Com t’acomiades d’algú a qui aprecies molt sense semblar llagotera? Sense que els altres, si et llegeixen, diguin allò de “ja se sap, quan algú és mort, resulta que era genial i ningú no el critica”. Al llarg d’aquestes setmanes que ens han deixat veïns, coneguts, saludats i famosos, com li dius adéu al Manuel Cuyàs, que va ser veí i company d’aventures periodístiques locals i comarcals a Mataró i el Maresme?
Doncs amb dolor. Amb incredulitat. Amb sorpresa. Quan vaig saber que tenia leucèmia ens vam escriure piulades d’ànim i suport. Em va dir que no calia que fes res, que estava molt ben atès. Deu anys enrere ens hauríem telefonat per parlar-ne. Vint anys enrere hauria entrat a la redacció del diari El Punt a Mataró on ell exercia de director, per comprovar si era cert, plantejar com faríem les reunions del Consell Editorial del que jo formava part i posar-me a la seva disposició.
Trenta anys enrere hauríem quedat per prendre un cafè i hauríem comentat l’estat de la Casa Gran, la situació de la cultura a Mataró, els projectes periodístics, la meva feina a la UAB i la seva com a gran agitador cultural, i les velles i noves fornades de periodistes que sorgien a la ciutat. I fa quaranta anys, quan el vaig conèixer, l’hauria escoltat reverencialment a les reunions del setmanari El Maresme, quan una colla de persones preocupades per la llibertat d’expressió i amb vocació periodística, com el propi Manuel, la Teresa Carreras, en Josep Maria Fàbregas, en Quico Costa, en Manel Cusachs i tant d’altres, acollien els joves estudiants de Periodisme que érem en Santi Carreras, en Joan Catà i jo mateixa.
S’ha apagat el seu somriure sorneguer. La seva ploma esmolada. La capacitat d’escriure sobre els altres des d’un respecte no exempt de discrepància. El seu pare, el dibuixant i ninotaire del mateix nom, que vestia amb elegància anglesa, va anar sempre amb barret. En Manuel, en els darrers anys, també. I quan ens trobàvem per la ciutat, els dos embarretats, ell saludava amb el seu, somreia i xerràvem una estona. Estimat Manuel, avui, la que es treu el barret en senyal de sentit homenatge, sóc jo. Descansa en pau. Et trobarem a faltar.
Catalunya Plural, 2024 
