Les paraules recents d’Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assamblea Nacional Catalana, sobre la necessitat de “no permetre rectorats unionistes a la UAB i la UB” han aixecat polsegura. Aquestes declaracions arriben després que l’ANC fes públic el recorregut de la propera Diada de l’onze de setembre, que té com objectiu assenyalar algunes de les institucions “unionistes” presents a la capital catalana, com el Banc d’Espanya, l’Agència Tributària, la Seguretat Social. També, la Universitat de Barcelona, degut a que, segons a la Presidenta de l’ANC, aquesta està composada per un “rectorat unionista”.
Uns comentaris que arrosseguen un temor creixent dins d’un gran sector de la població catalana que, unionistes o no, no s’identifiquen amb el moviment independentista i que es pregunta: què li passaria a tota aquella gent – personal docent, personal administratiu, etc – que per una raó o altra no combreguéssin amb la línia oficial de l’independentisme de Paluzie en l’hipotètic cas que s’apoderés dels rectorats? Analitzem què hi ha el darrera de les idees de Paluzie i d’una part de la dreta independentista, cada vegada més propera en els seus plantegaments als discursos tradicionals de l’extrema dreta, enmarcada avui en dia en l’etiqueta de “supremacisme”.
L’independentisme des de l’inici del Procés s’ha caracteritzat per construir-se sota una lògica instrumental: “primer fem la independència, després ja veurem com ens organitzem”
L’independentisme des de l’inici del Procés s’ha caracteritzat per construir-se sota una lògica instrumental: “primer fem la independència, després ja veurem com ens organitzem”. Junts per Catalunya ha liderat i lidera aquesta estratègia i ERC, bé per inacció o per incapacitat, no ha aconseguit construir un relat propi allunyat de JxCAT sobre què podria significar la independència. La idea que l’important és el punt d’arribada ha ajudat a unificar les diferents famílies que conviuen a dins de l’independentisme. No es pot explicar de cap altra manera que la CUP hagi sigut la peça necessària per a facilitar dos governs liderats per la dreta catalana postconvergent.
En qualsevol altre context, aquest escenari seria impensable. Alhora, mentre que l’esquerra independentista no ha sigut capaç de definir què significa “independència”, –més enllà dels intents d’una part de la CUP d’associar-la amb l’anticapitalisme– la dreta catalana, a través de personatges com Joan Canadell (President de la Cambra de Comerç de Barcelona) o Elisenda Paluzie, ha anat consolidant la idea que l’important és ser independentista i que el debat ideològic és una qüestió secundària.
Aquests, però, ho fan d’una sèrie de premisses – de vegades etnicistes, de vegades classistes – que tenen per objectiu situar l’individu independentista per damunt del no-independentista, partint d’una pretesa superioritat moral de l’independentisme davant de l’unionisme.
Canadell, durant els primers mesos de pandèmia assegurava que “Espanya és atur i mort; Catalunya, vida i futur”, i, també, que “si Catalunya hagués estat independent ho haguéssim fet molt millor” –paraules que mesos més tard, un cop la gestió de la pandèmia estava en mans de la Generalitat, va haver de matisar. El problema ja no rau en l’existència d’un discurs basat exclusivament en el convenciment de superioritat d’allò català davant d’allò espanyol, sinó en que aquest discurs s’emet des d’una institució, la Cambra de Comerç de Barcelona, que ha d’ajudar els empresaris catalans indistintament de les seves creences i posicionaments polítics.
El problema ja no rau en l’existència d’un discurs basat exclusivament en el convenciment de superioritat d’allò català davant d’allò espanyol, sinó en que aquest discurs s’emet des d’una institució
És lícit que un empresari que no s’identifiqui amb la línia independentista de la Cambra de Comerç s’hagi de preocupar perquè el seu pensament pugui dificultar les relacions amb la Cambra? És lícit que un empresari independentista pugui considerar que, pel fet ser definir-se com a independentista, això li pugui obrir més sortides professionals? De la mateixa manera, ens podem preguntar: en què consisteix exactament un “rectorat independentista”? I un rectorat unionista?
La feina que s’exerceix als rectorats és la de traçar les línies educatives de la institució i desenvolupar-ne els eixos de formació de l’alumnat i del personal treballador. Certament, existeixen diferències ideològiques entre els rectorats, raó per la qual hi han eleccions i equips que es presenten amb diferents programes. Per exemple, es pot decidir si incrementar les beques pel personal investigador o no; es poden traçar convenis i projectes de col·laboració amb institucions estrangeres, o intentar potenciar l’assocació amb universitats del territori. Es pot decidir si fomentar l’ús de software lliure, o si renovar les llicències als softwares estàndards de pagament.
Decisions de la política educativa pròpies de les universitat: algunes d’elles serviran per fer de la universitat un lloc més accessible per als estudiants amb dificultats econòmiques; d’altres buscaran un versió més elitista que els permeti atraure estudiants estrangers. La política, en definitiva, està sempre present en un rectorat. Però el que proposa Paluzie no té a veure amb traçar una línia concreta que faciliti les sortides educatives i professionals dels alumnes, sinó en desenvolupar un carnet identitari que classifiqui els individus entre aliats i enemics. És a dir: establir un sistema de supremacia de les persones “independentistes” respecte les “unionistes”. Un tipus de discurs – sempre vinculat a la dreta – que amenaça la llibertat de creença personal en el lloc de treball, garantia constitucional de tot règim democràtic.
El que proposa Paluzie no té a veure amb traçar una línia concreta que faciliti les sortides educatives i professionals dels alumnes, sinó en desenvolupar un carnet identitari que classifiqui els individus entre aliats i enemics
La dificultat de criticar aquest discurs des de l’esquerra independentista per por a ser acusats de “traïdors” ha sembrat el terreny per a que les noves formacions d’extrema dreta catalana, com Força Catalunya i Front Nacional Català –inexistents fa pocs anys- tinguin cada dia més presència. Abans de l’inici del procés independentista no existia una extrema dreta pròpiament independentista, demèrit exclusiu fins llavors de les formacions “espanyolistes”. Aquest és un fet consumat.
A priori, sembla completament compatible assenyalar el comportament autoritari de l’Estat espanyol respecte els presos polítics, denunciar l’actuació de les clavegueres de l’Estat amb els líders independentistes i reclamar el dret a l’autodeterminació com a principi democràtic, amb una crítica a l’estratègia identitària de la dreta independentista. La necessitat de competir per un mateix electorat, però, se situa com un factor de pressió latent en el procés independentista que en dificulta la seva crítica; veurem si, de cara a les properes eleccions, l’esquerra independentista fa de tallafocs d’aquests discursos o, pel contrari, deixa que es continuï abonant el discurs de Canadell i Paluzie. Per bé o per mal, serà una decisió presa des del càlcul electoral, com ho són la majoria de les decisions que afecten la vida i prosperitat dels partits polítics.
Catalunya Plural, 2024 
