“En el poder, les punyalades no vénen mai de cara, sempre per l’esquena i amb una abraçada”, afirma el protagonista d’El laberint dels esperits, del recentment desaparegut escriptor Carlos Ruiz Zafón. La reaparició del nom de Jorge Fernández Díaz als mitjans de comunicació arran de l”operació Kitchen’, quan semblava que l’exministre es conformava ja amb un relatiu retir daurat lluny dels focus, m’ha fet recordar una anècdota mai explicada que confirmaria que, en el Partit Popular, des de la seva fundació, són fervents seguidors de Winston Churchill. Sobretot, pel que fa a la convicció del líder britànic que els enemics no són a la bancada de davant (la de l’oposició) sinó a la fila de darrere (on es troben els companys de partit).
A la fi dels anys vuitanta de segle passat, Jorge Fernández Díaz i Enrique Lacalle, principals dirigents del PP català en aquell temps, van convidar un escamot de periodistes a viatjar a París i Brussel·les. No se sap qui va pagar aquell viatge d’una dotzena de persones, encara que sí l’objecte únic de la gira: presentar l’esperança blanca dels populars catalans. Un brillant i desconegut catedràtic de física nuclear denominat Alejo Vidal-Quadras, destinat, segons els seus mentors, a “revolucionar” el partit a Catalunya, i qui sap si a Espanya, amb les seves idees “diferents” a les anquilosades doctrines del liberal-conservadorisme popular. El PP català (abans Aliança Popular) necessitava algun reactiu perquè els seus resultats electorals eren penosos des dels primers comicis democràtics.
Aquell fitxatge, que vam explicar als nostres respectius mitjans els periodistes convidats a la gira europea, va sorprendre l’opinió pública. Al cap de pocs dies, vaig proposar Antoni Ribas, el meu cap a El Periódico de Catalunya, realitzar una entrevista a la nounada estrella ‘pepera’. La trobada amb Vidal-Quadras va ser cordial, com totes les que vaig mantenir amb ell en anys posteriors per raons també professionals. En acabar l’entrevista, que va tenir lloc en un despatx de la seu central del PP al carrer d’Urgell, xerrem uns minuts amb el micròfon tancat. I allà, mentre tancava la llibreta, va esclatar la primícia. Sense buscar-la ni de bon tros esperar-la. “L’actual president durarà poc”, va dir baixant encara més la seva veu apagada i aixecant les seves després famoses celles. “Aznar em nomenarà mi president del PP de Catalunya”.
Aquell diumenge vam publicar l’entrevista amb Vidal-Quadras al diari. La vam encapçalar amb unes declaracions demolidores contra el Govern de Jordi Pujol. I, després d’esperar un temps prudencial, a la setmana següent, vam llançar la bomba que Vidal-Quadras substituiria Fernández Díaz al front del PP català per ordre d’Aznar. Esmentàvem “fonts de la direcció del PP”. Corria el mes de desembre, que està sembrat de sopars d’empresa amb motiu de les festes nadalenques. I va arribar el dia del sopar (‘pessebre’ en l’argot periodístic) que els populars catalans oferien a informadors i columnistes.
En acabar el generós àpat que van oferir en un altell del restaurant Gran Cafè, quan els periodistes ens acomiadàvem amb els nostres millors desitjos per a l’any següent, Fernández Díaz va pregar que m’acostés un momentet. El flanquejaven Enrique Lacalle i Alejo Vidal-Quadras. Després d’acomiadar-se de Joan Barril, Fernández Díaz em va preguntar amb la cara entre seriosa i desencaixada d’on havia tret aquella informació. Li vaig respondre, com era de preveure, que no l’hi podia dir.
-Però és que no és cert. És fals. Qui t’ho ha dit? -va insistir en interrogar-me qui després seria ministre del Interior.
-Comprenderàs que no et pugui dir quines són les meves fonts -vaig resistir.
Va ser llavors quan Vidal-Quadras va rematar: “Hi ha gent impresentable que menteix sense reparar en les conseqüències”.
El diàleg impossible va concloure poc després. Vaig marxar mentre Fernández Díaz, mirant fixament les copes de vi sense recollir, repetia la jaculatòria: “És fals. És mentida. És fals. És mentida “.
Al cap de poques setmanes, tot i la resistència numantina dels fernandistes incrustats en l’aparell del partit des de la nit dels temps, els designis d’Aznar i Francisco Álvarez-Cascos, el seu “general secretari”, van ser executats ‘manu militari’ a Catalunya. Fernández Díaz va ser destituït i Vidal-Quadras va iniciar una trajectòria caracteritzada pels atacs furibunds a Jordi Pujol i a el nacionalisme en català. Volia demostrar que l’estratègia dialogant amb el pujolisme resultava estèril per als catalans conservadors espanyolistes i que calia combatre-la sense treva. El vidalquadrisme (simplificat al fanàtic “Pujol, enano, habla castellano”) va liquidar en el pacte de Majestic, quan Aznar va necessitar Convergència i Unió per aconseguir una majoria suficient per governar a Madrid i va tornar a tirar mà dels fernandistes. Però aquesta ja és una altra i molt més llarga història.
Catalunya Plural, 2024 
