Quan vaig acabar d’escriure l’assaig Fosa a negre. la glòria i l’infern d’una generació, vaig dedicar un matí a vagar sense rumb ni motiu per l’immens univers de YouTube. Era un simple passatemps, un deambular digital que no tinc per costum, però que, ho reconec, durant les llargues setmanes de tancament a casa he practicat de tant en tant.
Aquell migdia vaig trobar-me amb una versió impagable de Camino Soria, el clàssic de Gabinete Caligari, interpretat pel duet Jaime Urrutia/Eva Amaral a l’escenari del castís Joy Eslava. Per mi és una de les grans cançons de l’època de la movida madrilenya. Vaig enviar l’enllaç a la meva filla Teresa (1982, periodista dedicada a la comunicació cultural) i em va respondre que havia estat tot el dia amb la cançó enganxada als llavis, i que “la música de la vostra generació passarà a la història, i la de la meva no per l’ensulsida de la indústria i la rapidesa a cremar ídols de les xarxes socials”. Vaig copiar aquella frase i l’enllaç, i els vaig enviar a alguns amics de la meva quinta. Tots van estar entusiasmats de tornar a escoltar aquell tema que ja començava a perdre’s en la memòria col·lectiva. Era el 1987 quan el van publicar, teníem 20 i escaig.
Catalunya Plural, 2024 
