Abans 515. Ara 295. El canvi de numeració del carrer Industria tingué conseqüències, i conèixer aquest antuvi ens ajuda a reconstruir-lo millor. Ens situem a la cruïlla del carrer protagonista de la sèrie amb un altre més aviat més desconegut, el del Guinardó, denominació tan sols adquirida el juliol de 1929, quan es desestimà la seva falsa continuïtat amb Escornalbou, just al damunt de passeig Maragall.
Ara mateix la única referència per a comprendre que fou aquesta construcció d’alçada modesta i finestres simètriques a un auster frontispici en record a les fàbriques de la fi del segle XIX és un rètol vertical: Alchemika.
Aquest era el nom d’una industria de plàstics ubicada en aquest espai entre, més o menys, 1955 i 1980, quan el canvi econòmic propicià la desaparició gradual de tots aquests enginys, aquest ben cèlebre al facturar el pal de fregar Mik. Al Pla General Metropolità de 1976 es preveia transformar aquesta illa en equipaments, quelcom aconseguit avui entre la biblioteca, una escola, un centre de gent gran i un de barri, assolint-se així la culminació de tants anys de demandes veïnals amb l’afegit de conservar les façanes originals de l’edifici, carismàtic i molt simbòlic pel Camp de l’Arpa.
Aquesta illa, més o menys uniforme, es veu completada per una altra; abans de parlar d’aquesta unió, segons alguns habitants de l’entorn completada per un túnel subterrani, convé situar-nos des del context històric previ a la seva construcció. Pels volts de 1930 el rectangle imperfecte s’ocupava en essència pel camp de futbol del Martinenc; al veure’l al mapa gairebé salto de la cadira perquè la troballa era com una magdalena proustiana envers els meus records d’infància.
Des de la meva memòria, estretament vinculada al Guinardó, el camp del Martinenc sempre es situà al carrer Telègraf o a la seva entrada des de ronda del Guinardó. Quan era petit l’estadi oficial donava accés a un terreny més reduït, malgrat fos quantiós, on el cap de setmana ens ajuntàvem molts nois del barri, mentre de dilluns a divendres preferíem Els Quinze a passeig Maragall, de ciment, desaparegut com aquest magnífic subaltern, devorat per la piscina i les demés instal·lacions contemporànies.
El trasllat cap a les altures degué produir-se després de la Guerra i té fàcil explicació. La Unión Deportiva San Martín, metamorfosi exigida pel guanyadors, es desplaçà a les antigues instal·lacions del Canòdrom del Guinardó, d’intensa i curta vida entre 1934 i 1946. En aquest cas el buit deixat per la iniciativa fou omplert sense gaire dificultat, i això fou com, durant la dècada dels 40, la cruïlla de Guinardó amb Industria romangué de nou òrfena, i per a més inri existien altres factors a considerar.
Un d’ells, fonamental, sorgia de les complicacions derivades d’un món independent a Barcelona i molt condicionat per l’antiga carretera d’Horta, aquí a la seva continuació per Freser, sempre expedita mentre les vies planificades per l’Eixample només podien avançar mitjançant expropiacions. Als mapes pot apreciar-se. Industria, Pare Claret i Castilla, el primer tram de Trinxant, es troben tallades per elements establerts amb anterioritat. Això no fou obstacle per a l’empresari tèxtil Costa Font, qui l’any 1946 encarregà a Francesc Mitjans un projecte edilici pel seu negoci.
Mitjans, excepcional fins i tot a les seves aportacions més antiestètiques, acabava de dictar càtedra amb les seves vivendes del carrer de Ferran Agulló, model fins a cert punt inaugural de la nova escola barcelonina d’arquitectura. Aquí, allunyat del Turó Park dels potentats, tenia altres reptes, entre ells com conjugar les dues illes i les seves respectives formes, doncs si la primera, abans descrita, no oferia gaire problemàtica estructural, la segona, com pot valorar-se des de l’aire, és un triangle isòsceles molt a modo suo, amb un angle imprescindible un xic arrodonit amb la vista aleshores fixada, la dada no és pas supèrflua, envers Concepción Arenal, prossecució de Freser, i el torrent de la Guineu.
Al rectangle comprés entre Industria, Capella, Guinardó i Trinxant hi ha més solidesa, rebaixada des de la lleugeresa del seu aspecte pel passejant, qui amb tota probabilitat apreciava una unitat més rocosa i podia relacionar sense problema ambdós cossos. El de Freser, Trinxant, Pare Claret i Navas de Tolosa, encara sense emergir per una dificultat que explicaré al llarg del proper lliurament, es resolgué amb un estilisme menys tosc i més harmònic, bell des de la simplicitat d’unes línies minimalistes com homenatge a tota una tradició catalana.
Transcorregudes més de set dècades la seva concepció segueix admirant-me, igualada amb la seva sòcia d’Alchemika a l’alçària per a no discriminar i des del respecte als orígens rurals del barri, quelcom poc mencionat i molt rellevant perquè Milans interpretà la seva obra conjuntant-la amb l’ambient.
Aquest segon sector, preciós, té la integritat de la seva forma, no així dels seus elements, doncs aleshores no es podia intervenir al tram corresponent a Pare Claret. Per això mateix produeix una impressió desmanegada. Molts persones, quan observen aquest llegat imprescindible, l’associen amb les acaballes del Vuit-Cents, i aquí el mèrit és exclusiu del seu creador, intel·ligent com per a mostrar la vanitat només en aquest joc, diàleg entre èpoques.
La pluralitat col·lectiva de la vella Alchemika té el seu revers al nucli dur de la Costa i Font, a l’actualitat destinada a cobrir places d’aparcament. Amb la decadència del vehicle motoritzat hauria de canviar la seva funció i enfocar-se a la ciutadania, amb especial atenció a nens i adolescents, els mateixos que des de fa anys i panys no tenen llocs per a jugar com déu mana a futbol i a les diversions pròpies de la seva edat.. Fa uns anys uns genis escrigueren allò de No podem jugar a pilota? Doncs ens droguem.
Pot semblar simple, però la usurpació d’allò inherent a la ciutadania comporta tragèdies massa pocs comentades. Ara podem esmenar-les, això sí, amb polítiques conseqüents, no meres promeses de xarxes socials i fotos amb somriures de mentida. Actuar no és disfressar-se, més aviat treballar per a reforçar els barris des del rigor democràtics, i si el poder no ho fa el veí té dret a reclamar allò just fins a aconseguir-ho, sigui com sigui.
Catalunya Plural, 2024 
