Els mitjans audiovisuals de la Generalitat de Catalunya viuen aquests dies una baralla. Sona exagerat, però no crec que sigui imprecís. La seqüència comença el divendres 17 de juliol: Mònica Terribas, directora i presentadora de l’exitós matinal de Catalunya Ràdio, anuncia que deixa el programa després de set anys. Diu fer-ho no per raons personals, sinó professionals: “Els engranatges d’aquesta màquina no poden permetre’s cap grinyol i ara grinyolen”. Sembla que el rerefons són les discrepàncies amb Saül Gordillo, director de l’emissora, home proper a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). El tamtam també emet que Terribas podria anar segona en una hipotètica llista de Puigdemont a les pròximes eleccions catalanes (siguin quan siguin), però no deixa de ser un rumor.
El xoc de Terribas amb Gordillo ve seguit de la defensa encesa de la periodista per polítics de Junts per Catalunya, hereva de la Convergència pujolista. Dilluns 20, al Parlament, Núria Llorach, presidenta en funcions de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que engloba la televisió i la ràdio públiques, intenta que el Consell de Govern de l’entitat destitueixi Gordillo, objectiu que no aconsegueix per falta de suports suficients.
L’episodi no té més interès fora del galliner català, on la rivalitat entre ERC i JxCat ve de lluny i genera xocs freqüents, dins i fora del govern de la Generalitat. Però ha provocat sorpresa l’elogiós tuit que Pau Iglesias va dedicar al comiat de Terribas del seu programa. Ja sabem que Twitter ha rebaixat la política a nivell de la barra de bar, on tothom pot deixar anar la seva frase brillant. Professionalitat, sensatesa, compromís, honestedat … Molt encens per Terribas en 231 caràcters, més venint de el vicepresident del govern espanyol. Era oportú ficar-se en la baralla? És just Pablo Iglesias amb Terribas? És conscient de a qui li està fent un cop de mà?
Me apena la marcha de Mònica Terribas de Catalunya Radio. Una profesional a la que admiro enormemente por su sensatez y su compromiso con sus ideas. Recuerdo entrevistas con ella en momentos clave; honestas, incisivas y tocando teclas fundamentales. Deja el listón muy alto.
— Pablo Iglesias 🔻{R} (@PabloIglesias) July 17, 2020
No entraré en la trajectòria de Núria Llorach, veterana militant de Convergència que dirigeix “en funcions”, és a dir, provisionalment, la CCMA… des 2016! No va ser triada en cap concurs públic i va arribar a el càrrec de rebot. De Terribas sí que pot dir-se que és una professional de les ones. Molts la vam conèixer en un mític informatiu nocturn de TV3, La nit al dia, en què destacaven les seves llargues i incisives entrevistes. Terribas les preparava a fons i era insistent repreguntant, aquest deure periodístic tan en desús.
A Terribas no se li poden discutir mèrits en l’ofici, sens dubte. Però se li pot retreure la deriva que ha pres aquests últims anys al capdavant d’El matí de Catalunya Ràdio. Començant per la perla amb la que obria el programa cada matinada: “Desperta, Catalunya!”, Amb un “subtil” doble sentit impropi d’una emissora pública (ja se sap: els catalans estem subjugats per Espanya i hem de posar-nos dempeus davant l’opressor mesetari).
Després, en les jornades crítiques de la tardor de 2017, el paper de Terribas com portaveu de la suposada revolta catalana va resultar qualsevol cosa menys discret. El pitjor no va ser, per exemple, el lamentable episodi en què va animar els radiooients a avisar sobre la ubicació i les accions de la policia i la guàrdia civil que el govern de Rajoy va enviar a Catalunya. Aquest episodi va ser jutjat i arxivat, no sense que la magistrada responsable qualifiqués l’actitud de Terribas d'”irresponsable des del punt de vista de l’ètica professional”.
El compromís i l’honestedat que Iglesias veu en Terribas van quedar encara més en dubte el dia que Puigdemont va proclamar la independència catalana en fals, sense arriar la bandera espanyola, sense moure un dit per controlar res, purament de cara a la galeria, perquè els seus no diguessin que no s’havia atrevit (i, en realitat, no es va atrevir). Aquella tarda, Terribas va obrir un programa especial amb aquestes paraules: “Bona tarda, ciutadanes i ciutadans de la República Catalana. Catalunya ha vulnerat el marc constitucional, ha trencat amb el Règim del 78”.
Va ser monumental el cabreig que va agafar Terribas quan Jordi Évole li va posar la gravació d’aquesta arrencada en un programa de Salvados i li va preguntar si no creia que els polítics independentistes l’havien enganyada. En realitat, el que Évole hauria de haver-li preguntat a Terribas, que és una persona intel·ligent, és si no era ella la que estava intentant enganyar la població, jugant a la revolta popular des d’una emissora de govern autonòmic .
Algunes persones a Catalunya ens preguntem quin sentit té que el líder de Podemos li doni un cop de mà a Terribas a la batussa. Passi que l’admiri, passi que bona part de la trajectòria de Terribas és més que meritòria, però se’n va del seu programa perquè l’independentisme està a punt de brega, atrapat en les seves contradiccions des de fa anys, en un bucle de malson. I aquí Esglésies no pinta res. O no hauria. Podemos i les confluències han suposat un enorme pas endavant en la possibilitat de donar veu i encarnar una Espanya veritablement plurinacional, que existeix encara que bona part de l’establishment s’aferri a la continuïtat d’una Espanya castellana, com més centralista millor.
Però no servirà de molt una esquerra que critiqui el nacionalisme espanyol mentre contemporitza amb el nacionalisme català, que no per tenir menys poder és menys menyspreable . De vegades, seria millor pensar-s’ho dues vegades abans de deixar anar una piulada ridícula. No crec que sigui el millor moment per enceses lloances als mitjans públics catalans, tan plens aquests dies de minuts sobre la corrupció dels Borbó, tan callats sobre la de la família Pujol, cridada a passar tota per la banqueta.
Arribar al govern, tard i malament, ha estat una fita per a Podemos i les confluències. Ni el PCE ni Esquerra Unida ho van aconseguir mai. Molts ho celebrem, encara que amb un entusiasme contingut, perquè no cal pecar d’ingenus. Però la prioritat ha de ser afermar-se al govern per influir en les polítiques públiques, perquè l’esperança d’una nova esquerra no acabi una altra vegada com un residu permanent a l’oposició. Les batalletes nacionalistes, com el patriotisme, haurien d’interessar el mínim.
Aquest article va ser publicat originalment en castellà a La Marea
Catalunya Plural, 2024 
