“El Govern sap en quines condicions treballem, els empresaris saben que no compleixen la llei, la gent sap com vivim”. Aquesta és la frase que, amb diferents paraules, repeteixen la desena de treballadors d’origen migrant entrevistats a Lleida.
Saben que ja sabem, per això hi ha cert fàstic inicial a l’hora de respondre als periodistes, d’explicar-los una vegada més que és habitual que els empresaris no sempre compleixin amb el conveni de camp, que estipula que el pagament sigui de 6,20 euros l’hora, però que de vegades són 5,80, altres 5,40, unes altres 5…
Saben que sabem que treballar a preu fet, sota temperatures que freguen o superen els 40 graus, durant 10, 11 o més hores, és inhumà. Saben que sabem que el negoci de la agroindústria en aquest país se sustenta en la precarització, quan no en l’explotació dels seus treballadors; que, com subratllen, no tots els empresaris són explotadors, «que molts d’ells són també treballadors», i que el nus de la qüestió està en les grans cadenes de distribució, que s’emporten el gruix dels ingressos d’una indústria multimilionària. El que no creuen que sapiguem, i per això és en el que posen més afany, és que el més dur no és cap d’aquesta successió d’abusos, sinó el racisme quotidià, omnipresent, estructural, que s’estavella contra els seus cossos pel fet de ser negres.
“L’esclavitud s’ha abolit en el paper, però les ments segueixen estant controlades pel racisme”, sentencia el gambià Johnny, de 39 anys, obrer de camp i de la construcció, assegut en una taula al centre de el poliesportiu de Torres de Segre. Fins aquí va ser traslladat amb una quinzena de jornalers migrants procedents de la mateixa explotació agrària el divendres 17 de juliol.
Els primers treballadors van començar a emmalaltir una setmana abans. “El divendres 10 de juliol feia moltíssima calor. Estàvem recollint la fruita i se’ns va acabar l’aigua que portem cada un. La propietària ens va portar més. Aquella nit, a alguns va començar a patir mal de cap i, l’endemà, no van poder anar a treballar”, explica Amadou (nom fictici per salvaguardar la seva intimitat), assegut al centre de la pista de futbol, ara reconvertida en hospital de campanya.
Si tingués animals, no els tindria en aquestes condicions: sis per habitació, compartint plats, forquilles, dutxes, mentre cada dia més companys emmalaltien
Les grades buides envolten les màrfegues disposades a més de dos metres de distància les unes de les altres. “Malgrat això, ens van mantenir vivint en aquell edifici desastrós. Si tingués animals, no els tindria en aquestes condicions: sis per habitació, compartint plats, forquilles, dutxes, mentre cada dia més companys emmalaltien. Si els preocupés la nostra salut no ens haurien deixat una setmana convivint allà”, relata sota l’atenta mirada de dos joves voluntaris de l’ONG Proactiva Open Arms, encarregada de gestionar aquest operatiu d’emergència obert a mitjans de juliol per atendre els temporers contagiats per coronavirus, encara que asimptomàtics o amb símptomes lleus, a la comarca de Segrià.
“Dijous ens van dir que no anéssim a treballar, que ens farien proves de Covid-19”. Van donar positiu i quan els van dir que serien traslladats a aquest recinte, inicialment es van oposar. “El que ens va fer mal van ser les formes. Van venir policies, no sabíem on ens portarien ni per què d’aquesta manera”, explica Amadou encara dolgut perquè, considera, si fossin treballadors blancs amb Covid-19 i asimptomàtics, com era el cas, mai haurien estat traslladats mitjançant un operatiu policial a un recinte públic.
Johnny recorda que quan van arribar aquella nit al poliesportiu buit i els voluntaris de Proactiva Open Arms els van dir el nom de la seva ONG, es va relaxar. “Havia vist a la tele com rescaten les persones que surten de Líbia. Em dol molt veure aquestes imatges, o les de la tanca de Melilla. En comptes de frenar les guerres, Europa intenta frenar la gent que fuig d’elles. I que consti que nosaltres no hem vingut per conflictes o fam, sinó perquè volem millorar les nostres vides i les de les nostres famílies. Porto 17 anys cotitzant a Espanya i no tinc dret a res. I perdoneu que ho digui així, però Europa ha destrossat Àfrica”, explica assegut al costat d’altres treballadors, mentre la resta juguen a les cartes i xategen pels seus telèfons mòbils, matant així les hores, els dies de la quarantena.
Enfront del que passava fa deu o quinze anys quan entrevistàvem a treballadors migrants, ara les respostes no versen tant sobre l’explotació laboral sinó sobre el racisme estructural. És lògic. Moltes d’aquestes persones porten residint deu, quinze o vint anys a Espanya, una part significativa té documentació i, malgrat això, en lloc de sentir-se part de la nostra societat i entreveure un horitzó de millora, cada vegada es troben amb més precarietat i hostilitat.
Diversos dels treballadors entrevistats tant a l’hospital de campanya de Torres de Segre com als carrers de Lleida, portaven molts anys sense venir a fer la campanya de la fruita a aquesta província, considerada una de les més dures. Però davant l’aturada d’activitat provocada per la Covid-19, i la crida de la patronal hortofructícola de Segrià demanant treballadors per a la recollida -que cada any mobilitza més de 35.000 temporers- van decidir tornar on es van prometre que no tornarien. I això que estan més que acostumats a la duresa de el sol caient sobre els seus lloms, a doblegar una i altra vegada l’esquena per carregar els fruits, les caixes, l’aliment, en bona part del territori espanyol. Un any rere l’altre, van de Huelva a Almeria, d’aquí a València, a Aragó, a França…
No tenia por de contagiar-me perquè hi ha moltes més malalties. La pitjor, la corrupció, que és una de les raons per la qual hem d’abandonar els nostres països
“Vaig venir des d’Almeria i no tenia por de contagiar-me perquè hi ha moltes més malalties. La pitjor, la corrupció, que és una de les raons per la qual hem d’abandonar els nostres països. Però també mata aquí, perquè hi ha molts espanyols que estan patint pobresa”, exposa Johnny que, com la resta dels migrants del recinte no volen ser fotografiats per por que les seves famílies els vegin i s’angoixin per la seva salut. La majoria d’ells no els expliquen les condicions en què han de viure ni, en aquest cas concret, que estan tancats per haver-se contagiat.
Johnny, que porta a Espanya 20 anys, alterna llocs de treball a l’obra amb el camp. “He treballat, per exemple, al pàrquing de la plaça de Castella, a Madrid. Sis plantes subterrànies. En l’última sempre estàvem els negres traient terra. Set hores sense parar ni per menjar. Has d’amagar alguna cosa a la butxaca perquè si no defalliries. Fins a un ruc cal deixar-lo descansar uns minuts de tant en tant. Es pensen que som esclaus. No ho som. Vivim així perquè no tenim alternativa”.
Malgrat anar coberta amb el vestit de protecció (EPI), la mascareta i la pantalla protectora, resulta visible que Sara Navarro, universitària de 20 anys d’Educació Primària i voluntària per primera vegada d’una ONG, s’ha emocionat en escoltar els relats dels homes als qui porta acompanyant deu dies. “Sóc de Lleida, he crescut sabent que això passava. Però no és el mateix saber-ho que escoltar-ho de la boca de persones a qui coneixes. Compartir amb ells tant de temps m’ha canviat radicalment. No podré tornar a conviure amb aquesta realitat com fins ara”. Sara assenyala així una de les claus per entendre la complexitat d’aquests contextos: pots viure tota una vida envoltada de situacions d’injustícia sense compartir una mateixa conversa o espai de convivència amb les seves víctimes, els teus veïns.
Joan té 43 anys i després de gairebé vint a Espanya, fa set mesos es va portar al seu fill de Guinea Bissau. El jove escolta atentament el seu pare, però no participa en la conversa. “Despertem a les 5 del matí i treballem fins a la 1. Parem per dinar i tornem al camp fins a les 7 de la tarda. Vivim sis persones en una habitació, per la qual paguem a el patró 100 euros del nostre salari. Només amb això l’amo de l’explotació es treu més de 4.000 euros”.
Els relats que anem escoltant bé podrien aparèixer en Els raïms de la ira, la novel·la en la qual John Steinbeck va retratar les penúries de les famílies camperoles que, forçades per la industrialització i el crac de 1929, es van traslladar a Califòrnia per treballar en les grans explotacions agràries. Les denúncies que exposen Johnny, Joan, Amadou i molts dels altres migrants amb què parlem a Lleida, bé podrien haver-se escoltat en les assemblees del moviment pels drets civils dels afroamericans en la dècada dels 60 de segle XX. El moviment antiracista porta anys creixent a Espanya i les seves veus no només es troben en les assemblees de les urbs: estan al camp, recollint les fruites i verdures que han permès la nostra supervivència també durant els mesos de confinament.
En aquests vint anys treballant al camp, mai he vist un inspector
“En aquests vint anys treballant al camp, mai he vist un inspector”, exposa Joan. “Però sí que han advertit moltes vegades els caps que vindria un i que, si em preguntava, li respongués que treballava 8 hores”, afegeix qui incideix en diverses ocasions al llarg de la trobada en què ells, els migrants, no han vingut Europa a arruïnar-li la vida ningú. “Des del Govern diuen que denunciem, però ells no ens donaran treball. Ens el donen els empresaris, i si denúncies, es corre la veu i ja no et tornen a contractar. Els ha passat a companys nostres”.
Al seu costat, Johnny sosté que evita pensar massa: “Quan noto el racisme en com m’ignoren quan entro en un bar, quan em diuen ‘negre’ pel carrer, quan els policies em demanen una i altra vegada els papers, quan sento per com em tracta el cap que em considera un ésser inferior… Veig la cara del meu pare i la meva mare. Perquè tot és perquè sóc negre. I ells són negres. Així que no penso gaire perquè em fa mal al cap”.
Tots ells volen tornar als seus països, però “amb alguna cosa”. “Una cosa”, com explica Joan, és estalvis per construir-se una casa o tirar endavant el tros de terra dels seus pares. “Però, com hem d’estalviar si quan ens posem malalts no cobrem? Si no tenim dret a atur? Quan Maria Teresa Fernández de la Vega va venir a Gàmbia com a vicepresidenta va dir que enviaria maquinària perquè poguéssim millorar la nostra agricultura. Però, per què, si després no ens la deixen exportar?”.
Divendres 31 d’agost, Johnny, Joan, Amadou i la resta de treballadors confinats al poliesportiu de Torres de Segre van recuperar la llibertat de moviments després de finalitzar les dues setmanes de quarantena i donar negatiu en Covid-19. Alguns d’ells han retornat a les seves ciutats de residència habitual i altres s’han reincorporat a la campanya agrícola de Segrià. “Mai oblidaré com m’ha tractat la gent d’Open Arms. Mai m’havia sentit tan ben tractat per uns espanyols”, repeteix emocionat Joan. Probablement, perquè mai havia tingut l’oportunitat de compartir espai i temps amb altres. El mateix que li passava a la lleidatana Sara Calvo.
“S’ha acabat tant abús”
A Lleida, activistes de col·lectius com Fruita amb justícia social porten anys clamant al desert contra els abusos i maltractaments rebuts pels temporers migrants. Tot just aconseguien atreure l’interès de bona part dels mitjans de comunicació. Per això, com li passa a part dels jornalers, l’arribada massiva de periodistes a causa dels rebrots de coronavirus els genera cert neguit. Entenen que el principal motiu no és que aquestes persones portin anys i anys sent explotats, que hagin, en alguns casos, de viure al carrer davant l’incompliment d’algunes empreses d’oferir allotjament, així com la dificultat per accedir a una habitació llogada, o que s’incompleixi sistemàticament la normativa laboral que els garanteix uns drets mínims.
Per contra, els preocupa que aquesta sobrerepresentació mediàtica alimenti l’estigma que s’ha creat al voltant les persones migrants com a potencials contagiadores de Covid-19, quan precisament han estat les principals víctimes dels rebrots esdevinguts al mes de juliol que van desembocar en un nou confinament de la comarca.
Paradoxalment, bona part del focus sobre les condicions laborals s’ha centrat en els recol·lectors, majoritàriament homes i més visibles, ja que és habitual trobar-los en algunes places cèntriques, esperant ser contractats per fer la jornada, o pujats en les seves bicicletes, de camí al tall. No obstant això, molt menys se sap de les condicions de treball en els magatzems de fruites, on solen treballar les dones migrants.
Una d’elles és Sasha, que va néixer fa 27 anys a Guinea Equatorial. Des d’allà, es va traslladar a Houston (Texas), on va residir fins que va decidir seguir la seva parella fins Espanya. Ja a Madrid, va estudiar per a ser hostessa de vols, màrqueting empresarial i un any de Periodisme. Des de fa dos anys, treballa als magatzems de fruites de Lleida. “Un dia, després de fer 7 hores de treball, i el dia anterior 16, em van acomiadar per anar a matricular el meu fill a l’escola bressol. Em va doldre moltíssim perquè em van dir que no era apta”, denuncia.
Ara que té permís de residència ja no està disposada a callar més. “S’ha acabat tant abús”, “Als negres ens tracten com a una merda” o “Vull justícia” són algunes de les frases lapidàries que s’intercala en aquesta entrevista en què descriu amb detall les condicions d’una indústria que factura més de 850 milions anuals i que dedica bona part de la seva producció a l’exportació a països europeus, així com a Israel o Aràbia Saudita. Les fruites, el fruit del seu treball, es distribueixen lliurement pel món, mentre els seus treballadors es veuen forçats a migrar, quan no directament a treballar en la clandestinitat.
Catalunya Plural, 2024 
