Més enllà de pandèmies, reis fugats, crisis econòmiques i vacances, hi ha una realitat que segueix ferint-nos, que segueix matant-nos i que no para. No entén d’estacions ni d’agendes polítiques. La violència masclista mata, agredeix i vexa tots els dies de l’any, encara que no ho expliquem. Sobretot, si no ho expliquem.
Fa anys que, arran de casos de violació i violència, trasllueix una certa immunitat judicial -i fins i tot social- cap als agressors. Se sent com si la mort de dones pel simple fet de ser-ho, com si l’ús i abús dels seus cossos no fos prioritari. Sembla que només ens preocupem d’això quan no hi ha res més «important» o «urgent» del que ocupar-se. O quan s’acosta el 8M, per això de quedar bé amb el moviment.
De vegades ve de gust ‘agafar-se la justícia per la mà’ perquè el proper s’ho pensi dues vegades abans de fer-nos mal. De vegades. Però el que sempre ens queda és que la solidaritat, el suport mutu entre nosaltres, la sororitat, és la millor arma que tenim. I, de vegades, sembla que l’única.
Catalunya Plural, 2024 
