur, veient com evoluciona el teatre i què et demana la partitura”, confessava.

De formació autodidacta, des dels seixanta ja trepitjava escenaris de teatre professional amb diverses companyies -amb Dora Santacreu o Pau Garsaball- i ja a finals dels setanta protagonitza algunes de les obres de teatre filmades per TVE Catalunya com Una vella, coneguda olor, de Josep Maria Benet i Jornet o un dels seus papers més recordats i celebrats, l’Antonia de La Rambla de les floristes de Josep Maria de Sagarra.

A mitjans dels vuitanta, Rosa Maria Sardà ja era una de les cares més populars de la televisió espanyola. A la petita pantalla ens va fer pixar de riure amb el programa Ahí te quiero ver. Un dels moments més esperats, impossible no recordar-los, eren les converses entre Honorato i la seva dona, a qui donaven vida Enric Pous i la mateixa Sardà.

Luis García Berlanga -amb qui va treballar a Moros y cristianos (1987)- va dir d’ella que era “la més gran”. Va guanyar dos premis Goya com a Millor Actriu de Repartiment per ¿Por qué le llaman amor cuando quieren decir sexo? (Manuel Gómez Pereira, 1993) i Sin verguenza (Joaquim Oristrell, 2001). Els anys noranta van ser els més prolífics per a l’actriu amb grans èxits com Airbag (Juanma Bajo Ulloa, 1997), La niña de tus ojos (Fernando Trueba, 1998), Actrius (Ventura Pons, 1998) i Todo sobre mi madre (Pedro Almodóvar, 1999).

Sardà, que mai va baixar del tot dels escenaris, va interpretar obres d’autors i directors com Terenci Moix, Josep Maria Benet i Jornet, Lluís Pascual, Adolfo Marsillach, i Mario Gas, entre d’altres. Amb Wit va obtenir el Premi Max a la Millor Actriu Protagonista i amb La casa de Bernarda Alba -amb un treball immens en el paper de Poncia- el Premi de la Unió d’Actors.

“Cada un és un treball diferent que s’afronta des de l’experiència. En aquest ofici el que val és el treball i la dedicació”, defensava. Rosa Maria Sardà va brillar al teatre, el cinema i la televisió. Era una actriu capaç de fer riure, de fer plorar, transformant amb astúcia el guió en admiració. I després de ‘La Sardà’, què? No hi ha més actrius amb el seu art fet caràcter.