Fer va dibuixar fins a l’últim moment i aquest mateix dilluns publicava la seva última vinyeta a El Punt Avui, dedicada a la tornada a l’escola. Amb crisi o sense, amb aquests polítics o amb uns altres, amb prosperitat o sumits en la pobresa, Fer tenia clar que l’humor no hi pot faltar mai.
Fer era un personatge tímid i entranyable que va decidir dedicar-se a l’humor perquè el va marcar una pel·lícula: Los Viajes de Sullivan. Un humor que avui, de vegades, resulta gairebé impossible de dur al carrer perquè les pressions s’han apoderat del context mediàtic: «Les vinyetes d’abans segueixen tenint validesa avui. Però l’humor de El Papus o El Jueves en la primera època avui ja no es podria fer. El control cada vegada va a més i fins i tot ara hi ha temes que ja no es poden tocar», assegurava.
Va ser Perich, un bon amic, qui el va acabar batejant com Fer, signatura artística que ja no l’abandonaria, fixant-se en el seu doble cognom Fernández. El creador de Historias Fermosas o Puticlub, orgullós de les seves arrels lleoneses, va estar molt vinculat a les millors revistes d’humor gràfic del país i en va dirigir diverses, com El Jueves o El Papus.
Llicenciat en Història, va ser mentre feia classes com a professor en un institut de Barcelona quan va decidir presentar a diverses publicacions els seus acudits gràfics, començant a publicar a principis dels anys 70 a la revista Patufet o al setmanari d’humor per a adults Mata Ratos.
Abans de començar a col·laborar, el 1976, a El Papus, ja havia fet gala del seu humor càustic i satíric en diaris com La prensa i El Correo Catalán. El 1987 es va convertir en col·laborador per al llavors diari Avui, prenent el relleu de Cesc.
A aquest dibuixant mordaç, creador innat, especialista en tenir una visió crítica i gairebé satírica, el seguia sorprenent que l’Espanya d’avui segueixi sumida entre «bandolers» i «cacics». «Hem hagut de passar per tot, pels bandolers, els cacics, l’Espanya de la postguerra i ara la corrupció descarada. Estem en un país en què pringa més un tio que roba 200 euros que algú que en roba 5.000», advertia evidenciant les injustícies.
Reclamava recuperar a un dels seus personatges, ‘Martínez el Facha’, convençut que s’ho passaria d’allò més bé enmig d’aquest món tan canviant com l’actual i convidava els joves a deixar de banda la tecnologia per viure i crear. Fer demanava això, incidir en la crítica, resistir-se davant la dictadura de la corrupció i viure, viure cada segon amb intensitat. La resta, “collonades”.
Catalunya Plural, 2024 
