Algú ha escrit que la crisi de la Covid-19 és la guerra civil de la generació dels seixanta. Vol dir que aquesta promoció que va rejovenir com mai la societat espanyola, en tota la seva vida no ha patit un trasbals tan terrible i devastador com l’actual. Hi ha una lògica en això: si els baby boomers, en l’amplia accepció del concepte, fins ara no han estat víctimes de cap apocalipsi és, probablement, perquè encara no els tocava; era qüestió de temps. Ho diu el catedràtic de Pensament Europeu John Gray: “ja sigui per una guerra, revolució, fam o epidèmia –o la combinació de totes– la desaparició sobtada d’un model de vida és freqüent.
Evidentment, hi ha períodes de millores graduals, però no solen durar més de dues o tres generacions.” Des d’aquest punt de vista cal d’assumir que, realment, el cicle vital de les persones nascudes entre finals dels cinquanta i el tombar dels setanta ha arribat al seu desenllaç.
No vull dir que es produeixi una desaparició física, per sort el virus no ha arribat als extrems mortífers de les nostres guerres més recents, però sí que és el punt d’inflexió a partir del qual assistirem al progressiu declivi social, cultural i polític de tota una manera col·lectiva de viure, fer i pensar; el way on life amb què es va dotar amb els anys aquesta nombrosíssima quinta, i que ha marcat d’una forma gens menyspreable la vida i la història del país durant tota una època.
Llegeix el capítol 10 sencer a París/BCN
Llegeix sencera la sèrie Fosa a negre aquí
Catalunya Plural, 2024 
