Tant de bo existís la “història poètica” igual que molts clamen per una “justícia poètica”. Si fos així, el ministre de Sanitat, Salvador Illa, hauria vingut a aquesta vall de llàgrimes a tancar el cercle que va obrir el senyor Estanislau Figueras el 1873, quan, essent president del Poder Executiu de la primera república espanyola, va etzibar al seu govern reunit en consell de ministres: “Senyors, ja no aguanto més. Els seré franc: estic fins als collons de tots nosaltres!”.
Illa, home prudent i discret, no pretén, sortosament, jugar un paper com aquest. Senzillament no creu en l’antipatia com a virtut política i fins i tot electoral. El nostre és un país en el qual ens fotem dels americans perquè en les seves campanyes electorals es dediquen a petonejar nens, com si els espanyols –poble afable i acollidor com no n’hi ha dos- fóssim partidaris de bufetejar la canalla a cada contesa electoral, quan de fet som un dels països del món on més aviciades estan les criatures. Molt soroll per a no res, només la teca que cal perquè vagin fent bullir l’olla unes dretes que un dia van descobrir que fomentar el mal rotllo era una manera de fer política que els beneficiava.
El bon rotllo d’Illa és natural: surt per la ràdio demanant obeir les propostes del Govern català en lloc de dir que, com salta a la vista, són una llufa; ofereix tot l’ajut que calgui del seu ministeri a qui la necessiti (encara que el destinatari en negui l’evident necessitat); respon a la política buldog de les dretes amb litres de til·la en vena: és l’aplicació pràctica del que José Luis Rodríguez Zapatero deia “talante” i altres consideren simplement bona educació i capteniment responsable. Les bones maneres de Salvador Illa apareixen com a pal·liatiu d’una concepció bronquista de la política, que va més enllà de les dretes identificades com a tal, encara que siguin aquestes les que van articular la promoció de la crispació social com a estratègia de consecució de l’hegemonia política.
La crispació polaritza els votants en dos bàndols i en converteix els partidaris en activistes perquè els confereix un paper a jugar i allunya -i fins i tot expulsa- del vot als moderats d’una tendència o altra, als qui repugna l’esbroncada a causa de la seva actitud tranquil·la i es refugien en l’abstenció com a testimoni de decència. Com a resultat, les urnes acaben en mans de l’hegemonia ultra capaç de decantar les tendències dretanes cap als seus fins.
La crispació s’aguanta, certament, sobre un solatge d’amargor que ha esdevingut tradicional a causa de dècades d’imposició reaccionària
La crispació s’aguanta, certament, sobre un solatge d’amargor que ha esdevingut tradicional a causa de dècades d’imposició reaccionària, però progressa quan els ben entrenats activistes s’entesten a identificar i burxar en qualsevol ferida que s’hagi pogut obrir en el cos social. Són els “empitjoradors”, en afortunada expressió de Raimon Obiols, als quals els “milloradors” (una altra troballa semàntica del dirigent socialista català) han d’oposar la seva capacitat intel·ligent de dissipar aquesta baralla que té com a objectiu la neutralització política democràtica dels votants i que va començar un mal dia amb aquell “¡váyase, señor González!”.
Sembla com si el xarop del doctor Illa hagués estat administrat pel Govern espanyol des d’una perspectiva institucional i simbòlica en el moment que algú va tenir la feliç idea d’organitzar i dur a terme l’acte d’homenatge a les víctimes de la Covid, realitzada amb esperit laic i sensatesa cerimonial. Allò lenitiu sembla haver fet un cert efecte tant per la seva aparent bona acollida entre els qui no caminen enfurismats per defecte, com per l’impuls d’una consigna per la qual s’afirma que la cerimònia estava inspirada en els rituals maçònics.
Això és una falsedat i exhibició d’ignorància, ja que avui els rituals maçònics no només estan publicats a milers en internet, sinó que se’ls troba, editats i disponibles, en la secció de llibreria d’El Corte Inglés. Si el tradicional pensament reaccionari espanyol s’encabrita de tal manera, és que no només qui té cua de palla s’encén, sinó també qui identifica correctament accions reflexionades que caminen en sentit contrari al qual es desitjaria empènyer el personal.
Salvador Illa calla però no atorga, no s’immuta davant la insensatesa i no es deixa impressionar per la mala voluntat. L’home tranquil de Sanitat no és un Jacques Tati sinó un tirador de precisió a llarga distància, un sniper de pols temperat, camuflat rere un vestit gris, expressió de dependent de botiga de teixits i ulleres de pasta a l’estil de Buddy Holly. Illa és en realitat la venjança que ve dirigida pels Fats, entre d’altres, a aquells que es van retorçar per evitar que Miquel Iceta fos president del Senat, tal com si s’hagués esdevingut una volta de caragol d’una hipotètica justícia històrica poètica, per seguir amb el nostre pseudoargument irònic.
Un va seguint les molletes de pa que aquest gegantí Polzet de la política va sembrant pel bosc per a no perdre el camí i observa el seu efecte tranquil·litzant i desvetllador de la impostura de l’esbroncada com a estratègia política. I pensa que cal un arxipèlag d’Illes per a anar retornant, amb aquella calma, a les persones al camí de la sensatesa i allunyar-les dels empitjoradors que serveixen, per dir-ho amb un altre mot estrafolari i inventat, als catastrofitzadors de més ençà i de més enllà de l’Ebre.
Només pensar que a algú amb tant de tremp com ell se li acudís posar-se al capdavant d’una candidatura d’esquerra progressista (no és redundància) a la presidència de la Generalitat se m’estarrufa el plomall.
Catalunya Plural, 2024 
