Per si no tinguéssim prou desgràcies, ara torna a Catalunya una xacra de la qual crèiem que ens havíem deslliurat: l’anticomunisme groller que busca privar de representació i visibilitat una bona part de la ciutadania. I ho fa des del cor mateix de les institucions democràtiques: a la commemoració del 40è aniversari de la refundació en democràcia del Parlament s’ha amagat l’existència del Partit Socialista Unificat de Catalunya i els seus successors. Una força representativa, sempre present i constitutiva de la fundació de la cambra des de la recuperació de la Generalitat. Com si fóssim als anys 50 entre les forces catalanistes de l’oposició clandestina, com si al segle XXI es poguessin exhibir actituds que crèiem superades i que haurien d’avergonyir els seus autors.
El Parlament de Catalunya commemora aquest setembre el 40è aniversari de la seva refundació en democràcia i per aquest motiu la seva presidència va convocar el 7 de setembre un acte solemne de reconeixement dels diputats i diputades que havien dut a la institució la representativitat dels ciutadans. Així, van ser designats personalitats que havien ostentat aquesta condició, com ara Concepció Ferrer, Francesc Codina, Dolors Montserrat, Manuela de Madre i Ernest Benach. Tots ells digníssims diputats, un i una d’ells que foren presidents de la institució, que van intervenir succesivament en l’acte, presentats pel president Roger Torrent, qui també va cloure’l.
Una situació estranya
Amb ells estaven personificades les forces polítiques que van fer el Parlament representatiu de la ciutadania durant quatre dècades: Convergència Democràtica, Unió Democràtica, Esquerra Republicana, Partit Socialista i Partit Popular. Però no eren presents dues de fonamentals: el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i Ciutadans. El primer, veritable pal de paller de la lluita antifranquista; el segon, l’últim en arribar però la força més votada en la última legislatura al Parlament.
La mesquinesa ha estat tan gran que ni tan sols s’ha convidat a participar a un representant d’Iniciativa per Catalunya que pogués assumir la dels Comuns. Del PSUC a Comuns, passant per Iniciativa, la línia representativa d’aquest corrent sociopolític ha estat sempre i invariablement present al nucli central de la democràcia catalana. No hauria costat incorporar un diputat que personifiqués aquesta continuïtat i evolució: per exemple, Josep Lluís López Bulla. Antoni Lucchetti, Eulàlia Vintró o Maties Vallès. La presència de la líder parlamentària dels Comuns, Jessica Albiach, sense intervenir, feia encara més estranya la situació.
L’evolució (o involució) de les tendències polítiques i ideològiques a Catalunya ens ha ofert abastament posicions manifestament sectàries i sovint grollerament excloents per part del nacionalisme processista. Però aquesta exclusió d’origen institucional sembla retornar-nos a altres temps, quan l’oposició al franquisme buscava coordinar-se en un sol organisme, però les dretes nacionalistes es negaven a compartir la tasca amb el PSUC, que va ser exclòs de les successives instàncies de resistència que es van crear des de 1939.
Va ser la generositat i el realisme polític de Raimon Obiols i Joan Reventós, dirigents del Moviment Socialista de Catalunya, els qui van aconseguir que tot l’antifranquisme catalanista acabés reunit en una sola taula d’oposició. Però l’actitud excloent dels qui s’hi oposaven ha quedat registrada a la història com a un acte de sectarisme innegable i un exemple de curtedat de mires política. Va ser el lideratge i inspiració del PSUC el que va dur la Coordinadora de Forces Polítiques primer i l’Assemblea de Catalunya després a generalitzar entre la ciutadania l’exigència de llibertat, amnistia, estatut d’autonomia i solidaritat entre els pobles de les Espanyes.
Potser algú va creure que l’exclusió de PSUC i Cs passaria inadvertida en utilitzar aquest últim com a torna de la deshonrosa decisió. Però el PSUC és un elefant massa gros per a passar inadvertit quan te’l trobes present al menjador de casa
Potser algú va creure, mig segle després, que l’exclusió indeguda de PSUC i Cs passaria inadvertida en utilitzar aquest últim partit com a torna de la deshonrosa decisió. Però el PSUC és un elefant massa gros per a passar inadvertit quan te’l trobes present al menjador de casa. Durant tot el franquisme era conegut com “el partit” per antonomàsia, no només perquè era l’única força organitzada, estratègicament estructurada i implantada sinó perquè era molt més que un partit comunista convencional.
Reconegut des de la seva fundació com a Secció Catalana de la Internacional Comunista i primer partit de la Komintern que no es corresponia amb un Estat, immediatament acabada la guerra va impulsar una força guerrillera de resistència armada al franquisme i després, a partir de la seva estructura clandestina, va deixar les armes i va impulsar tota mena de grups i moviments, que van culminar en les Comissions Obreres –creades de la mà dels sectors progressistes de l’Església Catòlica— i els organismes unitaris opositors. Va implicar en l’antifranquisme, a més de la classe treballadora, els sectors més diversos d’intel·lectuals, petits i mitjans empresaris, classes mitjanes i joves, estudiants i treballadors de tots els orígens, i a canvi els seus dirigents que van ser detinguts van pagar amb presó i tortura el seu sacrifici.
Els autors de la indigna decisió de l’acte commemoratiu del Parlament van oblidar que ells han ocupat els seus escons i càrrecs gràcies a aquest sacrifici de les vides dels dirigents del PSUC, que va contribuir al guany de la democràcia que els va fer diputats. Un bon nombre d’ells van seure també als escons després d’haver passat anys a la presó i llargues nits a les sales de tortures.
Un tripijoc gens casual: amagar Josep Benet del PSUC
Aquest tripijoc no era involuntari o casual. La revista Treball, en un article signat pel seu codirector, Marc Andreu, ens fa fixar en el fet que en la seva intervenció, l’exvicepresidenta Concepció Ferrer va citar “com de passada, ‘el debat de la moció de censura’ però sense explicitar que es referia a la que Josep Benet, en nom del PSUC, va presentar a Jordi Pujol en 1982”.
Paral·lelament a l’acte del Parlament, aquell dia tenia lloc un homenatge a Josep Benet al Palau de la Generalitat, presidit per Joaquim Torra amb motiu del centenari del naixement del polític, historiador i advocat catalanista. Durant l’acte va ser silenciada sistemàticament l’adscripció al PSUC de Benet en la seva vida parlamentària i la seva feina com a diputat del partit en la direcció del seu grup parlamentari.
El sectarisme polític és una substància altament tòxica i amb gran potencial explosiu: pot esclatar a la cara amb molta facilitat a qui en fa un ús excessiu o maldestre
Josep Benet representava la realització de la seva màxima “un sol poble” i l’encarnació de l’esmentada transversalitat de la inspiració impulsada pel PSUC, coincident amb la política de reconciliació del Partit Comunista d’Espanya o la proposta de compromís històric entre el Partit Comunista Italià i l’Església Catòlica, de la qual Benet era membre confessant. Va ser presentat com a un simple historiador “identitari” i no com a l’home que va ajudar com ningú a agermanar els treballadors industrials castellanoparlants i els ciutadans catalanistes de classe mitjana.
El sectarisme polític és una substància altament tòxica i amb gran potencial explosiu: pot esclatar a la cara amb molta facilitat a qui en fa un ús excessiu o maldestre. Cal aplicar-lo amb petites dosis i oportunitat acurada perquè faci l’efecte –dissimular, enganyar, tergiversar- perquè si no es gira en contra de qui l’utilitza i el fa quedar amb el cul a l’aire. En aquesta galdosa postura ha quedat la Generalitat de Catalunya en pes, amb les tres institucions que la constitueixen, Parlament, President i Govern.
Ja fa temps que els aires de decadència que es respiren al país són cada cop més perceptibles però ara la pudor ja s’escampa des de la mateixa institució dipositària de la representativitat democràtica. Els qui tenim memòria i decència també tenim veu per a denunciar aquesta impostura que no només ofèn unes sigles històriques sinó els milers de catalans que en vàrem formar part i els qui les varen votar.
Catalunya Plural, 2024 
