Durant el confinament molts hem aprofundit als nostres dubtes mitjançant preguntes, i com teníem més temps per a meditar-les podem haver donat al blanc o haver errat més encara el tret. Com això no és un d’aquells llibres oportunistes amb capacitat fulminant d’anàlisi pandèmica només us oferiré una visió particular. En el meu cas he refinat els qüestionaments per a investigar millor.
Quan passeges, el gran interrogant sempre sorgeix de la repetició de passes; a partir d’aquestes el que està passant aquí irromp amb eixordadora normalitat. Ho dic per a encetar una sèrie nascuda d’una conseqüència derivada d’allò esgrimit a l’anterior paràgraf. Com que m’he ficat encara més endins a les meves cavil·lacions barcelonines he recorregut a mapes; amb ells la forma urbana present s’ha fos en grau superlatiu amb la passada des de la comparació, més delicada per mimar-la sense les presses d’antuvi, aquest antuvi ansiós per tornar entre nosaltres, a cancel·lar perquè vol destruir-nos amb la seva inèrcia, regalimant per tots els nostres àmbits vitals.
Més d’una vegada he explicat la meva dèria envers la Vila de Gràcia per ser del Guinardó i tenir-la més a prop per a trencar amb la plàcida rutina de la meva educació sentimental, tot ampliant-la després de travessar la terra de ningú entre passeig de Maragall i passeig de Sant Joan, un no man’s land anodí per a la gran majoria per ser una invasió de l’Eixample des de les seves estructures cap als reductes rurals, tan sols visibles per a un ell entrenat a notar les ruptures de la ruta; sens aquesta habilitat, apresa des la insistència, el conjunt queda com una invitació vaporosa; jo mateix vaig assumir durant anys i panys la seva trajectòria avorrida, la seva mera funció d’enllaç entre dos punts d’interès.
A vegades, d’això també en fa una pila d’anys, optava per tornar a casa en taxi, bé pel cansament, bé per la seva mescla amb una agradable borratxera. Des de Gràcia és perfecte agafar el carrer Rosselló pels seus semàfors sincronitzats, estalvi per la butxaca del passatge i les rodes del conductor. Quan s’arriba a la seva cruïlla amb Dos de Maig la rectitud patia una descompensació i devia indicar al mal pagat xofer anar a la banda estreta del costat superior d’una anomalia per a encaminar-se cap al carrer de Conca després de superar la continuació d’aquest estrany cap el Guinardó.
Aquest tram d’amunt és el carrer Freser. D’haver continuat pel de sota de la bifurcació seguiria a Rosselló fins a topar amb el carrer Rogent de Camp de l’Arpa. Costat Freser cap el Guinardó. Sector Rosselló vers Camp de l’Arpa. Resulta evident ser a una altra frontera, una més de les infinites, cicatrius molt desapercebudes, si bé presents al nostre inconscient caminador, de la capital catalana.
Aquest límit té altres elements, als que em dedicaré a les següent línies, una introducció de cara a properes trobades. La independència de Freser amb Rosselló, i viceversa, des del cotxe es materialitzava per l’inici d’una plaça abrupta per com dóna la benvinguda i amb aspecte de ser un nyap pacificador. Entenguem-nos. L’àgora, dedicat a les heroïnes de Girona, aprovada el 1984 i amb mencions als diaris dotze mesos abans per la inauguració en honor d’aquelles dames, oh les casualitats, llegeixin més endavant, de la Guerra de la Independència contra Napoleó, o del Francès, si així ho volen, en català.
Aquesta dada encaixa amb el seu cantó mar, a vessar de blocs de pisos dels anys setanta, un d’ells molt cridaner pels seus balcons correguts i onejants amb trencadís modernista, com si fos de Gaudí; ara em són simpàtics, però és innegable el seu talent kitsch, més encara si els contrastes amb una construcció mig avergonyida de la immediata cruïlla, mirant a muntanya, de Freser amb Independència, la casa Francesc Joani, amb la rúbrica de Josep Graner, recognoscible pel modelat i els característics esgrafiats, pura fantasia flora, trompetejada si es vol.
És la única vivenda baixa del perímetre estudiat dins aquest moment, i això és una peça més per a resoldre el trencaclosques i apuntar-nos com aquest teixit de Freser és anterior al mateix de Rosselló, quelcom tanmateix verificable per l’insuls passatge de Còrsega, vincle d’aquest carrer amb Freser, qui sap si des de arcanes relacions rurals, sempre a l’aguait en aquest limbe entre Guinardó, Camp de l’Arpa i el barri de la Sagrada Família, i ho dic així malgrat ser per a molts Eixample, sens més.
Això és transcendental i resumeix, com a mínim, l’espurna de tants giravolts durant aquest text. El carrer de Freser, Carme fins 1907, era la continuació de l’antiga carretera d’Horta, i aquesta en el seu progressiu ascens col.lisionava de mica en mica amb l’Eixample, sortint molt perjudicat el carrer Rosselló, sens esma just a la seva cruïlla amb Dos de Maig fins a quedar desfigurada la seva ampla identitat i ser gairebé res fins a la posada en marxa entre 1966 i 1976, vet aquí el perquè de la cronologia dels immensos successors dels tallers artesanals de l’ahir, de la seva obertura per a completar la quadrícula i donar-li la seva justa cabuda per a seguir fins a Rogent.
Si us ho fixeu hi ha una diferència notable entre les verticalitats de l’Eixample, potser intuïdes des de Bruc amb l’excepció de Roger de Flor. Lepant, Padilla, Dos de Maig o Independència remeten a gestes espanyoles, mentre al centre tots la majoria de noms remeten a la catalanitat. Aquest contrast es deu a la virginitat, era el territori entre Barcelona i els pobles, d’una banda i la brutalitat d’acabar amb el llegat de Sant Martí de Provençals per a poder allargar la concepció de Cerdà.
Aquí hi ha un darrer misteri, molt de discussió de bar entre pocs escollits. Segons la meva humil opinió l’Eixample es clou a Rosselló amb Independència. Des d’aquest enclavament el Camp de l’Arpa té un planisferi propi, amb colonitzacions, però una identitat ben marcada.
Més avall, al trosset del carrer Provença entre Independència i Xifré, mai oblidin els torrents, dues cases amb aspiracions modernistes, el moviment encara duia bolquers, de 1891, confirmen aquesta cesura entre el barri i l’Eixample, visible a la fi de Provença amb Rogent, quan es transforma en Dega Bahí, un altre carrer fascinant per la seva morfologia.
Si anéssim cap al Guinardó hauríem de passar per un tram de Freser entre horrors de la segona meitat del segle XX a la seva direcció cap a les muntanyes, i meravelles del seu primer terç si miréssim cap el Mediterrani. Després prossegueix la confusió i la juntura de sendes, sobre tot en aquell instant on Maragall i pare Claret s’agermanen.
Tot i així nosaltres viatjarem a l’Eixample on, com ja he dit, l’arqueologia d’allò pretèrit, una redundància, ens espera, aquest cop per a reconstruir l’antiga carretera d’Horta i els rierols envers el seu interior fins a donar-li proporcions miraculoses per factors camperols i desastroses per allò de ser un abocador d’aigües.
Catalunya Plural, 2024 
