Si és possible anem al gra. Entre París 220 i el número 1 d’Industria hi ha un quilòmetre i quatre-cents metres segons les indicacions de Google Maps, bastant significatives per mostrar-nos com era un despropòsit contemplar la unió d’aquest tram en un sol carrer.
Aquest somni degué néixer a la fi del segle XIX, es mantingué durant la República, ho veiérem a l’anterior entrega mitjançant la denominació de passatge de Paris a un res proper a l’Hospital de Sant Pau, i encara mantingué certa puixança durant els vint primers anys del Franquisme, fins a caure derrotada a la fi de 1965, quan Industria, a la seva cruïlla amb Bailèn, recobrà una numeració normal abandonant aquell 222 d’anòmala continuïtat amb Paris i tenir l’1 per a independitzar-se sens cap mena de lligam.
De fet, no deixa de ser curiós comprovar com Industria havia de perdre la partida contra la capital francesa, confirmant-se d’aquesta manera la seva condició d’aneguet lleig gairebé inexistent per a molts barcelonins; alguna vegada he mencionat la seva desgracia de ser vista com un enllaç entre el passeig de Sant Joan i el de Maragall, sens res rellevant a la seva rodalia, quelcom fals, com la seva mort després d’aquesta connexió entre el centre i la relativa perifèria perquè desapareix, a dia d’avui, al carrer Biscaia; abans es dividia en dos trams, ampliant-se com una piconadora d’allò vell, lenta i seguríssima.
Documentar-me per a aquesta investigació ha sigut quelcom prodigiós, i tinc la sensació d’oferir pinzellades pel meu endemà o el d’altres persones amb suficient interès com per a millorar aquests escrits sobre la qüestió. Quan vaig posar-me a recercar la data de l’alteració numèrica ignorava el seu motiu, i potser a qualque carpeta de l’Ajuntament existiran els papers sobre aquesta hipotètica demolició de la part baixa de Gràcia, doncs és impossible unificar Industria i Paris sense atemptar contra els carrers de Perill o Bonavista. El nom d’aquest remet a quan, des dels seus xalets, o sense ells, s’admirava el pla de Barcelona, intuint-se la muralla a l’horitzó.
Més enllà d’aquesta anècdota he arribat a cavil·lar la claudicació davant aquesta estructura de la Vila; a mitjans dels anys seixanta, en clara concomitància entre ambdues iniciatives, es jutjà millor generar un autopista transversal per a rebentar el patrimoni de Lesseps i Joanic, i d’aquesta manera prosseguir amb la destrucció sistemàtica de la ciutat i els seus vianants per a lliurar-la en safata de plata als automòbils.
El que he esgrimit al paràgraf anterior és tan sols una possibilitat. Si algú té curiositat podrà comprovar el debut d’aquesta insensata reforma, continguda pels veïns a base de protestes, a la plaça del Nord i també a altres punts propers a partir d’una diferència entre les alineacions dels immobles, amb els coetanis de la fallida bretxa destinada a partir el barri en dos més endarrerits.
Tornem a Industria, si bé una cosa sempre condueix a la següent. Si algú volgués prosseguir aquestes molletes hauria, i no descarto tornar-hi amb un xic de més de calma, clamar a xarxes per a localitzar notificacions municipals d’octubre de 1965 comunicant als afectats la mutació numèrica del carrer. Sé d’aquestes missives de l’Ajuntament per una altra a director de La Vanguardia del dimarts 4 de gener de 1966. A la mateixa, el firmant Jesús Romero es queixa de les presses donades, trenta dies per adaptar-se, col·locar plaques soltes metàl·liques, quelcom acordat en funció de la categoria del carrer, i pagar-les com déu mana. En cas de no fer-ho el Consistori, maquíssim, com sempre les cobraria al propietari de la finca.
Romero, empipadíssim, ens aporta una altra dada. Durant uns mesos es va fer molt safareig als bars sobre l’assumpte, i als parroquians els hi donava igual la Diagonal perquè privilegiaven el pas de París/Industria per passeig de Gràcia, un despropòsit increïble, però clar, estructuro aquestes idees el 2020 amb altres preocupacions al cap, i no podem oblidar com els barcelonins dels anys seixanta s’aixecaven dia si i dia també amb algun nou desgavell urbanístic del senyor Porcioles. Dit això ells, pobres resistents, també podien extraviar una mica el seu cervell i fabular sobre els deliris del seu alcalde, pocs afí als veïns i no, evitaré el famós embarbussament de Rajoy per a caminar una mica i demostrar la veritat de tot allò desgranat fins ara.
Un matí de fa uns mesos vaig optar per caminar el carrer Industria de pe a pa, o de cap a peus si així ho voleu. No és l’operació més entretinguda del món. Perdó ho és amb altres tessitures. Vaig caminar amb la única meta de localitzar blocs on es revelés aquest episodi tan ocult de la tardor de 1965. Bingo. El número 42 actual, al cruïlla amb Nàpols, era el 88 d’antuvi, una casa de 1900 encaixonada entre dues construccions modernes, víctima de la progressiva ocupació de la zona durant el darrer Franquisme quan, com veiérem parlant del barri de Romans i el torrent de Mariner, un petit món antic fou arrasat per l’especulació.
El següent cau lluny i és molt més diàfan, fins ser la prova d’aquell instant. Abans 515, esdevingut per art de màgia 295. És una fàbrica en aquest llimbs entre Camp de l’Arpa i el Guinardó, si bé els primers discreparien de la pertinença d’aquest trosset al seu territori, equivocant-se. Aquesta façana amb finestres simètriques buidades de gran bellesa, acull la Biblioteca Caterina Albert, un dels motors per a rellançar un espai moltes vegades aparcat per invisible. Saludin, si el coneixen, al carter de 1965. Les seves anades i vingudes per les confusions d’aquell breu parèntesi degueren ser glorioses des de l’hàbit i la nul·la planificació, sinònim a la nostra ciutat de precipitar-se i erigir la casa des del teulat. Aquestes epístoles extraviades u oblidades a una saca de l’estafeta són una novel·la per a tots nosaltres i moltes llàgrimes pels seus destinataris de quan obrir la bústia era molt més que el correu comercial.
Catalunya Plural, 2024 
