Hem sortit de l’alarma sanitària i estem en una etapa de més control de la transmissió de la COVID-19, encara que hem de reconèixer el fet que hem estat en el llindar del col·lapse sanitari. El virus continua present, però cal emprendre ja la recuperació de l’activitat productiva, de no fer-ho els danys econòmics d’aquesta crisi serien de difícil reparació i tindríem un problema de dimensions desconegudes.
La situació és inèdita. Ens crèiem al recer de pandèmies com aquesta i ens veiem obligats a conviure amb ella, a l’espera d’un tractament que ajudi a la cura o una vacuna que ens immunitzi. El camí escollit per sortir-ne és la inversió en infraestructura sanitària i investigació que, amb el coneixement adquirit fins al moment, ens permeti pal·liar-ne els efectes fins que es pugui eliminar l’amenaça. La incertesa en la qual vivim, però, té conseqüències importants en la vida i l’economia.
La inversió privada es paralitza i si més no, s’alenteix, disminueix la producció de forma notable i baixen les expectatives i, sobretot, augmenten els riscos. Davant d’aquesta situació el sector públic pren sempre la iniciativa, per pal·liar els efectes immediats, però també per marcar l’enfocament i les prioritats del nou creixement, en definitiva, per marcar les bases de la reconstrucció econòmica.
La crisi sanitària ha tingut efectes diversos; amb el confinament ha crescut l’estalvi de les famílies però alhora i contràriament s’han deteriorat les empreses i el sector públic que han disminuït els seus ingressos de forma alarmant. Sense cap dubte el creixement del dèficit públic i una inversió escassa condicionen el vigor de l’actuació pública en la fase actual. En aquest sentit la Unió Europea apareix com a una solució conjuntural, amb una inversió sense precedents en forma de crèdit compartit o d’ajut d’estat retornable, tot i que encara cal una concreció definitiva per saber quin serà el marge de maniobra.
És inqüestionable que la inversió pública que ara es necessita pel reimpuls de les empreses ha de tenir un retorn
Tornar a produir, recuperar l’activitat econòmica, suposa revisar la fortalesa i els fonaments de la nostra economia, a comprovar sector a sector, empresa per empresa. Observar el com es poden recuperar i fer sostenibles els negocis, en el curt i mitjà termini, i sobretot com posicionar-los necessàriament en un avantatge estratègicament competitiva. Cal ser conscients, però, que no tenim tanta aigua sobrera, inversió, per regar també les plantes que ja estan mortes i estem obligats a concentrar els nostres esforços en aquelles que tenen al davant una vida perdurable. Malgastar en ajuts universals indiscriminats a les empreses és, a la llarga, una acció contrària a l’eficiència econòmica, de fet suposa malgastar recursos públics que ens seran molt necessaris en el futur immediat. És inqüestionable que la inversió pública que ara es necessita pel reimpuls de les empreses ha de tenir un retorn.
Eficiència econòmica i retorn social de les inversions són una exigència del bé comú. Així doncs, l’exigència de retorn de tots els ajuts ha de ser el criteri director de la gestió dels béns i els recursos públics que ara utilitzem en la recuperació de l’activitat econòmica. Invertim tots per un demà millor per a tots.
El treball i més concretament l’activitat remunerada té un paper clau en la recuperació de la producció de riquesa i en la seva distribució a les famílies, com també per la seva aportació fiscal. La protecció en els anomenats ERTE´s i les prestacions per paralització de l’activitat als treballadors autònoms han estat claus per evitar acomiadaments massius, destrucció de llocs de treball i més atur. Malauradament no han pogut evitar la pèrdua de molts llocs de treball basats en una contractació temporal o precària, que a vegades és el mateix, lamentablement.
La necessària inversió en salut requerirà més treball en la recerca i en els serveis sanitaris
De cara a la recuperació econòmica el talent professional esdevé l’element crític, sobretot davant l’anunciat canvi de paradigma productiu per avançar cap a una societat digitalitzada i amb una transformació verda: en la producció de l’energia, en la minimització fins a zero dels residus. És obvi, també, que la necessària inversió en salut requerirà més treball en la recerca i en els serveis sanitaris. I així mateix, caldrà no oblidar que el sistema educatiu i la prestació de serveis públics demanaran un nou talent i unes habilitats socials reforçades en la nova economia digital i de la circularitat ambiental. Recuperar la inversió en formació i augmentar-la ara és la prioritat
La transformació productiva és un repte d’avui, un repte immediat, no pas una qüestió pel demà com ho era abans de la COVID-19. La crisi sanitària i la posterior crisi econòmica han accelerat els canvis. S’ha produït una disrupció efectiva de la situació; de sobte estem en un nou paradigma on teletreball, economia circular i serveis amb seguretat sanitària ja estan afectant de forma important a l’organització de les cadenes de valor i al treball dins de les mateixes i això suposa una transformació abrupta del model productiu.
En aquest marc, es fa evident la necessitat d’un canvi en totes les normes laborals i, singularment, i amb caràcter d’urgència reformar la Llei d’Ocupació, amb el fi d’ajudar a les persones en els trànsits laborals que ja tenen a sobre. Necessitem eines de proximitat: d’orientació-informació, d’acreditació-formació i d’acompanyament-motivació. Son eines de suport en la recerca d’ocupació que han de ser garantides com un dret subjectiu, permanent, un dret de ciutadania en l’era digital. Amb idèntica urgència, cal reorganitzar amb eficiència els serveis públics d’ocupació i redefinir, dins d’ells, la col·laboració entre el sector públic i el privat per trobar un nou cercle virtuós d’aprofitaments compartits pel bé comú i l’interès general.
Sense defugir la importància de la macroeconomia, dels grans agregats, caldrà baixar al detall, a les bases econòmiques, ja que les grans obres no pengen del cel sinó que s’edifiquen sobre fonaments sòlids ben assentats a terra i han estat dissenyades i construïdes per ser útils a les persones i satisfer les seves necessitats.
Territori, activitat econòmica i professionalitat han d’estar relligats amb una mirada ascendent, escalable, amb el protagonisme i la responsabilitat dels actors locals, perquè seran elements crítics en la transformació que vivim. L’esforç de tots en l’activació de l’economia serà clau en l’èxit de l’activació econòmica, com ho ha estat en la superació de la crisi sanitària amb el confinament i en la protecció social.
En resum, per activar l’economia sense deixar ningú enrere i aconseguir que la riquesa generada sigui més compartida, necessitem l’esforç de tothom i la disciplina social en l’objectiu comú.
Catalunya Plural, 2024 
