Totes les comunitats autònomes que conformen l’Estat espanyol estan menys preparades per adaptar-se al teletreball de com ho haurien d’estar, en proporció a la quantitat de població amb estudis postsecundaris. Així ho revela un estudi dut a terme per Cem Özgüzel, Paolo Veneri i Rudiger Ahrend, publicat al portal VoxEU del Centre d’Investigació en Polítiques Econòmiques (CEPR, en anglès).
La investigació té com a objectiu avaluar el potencial teletreball que es pot dur a terme a “30 economies desenvolupades”, diuen els autors. En concret, la mostra escollida són els 27 Estat membre de la Unió Europea, a més de Suïssa, Turquia i els Estats Units.
El mètode escollit per determinar el percentatge d’adaptabilitat que té una feina per a ser feta des de casa depèn de les seves característiques. En aquest sentit, i com a exemple, “les ocupacions que requereixen que els treballadors siguin als exteriors (com repartiment de menjar) o utilitzar un equipament pesat (com un vehicle) són considerats amb poc potencial de teletreball”, apunten. “Al contrari, les ocupacions que només necessiten un portàtil i una connexió a Internet (comptable o especialista en finances) tenen un gran potencial de teletreball”, afegeixen.
Una de les aportacions que han fet els autors és demostrar que, a més formació terciària, més possibilitat d’adaptar el lloc de treball a la residència habitual. El resultat, fruit de relacionar les variables de nivell d’educació de la població i de percentatge de contractes susceptibles d’esdevenir teletreball, s’aprecia a la correlació del gràfic.
Tanmateix, Espanya [representada en rombes grisos foscos] és una excepció de la norma. Com també succeeix a Turquia, existeix una adaptabilitat al teletreball menor a la que correspondria, d’acord amb la formació de la població. Entre les raons que proposa l’equip científic hi ha “la composició industrial, la sobrequalificació potencial o altres característiques específiques dels mercats laborals nacionals”. L’Estat alemany també presenta una irregularitat, però amb una adaptació superior a l’esperada.
El fet que alguns Estats, o zones dins d’un mateix, puguin adaptar-se millor que d’altres al mode remot “redueix els costos econòmics del confinament”, troben els experts. “Mentre els confinaments han forçat moltes persones a deixar de treballar, altres van ser capaces de seguir-ho fent des de casa, com a mínim parcialment i de vegades sense cap reducció”, afegeixen.
La poca adaptació de les feines que tenen lloc a l’Estat espanyol -amb una gran dependència del sector serveis i especialment el turístic– podrien explicar les tan negatives previsions que han fet els organismes econòmics per a la seva economia en els mesos vinents. Per exemple, amb les dades del segon trimestre, Espanya encapçala la llista de taxa d’atur de la zona euro i la seva contracció del PIB ha estat la més forta a la Unió Europea.
A la mostra de l’estudi, formada per 30 Estats, les divergències són notables. Luxemburg és el país capdavanter, amb un 50% de la població que pot treballar des de casa. A la cua, amb un 21%, hi ha Turquia. Espanya, amb poc més d’un 30%, queda a la part baixa de la classificació, només per davant de Romania, Eslovàquia i la ja nomenada Turquia.
Segons l’Enquesta de Població Activa de 2019, només un 4’8% de la població espanyola treballava normalment -tots o més de la meitat dels dies- des de casa. El nombre d’ocupats ocasionals en format teletreball va ser del 3’5%. Des de principis d’estiu, el Ministeri de Treball treballa en els tràmits per la redacció d’una llei que reguli les condicions del teletreball, amb tal de garantir els drets laborals en aquesta nova versió de l’ocupació. Aquesta setmana s’han iniciat les converses formals entre el Ministeri, els sindicats i la patronal per a poder dur a terme, finalment, aquesta regulació.
Les ciutats, més propenses al teletreball
L’altra troballa de l’estudi és la gran bretxa existent entre els ambients més rurals i els més urbanites, així com una notable diferència en la capacitat d’adaptar-se al teletreball entre les diferents regions que formen un Estat. “Les ciutats, i les capitals en particular, tenen més percentatge d’ocupacions adaptables al teletreball”, escriuen els autors. En concret, calculen que les ciutats, considerant les viles de més de 50.000 habitants, tenen “13 punts percentuals més de treballs adaptables a casa que a les àrees rurals”.
En aquest sentit, l’equip que ha elaborat l’informe veu un contrapunt positiu per l’economia de les ciutats. Recorda que “si bé les grans ciutats poden patir una propagació més ràpida del virus per una gran densitat de població i que estan especialitzades en sectors especialment colpejats pels confinaments, el major potencial de teletreball pot proporcionar una font de resiliència davant el xoc econòmic de la crisi de la COVID-19”.
El desequilibri entre territoris més urbans i més rurals es trasllada a una notable diferència entre les regions dels Estats analitzats. De mitjana, troben els experts, hi ha 15% un de diferència entre la regió més predisposada a aquest tipus d’ocupació sobre la qual ho està menys. Pel que fa a la regió en què es troba la capital de l’Estat, té un 9% més de capacitat d’adaptació que el seu Estat en global. “Les disparitats regionals en la capacitat de treball remot reflecteixen clarament el nivell d’educació de la mà d’obra”, asseguren.
En el cas de l’Estat espanyol, sí que es compleix la tendència de més capacitat de teletreballar a la regió on es troba la capital. La Comunitat de Madrid té un índex potencial de més del 40%, mentre l’estatal lleugerament supera el 30%. Pel darrere a la classificació, amb un llindar d’entre el 30 i el 35%, hi ha Catalunya, Euskadi, La Rioja i Astúries.
Condicions i dificultats del teletreball
Els mateixos autors de l’estudi recorden que els càlculs estan basats en la capacitat d’adaptació. Amb tot, “el nombre real de treballadors que poden fer-ho des de casa dependrà de l’existència d’una connexió a Internet de qualitat a la regió, així com en la disponibilitat dels equips necessaris per als treballadors”. Per això, assumeixen que “la ja gran bretxa” entre la ciutat i els territoris rurals “pot ser encara més gran” si s’analitzessin les condicions d’accés a una connexió i disponibilitat d’eines òptimes.
En una línia semblant, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) assumeix que “si bé el teletreball pot reduir alguns dels impactes econòmics immediats de les mesures de distanciament social, en la pràctica està reduït a un petit grup de treballadors”. Basant-se en les dades del Regne Unit, reconeixen que “el teletreball es limitava als treballadors més ben pagats”. L’OCDE, a més, recorda que el teletreball sovint s’ha de compaginar amb “responsabilitats addicionals de cura en cas de tancament de l’escola, així com la necessitat de donar suport a amics i familiars vulnerables o aïllats tant dins com fora de la llar”.
El professor i expert en empreses Jordi Ojeda reconeix els beneficis que comporta el teletreball, més enllà de la situació actual derivada de la Covid-19, però també alerta que “pot tenir riscos psicosocials que poden provocar una disminució de la productivitat i el rendiment”, així com “complicar la corresponsabilitat a la llar i accentuar diferències des d’una perspectiva de gènere”.
Ojeda recorda que “s’hauran de respectar les condicions de treball perquè totes les parts surtin guanyant”. Per exemple, apunta que l’empresa s’ha de fer càrrec de “la idoneïtat del lloc, els recursos necessaris i l’assumpció de despeses”. En aquest sentit, i a l’espera de la redacció de la llei que prepara el ministeri dirigit per Yolanda Díaz, els sindicats insisteixen que cal “vetllar perquè el teletreball no es converteixi en ‘teleprecarietat’”.
Catalunya Plural, 2024 
