A Ileana
La meva mare se n’ha anat aquests dies, als 90 anys.
Intel·ligent, bella i educada, cultíssima, va tenir, dins dels marges establerts per a les dones del seu temps, una bona vida. Els últims mesos van ser difícils. Diverses caigudes i un trencament de maluc van enfonsar el seu cos ja molt fragilitzat. Llavors la seva vida va començar a consumir la meva, i les d’altres persones. Amb la seva vida no arribava per a la vida.
Cuidar una persona adulta dependent implica acceptar que, com sàviament va assenyalar un dels meus fills, ella no aprendrà una cosa nova cada dia, sinó que més aviat les anirà perdent, com qui desgrana una fruita.
He cuidat al llarg de la meva vida, des que era molt jove. Però aquestes experiències són les del sorprenent aprenentatge dels sentits oberts a el món, dels nous noms i les savieses amagades en els cossos petits de les meves filles, que em van ensenyar milers de gestos i complicitats nascudes de la llet i el cos matern. Van portar a la meva vida la tendresa més extrema i el sorgiment de pors desconegudes davant les seves sortides intempestives, o les seves exploracions audaces, que em van enfrontar a la fragilitat de la vida. Avatars del que Adrienne Rich va anomenar com l’experiència de la maternitat, amb les seves contradiccions de còlera i amor intensos.
Hi ha en el tenir cura d’éssers humans i en la reproducció de la vida una densitat difícil de percebre per als que viuen en una societat dominada per la lògica mercantil del capitalisme. Com bé va saber veure-ho Rosa Luxemburg, el capitalisme avança sobre la base de la canibalització d’altres formes d’organització de les relacions socials a les que devora i incorpora, utilitzant les persones com a mà d’obra gratuïta a mercè de la racialització i la sexualització.
D’allí la relació estreta entre capitalisme i colonialisme, d’allí l’articulació profunda entre capitalisme i patriarcat. La maquinària trencalòs governada per la lògica del guany s’apropia de diverses formes de la feina gratuïta a través de la divisió social, racial i sexual del treball. Expulsa el cos i la materialitat de la vida: la necessitat natural i social d’aliment, descans, afecte, la mortalitat de el cos que som, el llaç amb altres. La comunitat.
L’escissió entre producció i reproducció invisibilitza el treball domèstic i el feminitza, controlant les vides de les dones pel capitalisme i el patriarcat
L’escissió entre producció i reproducció invisibilitza el treball domèstic alhora que el feminitza, generant una forma de control sobre les vides de les dones articulat profundament pel capitalisme i patriarcat. Edulcorat sota la gruixuda cobertura de l’amor romàntic, el treball domèstic passa a ser un servei… de llit, cuina, sexe i neteja.
A mesura que el capitalisme va anar avançant, en les últimes dècades, milers de dones van migrar cap al nord global per cobrir el lloc vacant que deixaven les blanquejades que s’incorporaven al mercat de treball. Elles, les blanques, les europees, les educades, eren substituïdes per unes altres, migrants i pel desavantatge en el treball inevitable de tractar aquestes necessitats corporals.
En la seva fase actual, el capitalisme aposta a la producció accelerada de mercaderies d’un sol ús transformant el planeta en un immens contenidor d’escombraries, accelera l’apropiació del temps, desmaterialitza les relacions entre els subjectes a mercè de les tecnologies de la comunicació i la informació.
La Covid ens situa en un registre desconegut
El virus va operar de moltes maneres. Confinant-nos i aïllant-nos, hiperindividualitznt-nos, més si és possible, però també com un revelador de les brutals desigualtats socials, de com d’escassament comuns que són les nostres vides.
Els mitjans repeteixen discursos de “sentit comú”, el menys comú dels sentits, suposant que hi ha una “casa” on refugiar-se de la intempèrie i romandre fora de perill de contagi; o fora de perill de la fam, perquè hi ha un salari; o fora de perill de les malalties, perquè hi ha un sistema de salut que respon; o fora de perill de la distància, perquè hi ha connexió d’internet i dispositius electrònics.
Sota la ficció de la virtualitat, la màquina trencalòs s’apropia de milers d’hores de treball gratuït sota la il·lusió de: som a casa, treballem en sabatilles
La imperiosa i suïcida lògica del capitalisme va instal·lar la urgència de la invenció d’una nova normalitat construïda sobre la base de l’espoli dels treballadors. Sota la ficció de la virtualitat, la màquina trencalòs s’apropia de milers d’hores de treball gratuït sota la il·lusió de: som a casa, treballem en sabatilles.
Seria interessant una mirada precisa i determinada. Qui pot fer-ho? La major part de les científiques dones han escrit menys que els homes i produït en condicions pitjors que les habituals. Una llarga llista de publicacions dóna compte d’aquesta desavantatge. Els costos subjectius del teletreball, en termes d’estrès i pressions per als qui tenim cura d’éssers humans petits i vells són ferotges. Les formes de presentar-lo, en canvi, edulcoren la pèrdua de drets sota la ficció dels avantatges de la no-presencialitat, que només ha estirat les jornades de treball fins a límits insostenibles.
Els beneficiaris del món de la mercaderia somien amb instal·lar un món en què tot pugui ser reemplaçat per convenients i impalpables ficcions sense misèria, ni cos, amb un temps que ja no és tan sols el dels rellotges, sinó el temps estirable de la virtualitat… tot molt soft, mentre la vida s’aprima fins a límits incalculables en un sistema en què tot es calcula.
La pandèmia també va fer visible el treball domèstic i de cura. Menjar, netejar, tenir cura, van ingressar com a assumpte de debat públic i preocupacions governamentals. Tot d’una el treball domèstic i de cura va ser nomenat com a treball i milers de paraules sobre l’assumpte es van reproduir en diaris, programes televisius, ràdios, etc.
L’onada de discursos sobre els treballadors essencials no ha impedit l’explotació extrema de les cuidadores reals. Les paraules sobre la cura no protegeixen les cuidadores
Aquesta onada de discursos sobre els treballadors essencials no ha impedit l’explotació extrema de les cuidadores reals. Moltes paraules sobre la cura no protegeixen les cuidadores, i dic les perquè són dones racialitzades i pobres, que cobren els pitjors salaris del mercat i perden els seus treballs sense que s’activi cap forma de protecció social. Ser “treballadores essencials” no les fa essencials en el moment dels drets. Les lleis existents fan pudor. Això, per descomptat, no és debat. Per què no tenen jubilacions i cobren misèria no és un tema.
I és que la pandèmia arriba sota condicions que no triem, com alguna vegada assenyalà Marx a propòsit dels avatars que, el 1848, duran al poder a Luis Bonaparte.
L’elegia de la cura i la saturació de discursos i debats sobre el seu significat no transformarà la consciència social sobre la seva importància, ni s’obrirà un espai per considerar la corporalitat i la mortalitat humana si no ens entestem a sostenir una perspectiva feminista i anticapitalista.
I això és així perquè la maquinària infernal del capitalisme no pot parar, i mentre la vida humana és fràgil, vulnerable, marcada per la carnalitat del cos i les seves necessitats, es consumeix (la meva i la de la meva mare, que va acabar en aquests dies) la inèrcia de la maquinària demanda temps i treball, productivitat i acceleració. No importa què sigui el que et passi. La maquinària cega continua generant inèrcies.
Catalunya Plural, 2024 
