“El primer que em va passar pel cap mentre escoltava Pedro Sánchez dir que declararia l’estat d’alarma va ser: ja veurem quant triguen a aparèixer els memes de grassos. A l’endemà, ja em van començar a arribar”. Nina Navajas investiga sobre els discursos de la salut i la grassor en l’Institut Universitari d’Estudis de la Dona de la Universitat de València. Durant el confinament provocat per la pandèmia de la COVID-19, molts d’aquests memes van arribar també a la plataforma Stop Gordofobia amb l’objectiu de denunciar el seu missatge. “Hi va haver un moment en què vam haver de parar: la quantitat era tal que ens estava afectant psicològicament”, explica la seva fundadora i autora del llibre 10 gritos contra la gordofobia, Magdalena Piñeyro. “A la fi, es pot tenir apresa tota la teoria però una opressió constant actua de forma brutal”, analitza.
Durant aquells dies, l’alcalde de Cadis, José María González Kichi, va sortir a denunciar la gordofòbia després de rebre comentaris en les seves xarxes socials que jutjaven el seu físic, i fins i tot titulars de premsa que feien mofa del seu augment de pes. “T’has fet un fart de Phoskitos en el confinament“, deia un dels missatges. No és anecdòtic perquè moltes persones tenen por precisament a això: els judicis de valor sobre els canvis en l’aspecte físic que tan normalitzats estan. Judicis que suposen, segons explica Piñeyro, “mecanismes d’opressió i repressió dels cossos grassos o que han engreixat”. “Un control policíac de el cos: del que engreixes, del que baixes i de com estàs. Per exemple, ara que a molta gent li ha preocupat engreixar-se durant la quarantena, quan surto al carrer penso: ‘M’estan observant? Pensaran que sóc una grassa de quarantena o sabran que sóc grassa de tota la vida?’. És aquesta policia mental en els nostres caps”, continua.
També l’actriu Itziar Castro es va veure obligada a donar explicacions després de pujar una foto a les seves xarxes socials en què imitava una musa de Botero. Després de rebre comentaris que no només jutjaven el seu aspecte sinó que també qüestionaven el seu estat de salut, Castro va haver de defensar-se: “No faig apologia de l’obesitat, jo només faig apologia de tres coses: en aquest cas, de l’art, de la cultura i de la llibertat”, deia en un vídeo.
Javier Martínez, que ha sentit que alguna cosa que ja venia d’abans s’agreujava amb la situació provocada per l’estat d’alarma, ho explica així: “Durant el confinament em va relaxar molt el fet de no estar subjecte a cap mirada. Una relaxació d’aquesta exigència contínua que també es veu en altres àmbits. Hi havia una pressió subjacent que va desaparèixer de cop i quan torna de cop influeix en tots els aspectes”. Un bumerang que va tornar a la fase 1: ” Els meus amics portaven sense veure’m tres mesos i podien notar especialment la diferència de pes. En una situació normal, si vas pujant de pes no ho veuen d’un dia per l’altre, és una mica més progressiu i tens més marge per actuar”. “A mi no solen fer-me comentaris però ni tan sols cal: noto aquesta pressió, no tant externa sinó interna, que em dificulta les coses a l’hora de sortir de casa: no és que ningú m’assenyali amb el dit, però igualment jo em torturo una mica”, explica.
“Ningú pot estar bé en una situació d’opressió”, insisteix Piñeyro. La gordofòbia es basa, precisament, en prejudicis relacionats amb l’estètica, la salut i la moral. “El cos gras es considera estèticament lleig, fastigós, anormal, fracassat, fora de control o malalt”, enumera Piñeyro. Per això, “la gordofòbia afecta tothom en la mesura que tothom té por a engreixar”, explica. “És un problema social com el racisme o l’homofòbia. És veritat que la policia no et mata al carrer per estar grassa, però sí et condiciona en altres aspectes de la teva vida, com en l’atenció que reps dels professionals de la salut -segurament amb bona intenció, però en existir tants prejudicis, de vegades no es veu la persona que tens davant teu i el seu historial de vida-“, afegeix la investigadora Navajas.
Una preocupació que sempre ha estat aquí, s’ha agitat per a moltes persones durant el confinament i això, per a Navajas, té relació amb “aquesta idea de tenir-ho tot sota control: la mort, la incertesa…”. “Psicològicament, és tranquil·litzant però la veritat és que no podem tenir-ho tot sota control”, assenyala l’experta.
És el que li va passar a la Sara, que prefereix no donar el seu cognom: entre el caos, “necessitava recuperar alguna mínima sensació de control”. “Per desgràcia, he passat per trastorns de conducta alimentària”, relata. “Intentava aconseguir el control obsessionant-me amb el meu cos i racionant el que menjava. El discurs que hi ha hagut sobre com hauríem d’aprofitar la quarantena per “ser millors” no ha ajudat. He tingut una sensació de culpa constant, com si per no estar fent res sentís que el meu cos no mereixés menjar, al que es va sumar la por a retrobar-me amb la gent un cop es va alleugerir el confinament i tenir la sensació irracional que tot el món em veia desmillorada”.
Catalunya Plural, 2024 
