La situació de pandèmia arran del coronavirus ha forçat la política i els partits a instal·lar-se en un marc en el qual s’han vist abocats a planificar, gestionar, avaluar, proposar i decidir sobre situacions altament canviants amb poques certeses, en poc temps i amb un marge d’error palpable en nombre de víctimes. A Catalunya, els ciutadans hem observat com el Govern de la Generalitat té enormes dificultats per a la gestió de les coses “tal com són”, acostumats a actuar en un marc on les coses son “com voldríem que fossin”.
En algun moment al llarg dels darrers anys, ha tingut lloc una junció entre el papers dels partits i del govern, és a dir, entre rol dels partits a l’hora d’oferir “utopies disponibles” i dibuixar escenaris de futur i el rol dels governs de gestionar i liderar la realitat tal com és. Si en èpoques passades es deia que el pujolisme tendia a confondre partit i govern, el Govern actual fa temps que es troba instal·lat en una lògica en la qual es fa “tot per Catalunya” i poc o res pels catalans. Cal preguntar-se, no què és un país, sinó la seva gent.
Un bon govern per fer front a múltiples crisis
A Catalunya estem acostumats a viure en un context de múltiples crisis (econòmica, social i ara sanitària) i les seves respectives derivades (emergència habitacional, precarietat laboral i ara el model residencial i les polítiques de gent gran i de cures). La darrera dècada ha estat protagonitzada per un seguit de successos que han tocat greument el nucli central del nostre marc de convivència i benestar.
Alhora, en lloc d’oferir solucions i esdevenir agents útils per a la millora de la condicions de vida, els darrers Governs de la Generalitat han mostrat una escassa capacitat per a resoldre els problemes de la ciutadania, mostrant manca de iniciativa (reaccionant a situacions ja donades, com en el cas de les residències), de lideratge (manca de capacitat de marcar línies estratègiques unitàries, descoordinació i contradiccions entre conselleries, establint dinàmiques de competició i no de col·laboració amb els ens locals) i sobretot de decisió i resolució, els dos conceptes sobre els quals hauria de pivotar tot govern. Sobrevivint a base de simbolisme, la política catalana i les seves institucions estan quedant buides de contingut.
Els partits que han governat a la darrera dècada a Catalunya, en comptes de vehicular l’acció política, l’obstaculitzen en una lògica de “campanya electoral permanent”
Un (bon) Govern és aquell que posa en marxa un programa polític al voltant d’una Llei de Pressupostos i aconsegueix reunir les complicitats suficients per a tirar-lo endavant, en la mesura que el context i la correlació de forces ho permeten. I que reacciona davant de situacions imprevistes. I anticipa, preveu i actua. Els partits que han governat a la darrera dècada a Catalunya, en comptes de vehicular l’acció política, l’obstaculitzen en una lògica de “campanya electoral permanent” que la ciutadania no pot assumir com a normal.
Ens hem acostumat a prorrogar els pressupostos, a no esgotar legislatures, a tenir un Parlament amb escassa activitat legislativa i les poques iniciatives que prosperen o tenen vies de fer-ho es troben empentades en un marasme judicial, com la Llei 24/2015 de Mesures Urgents per Afrontar l’Emergència a l’Habitatge i la Pobresa Energètica, les successives pròrrogues pressupostàries de la qual han estat dificultant la seva posada en marxa.
Aquesta emancipació de la política que vivim a Catalunya s’observa també en el fet que els partits que formen el Govern de la Generalitat es presenten com una espècie de “buffet lliure ideològic” que acaba provocant una fugida cap endavant de tot allò que té a veure amb gestionar recursos per millorar la vida de la gent. Dos clars exemples els observem en les darreres maniobres de Junts per Catalunya per tal d’esmenar la Llei per regular els preus dels lloguers a Catalunya o la Llei de Contractes de Serveis a les Persones, l’anomenada Llei Aragonès, que fou finalment paralitzada per la pressió d’entitats en favor dels Serveis Públics, entre d’altres. El fonambulisme ideològic, sota la creença de “representar el poble”, acaba derivant el política de panxa plena.
La (falta de) protecció dels Serveis Públics
L’actual context de pandèmia mundial ha fet més visible que mai aquesta superposició de múltiples crisis en l’espai i en el temps. Situacions excepcionals que demanen més que mai lideratge polític. L’actual crisi sanitària sota la forma de pandèmia mundial és un fenomen que ens interpel·la des de la interconnexió i la interdependència del conjunt de l’espècie humana. A Catalunya (i arreu), les seqüeles del virus es pateixen en forma de pèrdues de vides i a través de l’estrès al qual estem sometent el nostre sistemes de salut i benestar.
Aquesta primera crisi sanitària, però, s’ha desencadenat en un context de crisi econòmica i financera no superada. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya no hem recuperat els nivells de benestar de la dècada anterior i el Govern de la Generalitat no ha revertit les retallades pressupostàries que van aplicar-se d’acord amb una lògica d’austeritat (avui coneguda com “frugalitat”).
A Catalunya (i arreu), les seqüeles del virus es pateixen en forma de pèrdues de vides i a través de l’estrès al qual estem sometent el nostre sistemes de salut i benestar
Aquestes dues situacions de crisi que conviuen al nostre territori han creat consciència de la importància de dotar-se d’uns serveis públics universals de qualitat, suficientment finançats, amb equips professionals en entorns laborals que presentin unes condicions dignes. La situació de manca de personal, males condicions laborals i falta d’equipament han provocat múltiples protestes en forma de manifestacions i vagues. Mestres, professionals de la salut, bombers, Mossos d’Esquadra, treballadors del transport públic fan palès que actualment a Catalunya hi ha una manca de cura dels serveis públics essencials.
A la combinació d’ambdues crisis també s’hauria d’afegir una tercera, de caràcter estructural, que podríem anomenar crisi sistèmica. Forma part d’aquesta tercera crisi un model econòmic de caràcter procíclic, que funciona molt bé en èpoques de creixement i molt malament en èpoques de crisi, basat en sectors amb intensius en mà d’obra de “baix valor afegit” com són el turisme i la construcció. Salaris baixos, molts beneficis concentrats en poques mans i externalitats negatives que patim el conjunt de la ciutadania, com ara inflació dels preus de l’habitatge i del lloguer, gentrificació o feina estacional.
Política a cop de tuit
Com dèiem a l’inici, els partits han anat abandonant al llarg dels anys la via del govern, de la gestió d’allò que és públic, del treball legislatiu, en definitiva, de millorar de forma efectiva la vida de la gent. No és un fenomen exclusiu de la política catalana. La política a Catalunya fa temps que està segrestada per la comunicació i pel “què diran” fora del debat públic. Això implica immediatesa, simplificació, carcassa, continent en comptes de contingut. Tota acció política està supeditada a la comunicació i a criteris de màrqueting.
Els partits han decidit tancar-se en un búnquer, mirar-se el melic, fiar-ho tot a Twitter i pensar en la següent gesticulació per a aconseguir ser tendència del dia. Governar ja no es destil·la. Ja no avaluem els representants per allò que fan, sinó per com ho expliquen. El diàleg, la negociació, la persuasió i la seducció han passat a l’oblit més profund. En aquest escenari ens hem acostumat a veure sovint com només es busca pactar o dialogar buscant un possible rendiment electoral del fracàs de l’intent. Així és molt difícil.
Catalunya necessita entrar en una nova dinàmica en què el centre de l’acció política sigui la gent; en què els debats apuntin horitzons de futur, sense perdre de vista el present; en què la gestió de les múltiples crisis marqui l’agenda política; en què la responsabilitat i la presa de decisions recuperin el lloc que la piulada i el hashtag han acaparat. Més intercanvi d’idees, menys intercanvi de retrets. Una Catalunya ciutadana, per la seva gent. I un Govern que gestioni les coses tal com son.
Catalunya Plural, 2024 
