Sovint, en aquesta prudència de l’església a l’hora de relacionar-se amb els mitjans de comunicació, diverses vegades l’Arquebisbat de Barcelona va aconsellar a Manel Pousa, el pare Manel, que no parlés tant amb els periodistes, que no sortís a la televisió. En va fer cas omís i li estarem sempre molt agraïts. Conscient que els veritables protagonistes són la gent, per a la qual treballava, quan es posava davant dels mitjans de comunicació, quan celebrava la gala Guanya’t el cel amb el pare Manel, era per una bona causa, per comunicar aquesta realitat, transmetre les maneres de viure d’una societat que exclou i margina; el protagonista no era ell, sinó la gent que pateix.
D’altra banda, entenia la parròquia com un poble, de tota la comunitat, tant dels feligresos com dels no creients o no practicants. “Saber relacionar-nos amb les persones laiques va més enllà del fet que ens portin els comptes o la imatge: es tracta de fer-los entendre la nostra feina. Crec que si tornés a néixer, sense cap mena de dubte tornaria a ser capellà. Sé que tinc una missió i desenvolupo una funció, com fa qualsevol altre membre d’una comunitat cristiana o civil”, explicava en el llibre Pare Manel. Més a prop de la terra que del cel (Angle Editorial) que el periodista Francesc Buxeda va publicar el 2011.
Nascut a Granada el 1945, fill de pares barcelonins, el tercer de sis germans, va ser ordenat capellà a la parròquia de Sant Josep Oriol de Barcelona el 1975 i va exercir a la parròquia de la Santíssima Trinitat de la Trinitat Vella i als barris de Verdum i Roquetes. Sacerdot heterodox, allunyat del missatge de l’església tradicional, considerava que no tenim l’exclusivitat de la bondat ni de l’amor ni de la fe. Ben al contrari: “Els valors altruistes són patrimoni de tota la humanitat”. I va contribuir amb escreix que tothom els pogués entendre, provinguéssin d’un país del nord o del sud, tinguéssin una raça o una altra…
“Els valors altruistes són patrimoni de tota la humanitat”. I va contribuir amb escreix que tothom els pogués entendre, provinguéssin d’un país del nord o del sud, tinguéssin una raça o una altra…
“Pots anomenar un valor amb termes diferents, pots dir-li justícia, solidaritat o caritat; tant se val, la denominació canvia amb el temps o les modes, però en essència manté el mateix significat”, afirmava. Potser per això mai va tenir cap complex pel fet de ser capellà, i no es va amagar a l’hora de parlar de certs valors cristians que considerava importants. “El fet de ser creient o practicant —dos aspectes diferents, que no s’han de confondre— és un procés del tot personal. Per a mi, allò que em compensa i m’allibera no és que la gent vingui a la meva missa ni es converteixi a la meva religió, sinó que pensi, reflexioni, sigui conscient, mediti, pregui, tingui empatia…”, subratllava.
Partint de que la vocació no és patrimoni d’una religió determinada, “cap religió té l’exclusiva de Déu”, manifestava, concebia l’església com un conjunt de persones, d’històries i de situacions diverses. No anava pel món amb cap actitud de convertir ningú, perquè era conscient que a la fe s’arriba per mitjà d’aquest procés personal i intransferible. Ara bé, sí que s’identificava amb molta gent quan parlava de justícia o solidaritat. “Molts educadors, monitors, voluntaris i col·laboradors que treballen amb nosaltres, a la Fundació Pare Manel, no van a missa. Què ens vincula? És el llenguatge de l’exemple, i són sobretot les ganes d’ajudar els nens i les famílies que ho necessiten”. Així, considerava que cada dia hauríem de fer un examen de consciència, a la nit o al matí; quan ens vagi millor. “No és una pràctica religiosa, no és un culte, es tracta d’aixecar-te i donar gràcies a la vida; és tenir la capacitat de plantejar-te diàriament què és el millor que pots oferir de tu mateix al món que t’envolta”.
Sovint, durant la celebració d’una missa, feia broma i deia: “No fa falta que llegeixi la consagració: si m’equivoco en una paraula, el bon Jesús vindrà igual, aquell pa continuarà sent el significat de la seva presència”. Mai va voler esdevenir un esclau de la litúrgia: “Crec que part del clergue, així com gent molt piadosa, continua estant massa subjecte a la rigidesa d’un llenguatge litúrgic. Potser sóc una persona una mica anàrquica, perquè m’identifico totalment amb aquesta frase de Sant Agustí, un dels pares del cristianisme: “Estima, i fes el que vulguis”. Fer allò que desitjo és fàcil, però estimar no ho és tant”.
El pare Manel no ha estat un capellà qualsevol. Encara que algunes persones només hagin conegut el seu vessant mediàtic, moltes sabien que treballava incansablement per combatre la marginació social. El do del pare Manel era el d’ajudar els altres o, com deia ell, el d’acompanyar-los. I ho feia des de la seva condició de religiós, a la qual no va voler renunciar mai, malgrat que la realitat social de les seves lluites topés de ple amb els dogmes de l’Església més ortodoxa. No obstant, si algú s’ha guanyat el cel, aquest és el pare Manel.
Catalunya Plural, 2024 
