L’habitatge és un bé de primera necessitat. Tothom hauria de tenir garantit un sostre sota el qual dormir, viure i sentir-se segur. Però per desgràcia, el mercat ha convertit una llar en un bé privatiu, fora de l’abast de moltes famílies que s’han vist desnonades de casa seva. Els bancs i els grans tenidors usurpen les llars de moltes persones que només volen sobreviure.
És legítim voler tenir una casa i lluitar per aconseguir-la. I aquesta lluita, de vegades, passa per ocupar un habitatge. I, la gran majoria de vegades, un habitatge buit. Ocupar un espai per a convertir-lo en residència és l’opció de moltes famílies sense recursos que no s’instal·laran a la llar d’una altra família. En contra del que ens vulgui fer creure la tremenda campanya mediàtica contra l’ocupació que aquest estiu hem vist a certs mitjans, el risc de tornar de vacances i trobar-te casa teva ocupada és molt baix. De fet, és més alt el risc que casa teva acabi en mans d’un banc o un gran tenidor.
Tenir un sostre és un dret i no, no s’hauria d’aconseguir ocupant. Però si els bancs i grans capitals no especulessin amb aquest dret, no hi hauria necessitat de prendre un bé pel qual molta gent estaria disposada a pagar. Especular amb l’habitatge és especular amb la vida. Però no hem d’oblidar que la vida sempre s’obre pas.
Catalunya Plural, 2024 
