Recapitulem una mica. El cèlebre què nassos passa aquí a la cruïlla de Rosselló amb Dos de Maig feu néixer el meu interès per descobrir a l’actual forma urbana la passada, i així fou com la consolidació de l’Eixample esborrà del nomenclàtor l’antiga carretera d’Horta, visible a la seva continuació pel carrer de Freser i desapareguda, almenys sobre el mapa, al seu tram fonamental, quan era un de molts camins rurals per a connectar els distints pobles del pla des dels límits comtals.
Com la seva història mereix ser ben explicada la desgranaré de mica en mica, com si esmicoléssim un cadàver mal enterrat, doncs aquest antuvi es troba ben present entre línies, resistint-se a claudicar malgrat les transformacions per a ocultar-lo. Aquesta cantonada de Rosselló amb Dos de Maig sol identificar-se per la imponent fàbrica Damm, mare de totes les cerveseries del país i des de no gaire, el rellotge corre massa de pressa, centre de concerts més o menys massius durant les festes de la Mercè.
Just al costat, en tenim prou amb travessar el carrer, trobem des de 2001 els Jardins de Montserrat Roig, homenatge a l’escriptora i periodista, il·lustre veïna del barri i etern procés de resurrecció des del sector mediàtic en aquesta Nació on ningú llegeix, brollen poetes per a signar manifests i potser per això queda meravellós rememorar-la de tant en tant des d’una insana nostàlgia, poc efectiva i així obviar el contingut dels seus escrits. Ara mateix els seus jardins s’aprofiten de totes totes pels més petits, mentre els grans s’asseuen als bancs i les parelles adolescents, amb o sense pandèmia, els exploten entre petons i carícies.
Durant moltes dècades la part superior d’aquest interior d’illa acollí els trens d’envasat de la indústria; com a memòria roman una olla de cocció de coure, una curiositat poc comprensible, com sol succeir a la capital catalana, on molts pensen poc i suposen que amb col·locar un objecte els profans entendran el seu significat. L’olla, per a la nostra investigació, és més aviat irrellevant. Des dels mapes podem observar com l’antiga carretera d’Horta transcorria per aquest terrenys, i a partir de posseir aquesta dada al nostra cervell qualsevol detall ens pot resultar de gran profit.
Entre el coure i un bloc de pisos hi ha un rectangle irregular tot enreixat, més aviat desapercebut, fins a impedir qualsevol bona fotografia; entre tanta protecció analfabeta, altra vegada l’absència de pedagogia com a marca de la casa, treu el cap un safareig, marginat pel passejant poc informat des d’aquesta tendència a malmetre l’opció d’integrar la modernitat amb l’abans.
Aquesta referència indispensable per a les meves intencions hauria d’alliberar-se de tanta parafernàlia i donar l’oportunitat d’oferir indicis de com fou la zona. Per a rastrejar, paraula de moda, aquest instant pretèrit els nostres estimats planisferis sempre son una benedicció caiguda de la Història, i el de 1935, dibuixa un quart de mansana, un triangle gairebé isòsceles delimitat pels números del 266 al 262 del carrer de Cartagena. El vaig verificar gràcies als edificis supervivents d’aleshores; el de la cantonada amb Rosselló, granat o modest, és de 1918, mentre els dos següents són de principi dels anys trenta. Els següents avancen fins els anys noranta, quan envoltaren el format original, fins arruïnar-lo.
Deixarem l’antiga carretera d’Horta fins a nou avís a la coincidència de la cruïlla, un desastre per a molts barcelonins, de Provença amb Cartagena, on s’emplaça l’angel de l’Escola Tabor. Més a dalt hi ha un laberint teixit als anys vint, introducció del màgic tríptic dels passatges de Pau Hernández i Faustino León, amb domicilis unifamiliars habilitats davant l’allau migratori com a conseqüència de l’efecte trucada entre les obres del gran Metro i la consecutiva exposició Internacional de 1929, causa d’un increment demogràfic de tres-cents mil persones en tan sols una dècada, quan Barcelona es veié desbordada fins a superar el milió de persones i s’activà tota la política de cases barates i el preciós auge del cooperativisme.
A un mapa de 1890 aquesta illa serveix com a punt de trobada entre el torrent de Milans, procedent del carrer de Cartagena, i la nostra còmplice, l’antiga carretera d’Horta. Milans no se’n ha anat del tot; poden divisar-lo al fons del passatge de Pau Hernández i detectar-lo més solt al dilatat passatge de Vilaret, mentre la senda amb nom hortenc s’ha evaporat per la rectitud de la quadrícula, i el mateix es dóna a una illa de distància.
Així és com tornem a l’origen d’aquesta sèrie per a situar-nos al xamfrà entre Provença i Independència, just a dalt de la mutació nominal entre la carretera d’Horta i Freser. En aquest indret hi ha una porta, impediment per admirar un altre passatge dels albors, el d’Anglesola, progressivament cancel·lat. Qui vulgui veure’l només podrà fer-ho si té qualque amic als balcons propers. La seva estructura de carrer subsisteix, quelcom hilarant a Barcelona, no s’ha omplert el seu buit amb formigó i ciment. L’herba, més vital durant aquests mesos, envaeix tota la seva singladura, rient-se per no haver patit desterrament i rendir honors a aquesta minúscula porció amb tantes anècdotes soterrades.
No pretenem la seva recuperació, però valgui la seva condició per a retornar al safareig i al nul interès municipal per a conjugar el nou i l’arcà, qui sap si per massa amor a la postal i massa poc a respectar els vestigis dels nostres avantpassats, i potser ara, finalment, som a la cruïlla on fer-ho des del debat sobre el dret a la ciutat i parir, tal qual, un equilibri entre ciutadania i turisme.
Catalunya Plural, 2024 
