La informalitat en el servei domèstic (esdevingut en “de cures” amb la globalització) ha estat -i segueix sent- una mena de “costum” o tradició a Espanya i a molts altres països. L’OIT estima que en el servei domèstic hi ha un 30% de treball informal, “en negre” o en “economia submergida”, nom que es dóna a la situació dels treballadors (majoritàriament les) que no tenen contracte ni estan donats d’alta a la Seguretat Social.
Segons les xifres del Ministeri de Treball, abans de la crisi sanitària del Coronavirus, hi havia registrades al Sistema Especial de Treballadors de Llar del Règim General de la Seguretat Social un total de 394.171 treballadores, però segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), en acabar 2019 hi havia 580.500 empleades de la llar a Espanya, estadístiques que semblen bastant estables al llarg de la història, tot i que sempre hi va haver dificultats per obtenir dades fiables. Cap a 1970, quan les “minyones”, “chachas” i “serventes” van passar a ser “assistentes”, molt abans del boom de les migracions internacionals, es parlava d’entre 600.000 i un milió de dones treballant en el sector. El 1985 s’estimaven 700.000, una xifra màgica que es repeteix el 2012.
Normalment se sol associar la informalitat a les treballadores migrants en situació irregular, cosa que és certa. La irregularitat, és a dir, l’exclusió total dels drets de ciutadania, ha estat un dels tants mecanismes per permetre l’explotació i la precarització total del mercat de treball dins d’un model neoliberal. La figura de l'”immigrant il·legal” va ser creada com a concepte jurídic i com a eix específic de les polítiques de control de fronteres. En el cas de les dones treballadores de la llar, la realitat és que per més “il·legals” que siguin, ni tan sols la ultra dreta demana la seva expulsió massiva. La classe alta s’estalvia pagar-les “l’assegurança” al mateix temps que poden tenir una persona al seu servei, durant 24 hores els set dies de la setmana si així ho disposen i la persona accepta perquè no té més remei que acatar, ja que és la única oportunitat d’aconseguir algun ingrés i “esperar els papers”.
L’alta informalitat en el servei domèstic i de cures no està només associada a la irregularitat provocada per l’estrangeria
Però l’alta informalitat en el servei domèstic i de cures no està només associada a la irregularitat provocada per l’estrangeria. Contràriament al que se sol pensar, en el servei domèstic hi ha moltes dones treballant amb permís de treball i fins i tot nacionalitat, ciutadanes comunitàries (principalment romaneses) i també dones espanyoles d’origen, però de manera informal, sense contracte ni alta a la Seguretat Social. I per què no se’ls fa contracte si és possible? La situació requereix una anàlisi més profunda i complexa en la qual es barregen factors econòmics, socials, polítics i culturals. Els motius són nombrosos i van des de la reticència de les famílies ocupadores, a causa del cost de la Seguretat Social, la manca d’informació, la confusió sobre la legislació, i la deixadesa i falta de responsabilitat de contractants, sobretot al treball per hores, que es confon amb “ajudes” o “favors”: “si total, ve tres hores”.
De vegades també són elles, les treballadores, les que no volen. I això també és cert. Algunes treballadores prioritzen poder tenir els diners en mà per a l’enviament de remeses o simplement per arribar a final de mes, o perquè no veuen beneficis a curt termini, en no tenir dret a la prestació per desocupació. D’altres, tant dones espanyoles com d’origen estranger, cobren alguna ajuda o pensió per invalidesa i necessiten “feinetes” extra per obtenir més ingressos. No és “aprofitament”, és supervivència de dones que arrosseguen precarietats i tot tipus de dificultats.
Però a la informalitat també la va emparar la Llei. Fins 2011 no era obligatori donar d’alta a la treballadora per menys de 20 hores a la setmana. I el 2012, el Partit Popular va retrocedir amb el Reial decret llei 29/2012 per permetre novament que les treballadores paguin la quota a la Seguretat Social, fet que va produir una contradicció i, sobretot, un desequilibri econòmic per a les treballadores, ja que indirectament la part contractant va quedar eximida de la seva responsabilitat. La manca d’inspeccions laborals en domicilis, per la seva inviolabilitat, posa el punt i final: no hi ha control. Tot recau en la tolerància a aquest “vell costum” de la informalitat. El “costum de no pagar l’assegurança a la minyona” per una o altra cosa, ve de lluny i continua vigent en la societat.
La manca d’inspeccions laborals en domicilis, per la seva inviolabilitat, posa el punt i final: no hi ha control
En el fons de tota aquesta situació hi ha una qüestió política que alhora és cultural: no interessa. El servei domèstic és barat, desprestigiat, feminitzat, informal i s’hi ocupa a població vulnerable (dones amb necessitats, generalment migrants) per sostenir l’estil de vida de la classe alta i també per sostenir un model de cures que no és un model, sinó un sistema familista privatitzat en què cadascú s’arregla com pot.
Revertir la informalitat en el servei domèstic i de cures suposa un canvi en la política pública i també un canvi cultural a nivell de societat, que posi per davant el benestar de les treballadores i els seus drets a la protecció social en tant que treballadores. Aquest canvi passa, abans que res, perquè el servei domèstic i de cures deixi de ser un servei i sigui realment una feina. O bé desaparegui com a sector laboral precari a partir de l’abolició definitiva de la servitud i la creació d’una veritable política social de la cura que doni feina a persones en condicions dignes.
La crisi del Coronavirus ha deixat un antecedent: les cuidadores són treballadores essencials (les minyones, no). I l’essencial és, per tant, pagar-los la Seguretat Social perquè accedeixin a l’acció protectora (que davant tant missatge confús cal aclarir que és la mateixa que la del Règim General, a excepció de la prestació per desocupació) i a una bona jubilació.
El passat 4 d’agost la Secretaria d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya va obrir una convocatòria per a subvencionar el pagament a la Seguretat Social a cuidadores, especialment dirigida a dones estrangeres que puguin accedir a la regularització per arrelament. Es tracta d’una mesura innovadora i pionera a Europa. Serà molt interessant poder veure qui s’acull a aquest ajut. No hi ha excuses. El costum de no pagar l’assegurança a la minyona s’ha d’abolir. Perquè no són minyones, són treballadores.
Catalunya Plural, 2024 
