El Paco un 26 de Juliol va morir de càncer de pulmó. Com no volia ni tan sols saber quin tipus de càncer era, no m’ho esperava i ha estat un cop molt dur. No volia saber, potser, perquè feia poc va morir del mateix la Carme Bertrán, la mare de la meva filla.
Aquest record em porta a finals d’octubre del 73 quan ens varen detenir als 113 de l’Assemblea de Catalunya a la parròquia de Santa Maria Mitjancera (la cita per Comisions Obreres la tenia jo i l’hi vaig fer una prèvia a tocar de la Model). Les famílies es varen mobilitzar i allà varen compartir acció, solidaritat i coneixença per part d’en Paco, la seva dona, Anna, i el meu oncle Alfredo Conte, i la Carme per la meva.
Nosaltres vam compartir el mateix, i també cel·la (junt amb un jove obrer detingut a la vaga de la Tèrmica), el que vol dir dormir a la mateixa llitera, ser picats per les mateixes xinxes i cagar al mateix vàter amb nul·la intimitat. Érem els dos representants de la CONC en aquella reunió i vàrem tenir multes semblants; la d’ell de 50.000 pessetes, ‘merescuda’ pels seus més grans antecedents de lluita. Va ser dels últims en sortir. Els obrers, en general, varen, vàrem, ser els més ‘putejats’.
Crèiem en la unitat de les forces democràtiques a Catalunya i en els quatre punts de l’Assemblea bona. Assemblea a la qual vam vincular al moviment obrer realment existent, al conjunt de CCOO. Tant hi crèiem que recordo la meva primera manifestació, als 17 anys, on estava l’estàtua de Don Rafael Casanovas. Els que vam acudir, militants de CCOO, del PSUC bàsicament, no sabíem ni qui era aquell senyor ni quines historietes mitificades sobre el 1714 ens hauríem d’empassar posteriorment, però sí que teníem clar que llibertat enfront dictadura volia dir també recuperar l’Estatut d’Autonomia i reconèixer els drets sindicals, socials i tots els polítics.
Poca gent sap que Paco va jugar un paper cabdal en el manteniment de l’Assemblea entre aquesta caiguda i la posterior convocatòria del Plenari a Sabadell, on, per cert, hi va haver una altra caiguda (78) de la que Cipriano, José Luis i un servidor vam fugir de Sabadell en taxi i Renfe. Era un nucli molt petit i súper clandestí i ell, pilar fonamental.
Amb el Paco Frutos ens devíem conèixer cap al 71, a les primeres reunions àmplies de la CONC. I vaig saber, no per ell, que no l’hi agradava presumir, sinó per altres companys de la seva tasca a la SAFA. (El Maxi Antequera em recordava l’altre dia com va contactar amb ell cap a l’any 65 per impulsar les CCOO al Maresme).
A la sortida de la presó, al cap d’un temps va ser en Paco qui em va convocar misteriosament perquè ingressés al PSUC (fins llavors militava al MSC del Reventós, Obiols i d’altres: els músics de la falç i martell). La trobada va durar un minut abans de dir-l’hi que evidentment sí. A la banca, a la local de Barcelona, ja em consideraven així, militant del PSUC.
Moltes lluites i molts somnis compartits, molta militància i molt aprenentatge comú de gent bregada i sàvia per la seva acció precedent a la fundació de CCOO i del Partit.
Resultà que en la legalització i estructuració de CCOO, ell va ser Secretari d’Organització de la CONC i jo de la USCOB. Una feinada aclaparadora per l’allau d’afiliacions i la constitució de sindicats locals, comarcals, federacions, unions locals, comarcals, seccions sindicals a les grans empreses, primeres eleccions sindicals, primers congressos confederals. I mentrestant la militància al Partit, la sortida a la llum, les primeres entregues de carnets, les primeres eleccions, el IV Congrés…
Si i el Cinquè Congrés. Un punt i a part. Un batalla d’idees finalitzada en un gran sotrac. En un drama irrecuperable (fins avui). Ell, que va ser elegit secretari general arran d’una proposta del gran Solé Barberà, va haver de lidiar un brau desbocat atiat per Santiago Carrillo i les multi conspiracions de banderes, gutistes i nosaltres, els aleshores anomenats afgans o prosoviètics. Va néixer el PCC i a les següents eleccions, les del 82, vam acabar engolits per l’onada felipista. Uns sota les aigües, sense arribar a cap riba ni tronc, i els altres amb un resultat penós: un diputat a la sorra després del naufragi. Moltes vegades he recordat que em va cridar abans del Central de les expulsions per fer un darrer intent que jo no podia atendre ni representar.
A CCOO vam ser capaços d’evitar el trencament malgrat les tensions i maniobres. Un bon gruix dels militants del moviment obrer estàvem amb el Cinquè Congrés que es va manifestar no eurocomunista. Com dèiem llavors, “comunista y punto”.
La creació d’IU i la posterior i no gaire ben parida d’IC van crear marcs diferents per recuperar espais comuns i noves unitats que van culminar amb la unitat de la majoria del PCPE dins el PCE i de la minoria del PCC de nou al PSUC.
A tot això, el Paco ja era a Madrid treballant pel PCE. Van haver de passar anys perquè arribés a Secretari General. Sempre em va semblar un dirigent amb criteri, capacitat d’anàlisi i d’escoltar, malgrat la seva sordesa de l’orella dreta, en augment, no l’ajudés en les formes i li provoqués incomoditats en la distància curta. I sobretot amb unes arrels enfonsades profundament en el moviment obrer i l’internacionalisme que l’ajudava considerablement a articular un discurs per l’acció, clar, combatiu, organitzatiu i tocant de peus a terra. Anàlisi concreta de la situació concreta, objectius, organització i acció. Partit treballant a IU com a front sobretot electoral.
Voldria assenyalar també el seu paper en els temps de la ruptura d’ICV amb IU. Junt amb Julio Anguita van ser determinants perquè estigués clar que calia crear un referent a Catalunya tant com calia recuperar el PSUC congelat per Rafael Ribó. Van estar ferms i determinats. Les resistències bàsicament es donaren dins els components del nucli que impulsa EUiA, en particular dels sectors del PCC que volien el sí però no tant marcant certes distàncies acomplexats ja llavors pel sobiranisme interior i exterior.
Alguns defensàrem que es digués Esquerra Unida/Izquierda Unida. Les xiulades i esbroncades les va rebre Julio en solitari, però a Paco li xiulaven, més que mai, les orelles el dia de l’Assemblea constituent d’EUiA. El seu paper després del Cinquè Congrés no va ser perdonat mai, la qual cosa el va impedir, a vegades, treballar amb més contundència a la seva època de secretari. Clar que no es pot oblidar tampoc que dins el PCE hi havia sectors obertament o solapadament favorables al PCC. Avui, Comunistes de Catalunya de Joan Josep Nuet, diputat d’ERC, aliat de tota mena de sobiranismes, partícip, en segona fila, si voleu, del nefast Procés.
Per anar acabant, vull situar en els seus termes justos la posició de Paco Frutos respecte a la qüestió catalana o, més ben dit, enfront del nacionalisme català així com de l’anomenada ruptura amb el règim del 78. Per mi tenia bàsicament raó en el que defensava sense complexos ni mitges tintes.
Em va encantar que el seu pensament quedés ben palès a l’acte d’homenatge als lluitadors del PSUC, particularment als que van conformar la primera llista municipal a les eleccions locals del 79 i, alhora l’acte d’entrega de carnets de l’Agrupació del PSUC de Sant Sadurní d’Anoia, el desembre de 2016, menys d’un any abans de les esgarrifoses jornades del Parlament de Catalunya amb aquelles nefastes resolucions i del Referèndum de l’1 d’octubre. I també poc abans de la seva intervenció a la manifestació massiva contra el secessionisme a Barcelona, on va parlar com un comunista de cap a peus en nom de l’esquerra plural no nacionalista i, per cert, en català.
Vull defensar la seva integritat, la fermesa de les seves conviccions, el seu sentit de pertinença a la classe obrera, el seu internacionalisme i la seva sensibilitat cap al patiment del més desafavorits, fossin d’on fossin. No volia, amb raó, que s’esmicolés la força de la unitat dels treballadors, els seus ideals i les seves lluites de les quals el nacionalisme és contrari i enemic.
Defensar la teva trajectòria insubornable és un compromís de camaraderia i justícia que, personalment tinc amb tu i que faré sempre.
En el seu record us deixo tres retalls escrits per ell.
Autoretrat de Paco Frutos
Nací en Calella (Barcelona) un 25 de enero de 1939, en el seno de familia campesina. Trabajé en el campo hasta los 25 años, después como obrero metalúrgico, auxiliar de laboratorio, estampados textiles, representante etc. Entré en el PSUC en el año 1963.
Del seu perfil al seu blog
PARA CONTINUAR HACIENDO
LO QUE DEJAMOS PENDIENTE
Y PENSAR E IMPULSAR NUEVAS
TAREAS, CREACIONES, AFECTOS.
Del seu poema Una imagen inédita nos asalta, publicat al seu blog el 27 d’abril d’enguany.
QUE EL VERANO RECIÉN LLEGADO SEA MAS PROPICIO A TODOS LOS BUENOS PROPÓSITOS COLECTIVOS QUE ANIDAN EN LA SOCIEDAD Y MEJOREN EL PENSAMIENTO, EL COMPROMISO Y LA ACCIÓN, PARA DAR TODO EL CAMBIO POSIBLE.
Del seu Facebook del 21 de juny (en els temps de la covid)
Catalunya Plural, 2024 
