No s’ha comentat molt la relació dels alemanys amb Barcelona; la seva Història, i ara exposaré un exemple, sempre ha sigut manipulada, fins i tot pels seus més insignes cronistes, potser per això qualsevol bona història es millor que la veritat, i així doncs haurem d’assumir el gust dels nostres habitants pels rumors ben relatats, com vaig poder constatar ja fa anys, quan vaig escriure Barcelona 1912: el caso Enriqueta Martí.
El ciutadà germànic més il·lustre de la nostra ciutat potser fou Otto Streitberger, a qui des d’allò explicat al paràgraf anterior li atribueixen la construcció de l’edifici Alhambra del carrer del Berlinès, perquè clar, amb aquest nom tan sols pot al·ludir a la seva figura, artífex d’aquesta casa neoàrab de 1875, modificada a posteriori.
Streitberger, prosseguim amb la faula, encarregà l’immoble per a resoldre la nostàlgia de la seva dona, una granadina; per això el pati interior de la casa és com el dels lleons de la ciutat lorquiana. En realitat, el teutó sí regalà a la seva dona una vila, però a Caldes de Malavella, Villa Rosario. L’esposa era de Cadis i el seu marit un comercial estrepitós, documentat als classificats de premsa com a mínim, entre 1901 i 1933, ocupat a electroteràpia, automòbils indestructibles, calefactors amb noms de vaixell, Erebus, i fins i tot màquines d’escriure.
Residí, casualitat de la vida, al 19 del carrer Berlín, avui del Berlinès perquè el 1942 el Franquisme agafà un tram del carrer de Paris i la rebatejà amb el nom de la capital del Reich. El nomenclàtor deixa traces del passat i els governants no se’n adonen malgrat ser molt d’esquerres.
Hi ha un altre alemany simpàtic, aquest amb bones referències. Com ja hem vist anteriorment eren molts; un d’ells llogà una habitació al 30 Bis de Zola, al costat de l’antic Escorxador de Gràcia, eix d’aquesta sèrie d’articles sobre la barriada de Romans.
El 1914 l’Escorxador desaparegué i esclatà la Primera Guerra Mundial. De cop i volta, com un castell de cartes, totes les potències del Vell Món trencaren la pau i la globalitat del conflicte pot entendre’s des de la seva repercussió a tots els àmbits.
A Barcelona hi hagué germanòfils, entre ells el president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, europeistes com Eugeni d’Ors i molts afrancesats. També hi hagué, ja que hi som, una epidèmia de tifus, i això proposà l’antic Escorxador com a hospital d’infecciosos, quelcom recuperat més tard, el 1919, pel doctor Soler Roig, partidari de petites clíniques per a aquestes plagues temporals, i com ningú li prestà atenció roman el seu testimoni més amunt de la Diagonal, a la seva homònima clínica, ideada a principis dels anys cinquanta del segle passat per Francesc Mitjans.
A l’agost, els consolats alemanys de tota Espanya s’ompliren de súbdits ansiosos per a formar part de l’exèrcit del Reich. Altres no foren tan afortunats i es trobaren mig perduts al marasme, molts d’ells de pas i altres a la fuga des de Portugal, doncs els nostres veïns eren els seus enemics, recordin la seva tradicional amistat amb Anglaterra, i no volien indesitjables al seu territori.
La solució fou, malgrat a un munt de crítiques per la decisió municipal, allotjar a tots aquells a repatriar dels Imperis Centrals al vell Escorxador. La cessió municipal fou efectiva l’octubre de 1914. La comunitat alemanya, capitanejada pel Club Germania, es faria càrrec de la manutenció del seus, i no sabem si també de búlgars, austrohongaresos i turcs, sis d’ells escapats de camps de presoners a França.
El 25 de gener de 1915 s’inaugurà la Casa de los Alemanes, un eufemisme de camp de refugiats, això sí, amb sala d’actes, sastreria, sabateria, hospital i menjador. Els residents s’avorrien del confinament i aprofitaven la rodalia amb Gràcia per a endinsar-se als seus racons i causar aldarulls, denunciats als governador Andrade per les joventuts del Partit Radical d’Alejandro Lerroux i els veïns de la Vila; el 9 de juliol de 1915 el sereno Josep Feu intervingué a la cruïlla del carrer Torres i Milà i Fontanals, on trenta alemanys insultaven als vianants; com ho volgué impedir es llençaren a sobre seu, apoderant-se del seu xuixo, i un cop el recuperà pogué detenir a dos joves de vint-i-nou i vint-i-un anys, amb el barceloní Esteve Moragues ferit al cap.
No tots els de l’Escorxador eren unes males bèsties amb tendència a la gresca i la borratxera. A l’agost d’aquell mateix anys s’apuntaren a una processó pel Camp d’en Grassot i s’interpretà un himne en honor seu, potser com a preludi de la gira de l’orquestra germànica, de gran èxit a localitats catalanes durant la tardor de 1915.
Pel maig de 1917 tingueren el detall, d’onejar la bandera espanyola junt amb la dels Imperis Centrals per a homenatjar Alfons XIII el dia del seu aniversari; aquest rei no només produí pel·lícules pornogràfiques, destacant-se a l’ajuda humanitària a familiars de soldats perduts.
En aquell instant el destí de les hostilitats, excepte imprevists, anava de pressa i corrents cap a la seva conclusió entre l’entrada del Estats Units d’Amèrica i la inestabilitat russa, amb la caiguda del Tsar poc abans i la revolució russa en camí. La darrera noticia sobre els alemanys de l’Escorxador és del 6 de setembre de 1918, quan Emili Rose acudí al consolat de la seva Nació tot demanant ajuda per no voler integrar el gruix de refugiats.
Es sentia superior. Resistí als guardians i l’engarjolaren per insolent. Ignorem com acabaren els altres, potser de tornada al centre d’Europa. Res, excepte fotografies de la Il·lustració Catalana i un article amb altres informacions de Xavier Theros recorda l’efemèride.
Catalunya Plural, 2024 
