Abur, Joan, ens veiem a l’infern

Joan s’ha anat com va advertir en el seu autoretrat de l’any 1987: “Siempre pertrechado para irse al infierno en cualquier momento”. El 1978, quan va guanyar el Premi Planeta, ens vam veure les cares per primer cop a casa de l’Arboç. Encara no era tan “bajo, desmañado, poco hablador, taciturno y burlón”. Però apuntava maneres i al costat de Julio Camba, Julio Caro Baroja i Josep Pla era un dels millors retratistes de la literatura contemporània.

“No se considera un intelectual, y soporta mal que le traten como si lo fuera”. L’entrevistava per a un diari vespertí un professor de literatura dels que mai es va fiar. Li va picar la curiositat el fet que el professor no volia ser periodista i enviessin a ell com podien enviar a qualsevol altre il·lús. Li van desconcertar algunes preguntes i va veure normal que parléssim sempre en català i que els apunts a llapis i llibreta sortissin directament traduïts al castellà. Igual de normal que el professor li digués sempre Joan, i ell sempre anomenes Joaquim al professor.

En lloc de parlar del premi, converséssim sobre Pio Baroja i els novíssims poemes de Vázquez Montalbán. Es van intercanviar els papers i va començar a preguntar més del compte. Perquè Marsé era periodista encara que sempre va negar ser-ho. A la foto d’aquell primer dia, mira a l’infinit per la finestra de casa seva amb una indiferència més infinita. El professor pren notes aliè a ell. Només la seva gosseta mira a la càmera.

La trobada es va allargar. Fins a recordar que no hi havia res que ens avorrís tant com parlar de nosaltres mateixos. Acabada la feina, llibreta tancada, arma d’escriure guardada, i més conversa. “Si et queda curta, t’ho inventes i afegeix el que vulguis”. Era el mateix que havia fet ell amb una entrevista a Lola Flores l’any 1957 a la revista Arcinema. Va ser la seva primera lliçó de periodisme al professor de literatura. Després, cada vegada que ens va tocar reunir-nos, el mètode era el mateix: una estona de feina i més temps per a la literatura. Sense el fals mite de beguda i gresca pel mig. Acollidor, afable, gairebé afectuós i sense el mal caràcter que li atribuïen sense conèixer-lo. “Va venir a entrevistar-me un periodista i la primera pregunta va ser que li resumís breument la meva obra. Li vaig enviar a casa a llegir un parell de coses i li vaig dir que tornes quan les hagi entès”.

La gent a la qual tot li surt bé a la vida ofereix pocs matissos i no serveixen per a practicar la “prosa rondadora” de la qual Marsé n’és el gran mag

Es va establir entre escriptor i professor una complicitat mental que ha durat fins poc abans d’anar a l’infern. Tenint sempre en compte que a l’amic i al cavall no cal cansar-lo. Ser tots dos de barris sense glamur, de famílies de vençuts, de biografies de perdedors i d’ulls tristos uneix bastant. O passa que, com diu Martí Gómez, els perdedors tenen més literatura. La gent a la qual tot li surt bé a la vida ofereix pocs matisos i no donen per a practicar la “prosa merodeadora” de la qual Marsé és el gran mag. “Ama las tabernas y las papelerías de barrio y los flancos luminosos de los quioscos que exhiben tebeos y novelas baratas de aventuras. Las banderas le producen auténtico terror. Come ensaladas y escribe a mano”, prossegueix el seu autoretrat (Marsé el va escriure com a colofó de la sèrie que va publicar a El País sota el títol ‘Señoras y señores’)

Quan el professor va tornar a la redacció, el cap estava nerviós. “Què ha passat, per què tantes hores i què li has dit? M’ha telefonat Marsé i diu que no deixem escapar del periodisme a un tipus com tu”.

Prossegueix l’autoretrat: “Se trata de un sujeto sospechoso de inapetencias diversas y como deslomado, desriñonado y despaldado. Ceñudo, maldiciente, tiene la pupila desarmada y descreída, escépticos los hombros, la nariz garbancera y un relámpago negro en el corazón y en la memoria”. Només havia passat que a l’estudiant de literatura li havien suggerit i ensenyat llibres de Marsé savis com José Manuel Blecua, Antonio Vilanova, Francisco Marsá, Ernesto Carratalá, Joaquín Marco, Lluís Izquierdo, Rosa Navarro… La flor i nata d’aquella Universitat de Barcelona on ara està mal vist parlar de Cervantes o de Marsé. Ho avançava en el seu autoretrat: “El rostro magullado y recalentado acusa las rápidas y sucesivas estupefacciones sufridas a lo largo del día, y algo en él se está desplomando con estrépito de himnos idiotas y banderas depravadas”.

Quan li van atorgar el premi Cervantes (anys 2008), va dedicar unes paraules al periodisme: “Actualment els mitjans de comunicació són tan aclaparadors i omnipresents, se sent un tan assetjat les 24 hores del dia per una informació tan urgent, insidiosa i reiterativa, que gairebé no hi ha temps per a la reflexió. La televisió hauria de contribuir a reconèixer i assumir la varietat lingüística de país, i és de suposar que en certa manera ho fa, però no sembla que ningú s’aturi a pensar en els continguts d’aquesta televisió ni en la seva nefasta influència cultural i educativa”. No va oblidar citar ni a un dels seus mestres, amics i col·legues. La llista impressiona perquè agrupa les firmes més potents de la segona meitat del Segle XX.

En aquells dies, professor i escriptor es reunien un cop per setmana per preparar un assaig i una antologia de la seva obra periodística. Va ser una tasca de selecció enorme entre una ingent sèrie de publicacions i articles seus des del 1957 fins al 1978. Molts ni els recordava, com tampoc algun dels seus pseudònims. I gairebé cap semblava importar-li durant la rigorosa selecció. La foto escollida va ser la de quan era aprenent en una rellotgeria. Imatge perfecta de l’artesà d’una prosa literària i periodística que funciona amb igual precisió que els engranatges d’un rellotge suís.

En la presentació del llibre a la Universitat Ramon Llull, escriptor i professor van explicar el seu debat sobre ser o no ser periodista per no arribar a cap acord, com sempre. En la roda de premsa, un cronista li va preguntar si no pensava escriure en català. I Marsé va respondre: “estic acabant una novel·la en català que es titula Sentiments i centimets. Immediatament van sonar els mòbils, es van disparar les xarxes socials, les agències van embogir… En sortir, el professor li va preguntar: “per què no m’ho havies comentat?” I Joan va disparar: “perquè és mentida i perquè de pas vegis el periodisme que es fa ara”.

Acaba el seu autoretrat: “Vestido de diablo y ligero de equipaje -algunos discos, algunos libros (ninguno de Baltasar Porcel, por supuesto), algunas fotos-, se va por fin al infierno. Abur.” Abur, Joan, ens veiem a l’infern.