Amb motiu del 30 aniversari de la matança de Vitòria, el març de 2006 la revista Sin Permiso va publicar aquest article d’Iñaki Uribarri. Tornem a reproduir-lo pocs dies després de conèixer les declaracions i escrits d’ex-presidents del govern espanyol vius (és a dir, del PP-PSOE), ex-secretaris generals de CCOO i UGT i tutti quanti, en defensa del franquista Martín Villa, contra el qual pesa una denúncia de crims contra la humanitat per la massacre de Vitòria-Gasteiz de1976, enmig d’una gran lluita obrera, entre d’altres delictes. La justícia argentina és l’encarregada, davant la reconeguda incapacitat i manca de voluntat de la justícia espanyola d’actuar quan es tracta de les llibertats democràtiques. La defensa de la «Transició» dels defensors de Martín Villa és un document per a la vergonya. Difícil seria trobar mostres de major baixesa política. Val la pena rememorar la massacre de Vitòria-Gasteiz tan ben relatada per Iñaki Uribarri, una de les acusacions que pesen sobre el franquista Martín Villa, model de polític de la «Transició» com diuen els seus defensors. SP
El 3 de març de 1976 la policia matava a Vitòria 5 treballadors i feria més de 100; 20 d’ells de gravetat. Aquest dia, dimecres de cendra, s’havia convocat una vaga general que estava sent seguida de forma gairebé absoluta en fàbriques i altres centres de treball, centres d’estudi, comerços, bars, etc. La ciutat, paralitzada des de primeres hores del matí, havia conegut ja abans de la matança que tindria lloc a l’assemblea celebrada a l’església de San Francisco, durs enfrontaments amb la policia amb el saldo d’alguns ferits de bala.
En el desallotjament de l’assemblea obrera de l’església de San Francisco (5.000 assistents a l’interior i diversos milers a l’exterior, als quals la policia no va deixar entrar), la policia va disparar bales a mansalva. Pedro María Martínez Ocio, de 27 anys i Francisco Aznar, de 17, van morir allà mateix. Romualdo Barroso, ferit per una ràfega d’arma automàtica en escapar per una finestra de l’església, moria a les 11 d’aquella nit i Bienvenido Perea, de 30 anys, també ferit a San Francisco, moriria dos mesos després, el 5 de maig de 1976. Encara hi hauria un mort més a Vitòria. José García Castell, de 32 anys, va ser baleado per la policia quan intentava retirar el seu cotxe d’una barricada i va morir el diumenge dia 7. Tancaria el compte fúnebre d’aquells dies Vicente Antón Ferrero, treballador de 18 anys, mort per la Guàrdia Civil a Basauri (Biscaia), a la vaga general del dilluns 8 de març, una convocatòria que va tenir al conjunt d’Euskadi el nivell d’atur i mobilització més alt mai assolit fins llavors.
Justícia per a les víctimes
La del 3 de març era la tercera vaga general que es convocava al llarg del procés de vagues iniciat a principis de gener de 1976, iniciat arran de la revisió salarial que, a gairebé totes les fàbriques coincidia amb l’entrada de l’any. Segurament sense els morts i els ferits, aquesta llarga lluita de la classe obrera de Vitòria no hagués adquirit el caràcter de símbol que avui té. I és lògic que així sigui, però no només per l’etiqueta èpica que dóna la mort als esdeveniments històrics, sinó perquè el fermall ultra repressiu que va posar el poder de l’època a aquella vaga obrera era plenament coherent amb els moments polítics que es vivien.
El fermall ultra repressiu que va posar el poder de l’època a aquella vaga obrera era plenament coherent amb els moments polítics que es vivien
Avui, a trenta anys de distància d’aquells fets, el símbol de la repressió segueix sent el menys assimilable pels poderosos de torn. Encara no es vol acceptar que aquella va ser una massacre de gent pacífica, que la integritat física de la policia en cap moment va perillar i que el que de veritat explica que els esdeveniments acabessin en un bany de sang va ser la decisió política que s’havia pres de tallar una dinàmica de lluita que s’havia convertit en bastant desestabilitzadora i que amenaçava amb crear escola en altres zones d’Euskadi i de l’Estat.
Que encara estigui viu i políticament actiu un personatge com Fraga que, des del seu càrrec de Ministre de l’Interior de l’època tant va tenir a veure amb la repressió de llavors (“el carrer és meu” es convertiria en la seva frase emblemàtica), fa més difícil buscar una sortida acceptable per estroncar en part aquella ferida. El fet que se segueixi negant qualsevol dret que les víctimes del març 3 siguin indemnitzades perquè això seria encaixar aquesta indemnització en alguna instància de l’Administració a la qual s’hauria de considerar culpable (o si més no responsable), diu molt sobre la misèria de la Transició.
Venim comprovant des de fa anys com s’ha posat en marxa un procés de revisió històrica destinat a rentar la cara de la transició i, de pas, de la dictadura. Aquest procés ha adquirit cotes notables de falsejament històric. Sembla que només una minoria de ressentits, situats a si mateixos en el bàndol dels derrotats, reacciona contra la interpretació a l’ús de la transició com un model de bon fer democràtic per desempallegar-se d’una dictadura. Atrapats per les diverses fases de pactes i negociacions que es van desenvolupar en aquells anys crucials de la transició, sobretot en 1976 i 1977, la majoria de l’esquerra ho té bastant malament per traslladar a les noves generacions una imatge veraç dels pèls que es va haver de deixar a la gatera d’aquesta nova democràcia espanyola.
Sembla que només una minoria de ressentits, situats a si mateixos en el bàndol dels derrotats, reacciona contra la interpretació a l’ús de la transició com un model de bon fer democràtic per desempallegar-se d’una dictadura
Ben mirat no es tracta d’un problema menor. Per als vencedors els símbols no són molt importants. Com a molt compleixen un paper funcional. Per als derrotats els símbols són vitals. Parlen d’allò pel que van lluitar i no es va aconseguir, del que podria haver estat i no va ser, del que està pendent. Els símbols remeten a una interpretació diferent de la història a la qual expliquen els vencedors. Aquests símbols, si s’encarnen en noves generacions, encara que sigui de forma minoritària, generaran l’efecte positiu no només de mantenir l’exigència de la restauració de la justícia deguda a les víctimes, sinó d’assenyalar un camí, unes metes i uns ideals.
Aquest article va ser publicat prèviament a la revista Sin Permiso. Llegeix-lo sencer aquí
Catalunya Plural, 2024 
