En les nissagues cinematogràfiques d’èxit no hi falta mai una pel·lícula que explica com es va arribar al punt de partida que l’espectador va veure en el primer llargmetratge. Per fer el mateix exercici, en el cas Pujol caldria retrocedir als anys 1990-1992. O abans i tot. Perquè les presumptes malifetes del clan comencen en aquella època. Així, si més no, ho veu el jutge José de la Mata, que en el relat dels fets escriu que “els membres de la família Pujol Ferrusola han desenvolupat al llarg dels anys una estratègia coordinada per acumular i repartir-se, des de 1990 i de forma continuada, les quantitats milionàries d’il·lícita procedència que van acumular directament relacionades amb percepcions econòmiques derivades d’activitats corruptes”. El primer compte que s’obre a la Banca Reig d’Andorra (posteriorment, Andbank) es remunta al 1990, si bé els primers moviments són del 1991, i sobretot l’operativa es regularitza a partir del 1992 amb l’obertura dels comptes de la resta de germans i la mare superiora.
L’any 1990 Pujol ja feia deu anys que governava a Catalunya, amb unes majories parlamentàries incontestables a les eleccions de 1984 i 1988. Gaudia d’una gran estima i popularitat entre el seu electorat i res no feia perillar l’hegemonia convergent, com tampoc l’Estat de les autonomies ni la mateixa democràcia, fantasma que havia quedat esvaït després del fallit intent de cop d’Estat de 1981. Els set fills del matrimoni estaven a la universitat, ampliant estudis a l’estranger o exercint ja una professió, com economista el gran o arquitecta la segona. Tot anava sobre rodes. Per què, doncs, es pren aleshores la decisió de generar un patrimoni familiar offshore?
Dues herències sense evidències
L’explicació oficial, la de la deixa, encaixaria bé amb les dates. Ningú fica la mà col·lectivament enlloc, sinó que el que passa l’any 1990 és que Jordi Pujol demana al seu cosí Joaquim Pujol Figa que rellevi Lluís Prenafeta en el càrrec de secretari general de Presidència, i això obliga la família a buscar un nou marmessor pel patrimoni que l’avi Florenci va deixar a l’estranger, responsabilitat que recau en Jordi Pujol Ferrusola (el qual sempre afirmarà que ignora on havien estat els diners de l’avi abans d’arribar al seu poder).
D’aquesta explicació oficial, però, el jutge De la Mata recorda que no s’ha aportat la més mínima evidència. En la compareixença davant la comissió d’investigació del 2015, el Júnior va parlar d’una carta manuscrita de l’avi Florenci a la seva mare, Marta Ferrusola, on li explicava per què havia decidit donar aquests diners (que el mateix Júnior xifra en 140 milions de pessetes en divises) als seus néts. Però ni tan sols aquesta carta ha aparegut mai, si més no fins ara. A l’acte de processament surt una altra herència, o presumpta herència, ja que Marta Ferrusola va explicar en la seva declaració davant del jutge que una part dels seus diners sortien també de diners que el seu pare li havia deixat a ella. Però tampoc hi ha cap evidència, ja que el testament oficial diu una altra cosa, i el jutge no li dona cap credibilitat.
Encara hi hauria una altra dada que podria encaixar amb la versió oficial. El 1990 l’últim dels cadells del clan arriba a la majoria d’edat. Oleguer compleix 18 anys, i això potser permet començar a pensar a repartir la deixa entre els germans. El 1990 els altres tenen 32 (Jordi), 31 (Marta), 27 (Josep), 25 (Pere), 23 (Oriol) i 21 (Mireia).
Al contrari, si es descarta l’explicació oficial (perquè no hi ha cap prova i perquè sembla difícil que un avi deixi diners als néts per la banda del fill però no als de la banda de la filla, però sobretot perquè tampoc explica tots els moviments bancaris registrats posteriorment), i es considera la tesis del jutge instructor, segons la qual els Pujol van començar a enviar diners a Andorra a partir de l’any 1990 procedents del tràfic d’influències, aleshores és lògic preguntar-se perquè aleshores i no abans, o després (o mai). Què succeeix pels volts del canvi de dècada dels vuitanta als noranta que precipiti aquesta decisió? És simplement l’ambició dels fills per tenir molts diners i viure la vida a tope? És el cobrament d’un deute que la família considera que Catalunya té envers ella? És una reserva de seguretat pel que pugui passar? Tot el que es pugui escriure ara mateix al respecte no són més que especulacions, però pels historiadors del futur es poden deixar algunes pinzellades sobre fets que, combinats o per separat, potser van tenir alguna influència en aquella decisió.
Banca Catalana i Casinos de Catalunya
Banca Catalana anava a ser el gran banc nacional de Catalunya i va acabar sent un fiasco que Jordi Pujol i el seu entorn sempre han portat clavat al cor. Cada cop que ell, la seva dona o els seus fills s’han referit a la Banca Catalana ha estat per parlar d’un dels episodis més dolorosos de la seva vida, superior segurament a l’empresonament de Pujol durant el franquisme. La seva versió és que la fallida la va instigar, o si més no afavorir, el Govern de l’Estat i la posterior querella va ser un intent “indigne” d’enterrar-lo políticament. És a dir, segons el relat pujolià, amb el cas Banca Catalana primer els van voler arruïnar i després rematar.
L’any 1986, però, el plenari de l’Audiència Territorial de Barcelona va decidir exculpar Jordi Pujol del cas, gràcies al fet que, segons sosté Pere Ríos al llibre Banca Catalana, caso abierto, algú va convèncer una bona part dels magistrats que miressin al sostre en comptes de llegir-se el sumari, perquè segons aquest periodista tampoc és cert que Felipe González i el seu govern tinguessin cap interès de veure Pujol entre reixes.
Quatre anys més tard, el març de 1990, la mateixa Audiència absol la resta dels processats. Per tant, el cas Banca Catalana es tanca definitivament el mateix any que Jordi Pujol Ferrusola obre el primer compte d’Andorra. En el seu llibre, Pere Ríos afirma que, d’acord amb aquell sumari que els magistrats no es van voler llegir, Pujol mai no va regalar les seves accions de Banca Catalana a la Fundació Catalana (creada per la mateixa entitat amb la missió de fer país), sinó que va simular la venda, i que mentre milers de petits accionistes veien perdre els seus estalvis ell va poder recuperar-ne una part important un cop el Banco de Vizcaya va engolir l’entitat catalana. Per Ríos, doncs, l’origen de la deixa podrien ser aquests diners.
El malson havia acabat però n’estava començant un altre, ja que a finals de 1989 esclata el primer escàndol de corrupció que posa el focus en el finançament il·legal de Convergència Democràtica de Catalunya. Un altíssim càrrec de l’empresa Casinos de Catalunya, el director financer, denuncia que la seva empresa ha servit per finançar CDC a través del pagament de factures falses a empreses de comunicació estretament vinculades al partit, entre les quals cita l’Avui, El Correo Catalán, La Vanguardia, Cadena 13 i la firma publicitària Tiempo BBDO. L’anomenat cas Casinos acabaria arxivat anys després, en part perquè no existia encara el delicte de finançament il·legal i per aplicar el d’estafa o apropiació indeguda calia que l’estafat (Casinos? La Generalitat?) denunciés, i en part, perquè també el jutge instructor va preferir mirar al sostre en comptes de les evidències.
Javier de la Rosa i Gran Tibidabo
En canvi, l’acte de processament deixa entreveure que els primers diners ingressats a Andorra pel Júnior provenen de l’antic Consorcio Nacional de Leasing (CNL), una empresa creada els anys vuitanta que va arribar a recaptar 30.000 milions de pessetes (uns 180 milions d’euros… de l’època!) gràcies a les aportacions de milers de petits estalviadors que es pensaven que estaven invertint en un producte financer segur, quan en realitat estaven comprant títols. L’ideòleg d’aquell gegant el va acabar deixant en mans de Javier de la Rosa, que aleshores era l’empresari de moda. De la Rosa va fusionar el CNL amb El Tibidabo, companyia que feia poc havia comprat, i d’aquí va néixer el hòlding Grand Tibidabo, inicialment concebut per ser la promotora del parc d’atraccions de Vila-seca i Salou.
Els tripijocs del financer i la seva camarilla no van trigar a generar un forat de grans dimensions a la companyia, pel qual seria jutjat, condemnat i engarjolat. I en una d’aquelles operacions –la famosa venda de la seu de CNL a la Generalitat, per la qual l’administració va pagar un preu desorbitat– no només va sucar una companyia instrumental de De la Rosa, sinó que va ser la primera operació documentada en la qual Jordi Pujol Ferrusola obté una comissió, l’any 91, que s’ingressa al compte que havia obert feia poc a la Banca Reig. En l’acte de processament, el jutge escriu que, segons un informe de la UDEF, l’1 d’agost de 1991 el compte andorrà de Jordi Júnior registra l’ingrés d’un xec un import de 8,5 milions de pessetes (una mica més de 51.000 euros).
L’origen d’aquests diners seria el següent: la venda de la seu de CNL va generar una comissió de 252 milions de pessetes que va cobrar ACIE, una societat instrumental de Javier de la Rosa. D’aquí es va pagar una nova comissió de 210 milions a Coterma (societat instrumental de Lluís Prenafeta), que al seu torn va fer diversos pagaments (el més elevat, a la societat editora del diari El Observador), i un d’aquests van ser 9,3 milions a una societat de l’assessor fiscal Joan Anton Sánchez Carreté, que es va quedar una petita part i va pagar la resta (8,5 milions) al Júnior. Al llibre JR El Tiburón, escrit pels periodistes Manel Pérez i Xavier Horcajo l’any 96, ja es parla d’aquesta comissió del Júnior perquè l’explica un testimoni al jutge que instrueix el sumari de la descapitalització de Grand Tibidabo. Però els mateixos periodistes consideren que no queda demostrada, segurament perquè el testimoni li atribueix la xifra que de fet va cobrar Prenafeta.
Grand Tibidabo és la història d’un calvari pels milers de petits accionistes que van posar diners al CNL, entre els quals un bon nombre de congregacions religioses. Encara avui manté el nom del parc d’atraccions, si bé des de l’any 2000 un i altre no tenen res a veure, ja que l’empresa va entrar en fallida i l’Ajuntament de Barcelona va acabar adquirint el parc a través d’un conveni amb la Seguretat Social. Els administradors de Grand Tibidabo s’han passat anys tractant de rescabalar de les pèrdues als seus impositors, i per això es van personar com a acusació particular en el cas Pujol. Després, però, l’empresa ha entrat en liquidació, i per això la família Pujol ha demanat al jutge que l’exclogui de la causa.
Prenafeta i els fiascos empresarials
La segona meitat dels anys vuitanta van ser econòmicament esplèndids. Els PIB català i espanyol van créixer amb força, per sobre de la mitjana europea. També és l’època del pelotazo, del diner fàcil, de descobrir i adorar als reis mides capaços de guanyar ingents quantitats de diners en operacions de la nit al dia. La premsa reflectia aquesta eufòria, però no a tothom li anava tan bé. Per exemple, la pelletera Tipel, el grup empresarial dels Prenafeta comença a patir serioses dificultats durant la segona meitat dels vuitanta, producte de la creixent competència exterior i d’algunes inversions poc encertades, una crisi que durarà diversos anys i que arrossegarà la companyia a la fallida a mitjans dels anys noranta.
En aquells moments la relació entre els Pujol i els Prenafeta és molt estreta. No només pel contacte diari entre el president i el secretari general de Presidència, sinó també en la vessant familiar i empresarial. Els Prenafeta contracten Jordi Pujol Ferrusola, que treballarà de comercial a la pelletera entre el 1984 i el 1987. El Júnior sempre repeteix que el 1987 deixa Tipel, però en realitat entra en el petit negoci de majorista de teixits de l’avi matern (José Ferrusola SA, que canvia de nom a Geset Afers), que arrossegava forts deutes, i propicia la seva absorció per part del grup Prenafeta. La seu de Geset (el nom surt de la seva adreça, Girona 7) és on s’ubica també la divisió de diversificació del grup Prenafeta (Vilassar Internacional), per invertir en supermercats, immobiliària i assegurances, que poc després passarà a dirigir Artur Mas. La forta injecció de capital feta aleshores no va tenir els resultats esperats, i mentre altres guanyaven milions a cabassos, Tipel i les seves filials anaven de mal borràs, una situació que s’agreuja encara més amb el canvi de context econòmic de començaments dels noranta. El 1994 presentarà suspensió de pagaments i el 1995 la fallida.
També hi ha notícia d’una empresa creada l’any 1990 per Jordi Pujol Ferrusola, Mercè Gironès i altres socis, anomenada Hot line Computer SA i dedicada a la comercialització de material informàtic, que també sucumbirà en pocs anys. El Júnior dimiteix dels seus càrrecs el febrer de 1993 i l’empresa es declara en situació de fallida sis mesos després.
L’amenaça del roquisme
Jordi Pujol va dividir les seves memòries en tres volums. El primer va des de la infantesa fins a l’any 80, quan arriba a la presidència de la Generalitat. El segon va de 1980 a 1993 i el tercer de 1993 a 2011. A les acaballes del segon volum es refereix a una qüestió que potser ajuda a entendre el moment. El capítol el titula “Els calendaris no van coincidir” i es refereix a les legítimes pretensions de Miquel Roca de succeir-lo com a líder del partit, que es comencen a fer patents en els primers anys noranta, quan Pujol ja fa deu anys que governa i comença a sentir la pressió perquè anunciï que les eleccions de 1992 seran les darreres a les quals es presentarà. Per primer cop, doncs, l’entorn de Pujol veu que perilla el seu lideratge, i això vol dir que perillen també les seves cadires.
Pujol recorda que el 1992 Roca tenia 55 anys i en feia quinze que era diputat a Madrid i número dos in pectore. I que per tant podia considerar que li havia arribat l’hora de rebre el testimoni, però “els calendaris no van coincidir”. Del que no parla és de l’acarnissada lluita que es desferma aquells anys entre el roquisme i el pujolisme, o, en realitat, entre el roquisme i l’entorn més proper a Pujol, que acabaran provocant la renúncia de Roca a la secretaria general del partit per dedicar-se uns anys a la política municipal i després passar ja a l’esfera privada. En realitat, com expliquen els periodistes Félix Martínez i Jordi Oliveres a Jordi Pujol. En nombre de Cataluña, l’entorn de Pujol, i concretament el seu fill gran –un militant de base aleshores molt actiu i influent a CDC–, considerava que Roca tenia massa poder al partit i no va parar fins a arrabassar-l’hi. Arran d’aquest pols van començar a aparèixer les primeres filtracions sobre el fill de Pujol en alguns mitjans, que els Pujol sempre van atribuir a Roca. I mai li ho van perdonar.
La nova fornada de dirigents convergents que surt d’aquells primers anys noranta ja no pertany a la generació de Pujol, ni a la de Roca, sinó a la generació de Pujol Ferrusola, començant per Felip Puig, amic seu des dels cinc anys i que serà, durant molt de temps, l’home fort del partit. I continuant per Artur Mas, el qual ha fet amistat amb el Júnior al grup Prenafeta i col·laborar amb ell a foragitar el roquisme de la influent agrupació de Sarrià-Sant Gervasi de CDC, segons explica Montse Novell al llibre Artur Mas. Biografía d’un delfí. L’agrupació de Sarrià-Sant Gervasi era la dels Pujol, allà s’havien conegut Marta Ferrusola i Lluís Prenafeta, i en aquells moments el seu gerent era Ramon Gironés, el sogre del Júnior (i un dels 27 investigats en el cas Pujol).
La vídua de Tarradellas
Entre el 1980 i el 1988, quan va morir, Josep Tarradellas va ser un expresident jubilat, i de fet és la primera experiència de president jubilat que hi ha a la Catalunya moderna. Havia arribat de França amb una mà al davant i una altra al darrera, i pràcticament tampoc té res quan abandona la presidència tres anys després del seu retorn a Catalunya. S’ha explicat sovint que va trigar molts dies a abandonar la Casa dels Canonges, i ho farà per anar a viure en un pis a la Via Augusta que li cedirà la Diputació de Barcelona. Un pis i una pensió.
S’ha escrit molt de Tarradellas, però pràcticament no se sap res sobre com va passar aquests darrers anys, i encara menys sobre els 13 que li va sobreviure la seva dona, Antònia Macià, traspassada el 2001. Van ser anys que va anar fent en part gràcies a l’ajuda que va rebre de les amistats del seu marit. Al llibre El Virrey, el periodista José Antich explica que un dia de finals de 1985 Tarradellas va voler anar veure Jordi Pujol al Palau de la Generalitat per portar-li dues maletes que havia estat guardant durant molts anys amb “documentació de gran valor”. Pujol accedeix a comprar-les, en nom de la Generalitat, a canvi de vuit milions de pessetes, però un cop Tarradellas és fora li comenta a Lluís Prenafeta que les guardi en algun racó i no es molesti a mirar el seu contingut, ja que, segons se sobreentén, ha accedit a pagar aquells diners per caritat, ja que sap perfectament que l’expresident ha cedit tot el seu arxiu al Monestir de Poblet. Uns anys més tard, quan Prenafeta és destituït i està recollint les seves coses es torna a trobar aquelles dues maletes allà on les havia desat i les obre per curiositat. I, efectivament, escriu Antich, només hi havia retalls de diari.
El malson de Banca Catalana havia acabat, però sorgia sense esperar-la una nova amenaça judicial; les inversions en l’economia real acumulaven pèrdues, a la vegada s’entrava en contacte amb taurons capaços de transformar els pans en or; el roquisme pressionava per forçar un relleu generacional a la cúpula del partit, mentre una exprimera dama vivia dels favors prestats, una experiència possiblement impactant per la seva successora… Explica algun d’aquests factors la decisió de comptar amb una raconet familiar offshore? La història ho haurà d’aclarir.
Catalunya Plural, 2024 
