Durant aquestes pàgines he parlat un munt de vegades sobre la increïble vagància congènita del barceloní, amb tota probabilitat encara més accentuada durant el confinament i el desenvolupament de la pandèmia per la limitació de moviments, imposada amb criteri i només poètica per a deparar epifanies quan creuem determinades fronteres, prohibides quan fins fa no res formaven part d’una normalitat sense aparents fissures.
Durant aquests estranys mesos de primavera em vaig capbussar dins dels mapes. Ho he explicat més d’una vegada. L’experiència amb la topografia m’ajudà a desenvolupar millor la meva feina, sobretot perquè, de cop i volta, els immobles i les seves històries encaixaven millor a un context, una època i un seguit de circumstàncies. El planisferi em brindava una comprensió lúcida, teixida de relaciones entre punts distants de la ciutat.
Pocs abans d’aquest març nefast em vaig proposar conèixer a fons la Verneda, passejant-la amb amics i alumnes. M’admiraven moltíssim dos blocs de pisos molt homogenis dels anys cinquanta. El primer es coneix com Edifici Agricultura, és obra de Manuel Cases Lamolla i ocupa tota l’illa de cases compresa entre Agricultura, Treball, Andrade i Concili de Trento. Té més de 400 pisos, un gran pati interior i el seu estil arquitectònic s’assembla al del feixisme italià; quan circulo per les seves immediacions acudeix a la meva ment la pel·lícula Una giornata particolare, d’Ettore Scola, amb aquella insensata concentració humana, un poble concentrat a una modernitat de formes i materials, tristes derives de règims totalitaris.
L’Agricultura durant el seu primer decenni de vida destinà els baixos a diversos comerços, útils per a dinamitzar una zona de profundes arrels rurals on, fins aleshores, només hi destacava la fàbrica Roig, cèlebre per darrera vegada el 1974, quan el propietari de la mateixa fou assassinat al seu domicili de Pedralbes per José Luis Cerveto.
Cases Lamolla realitzà un segon conjunt unitari, més modest en les seves pretensions, just al costat d’Agricultura. El batejaren com Concili de Trento, nom de pietós conclave catòlic i continuació del carrer Consell de Cent, massa sumptuós per una perifèria on convenia construir per a proporcionar vivenda a grups necessitats, i per a complir-ho el règim i determinades institucions bancàries es posaren, més o menys, les piles.
Ara, des de la típica frivolitat postmoderna, els senyorets de l’Eixample, molts d’ells fills de papà sense saber-ho, convergents sense cap mena de consciència social, eviten aquests barris, i si els trepitgen critiquen la seva estètica edilícia, ignorants de l’instant de la seva gestació i del seu veritable significat.
Abans comentava un cert toc italià a les dues peces de Cases Lamolla. Amb tota seguretat no aniré pas errat, doncs al cap i a la fi aquests posats predominaren durant la dècada dels quaranta, quan el Franquisme volgué assemblar-se bastant més del que s’ha dit al seu parent mediterrani. Això pot comprovar-se per tota la geografia espanyola mitjançant infinitud de finques. Tot i així, el fet d’esmentar el Feixisme ens condueix a la simplicitat contemporània, on la paraula només és sinònim d’extrema dreta.
La F espanyola flirtejà amb el totalitarisme, el cultivà durant la Segona Guerra Mundial i romangué amb un autoritarisme hereu de la primera etapa, on, a base de polítiques tan sols pels guanyadors, repressió mortuòria pels vençuts i mesures per a deixar-los morir de fam, acumulà suficient temor com per a mantenir-se viu fins a la mort de Francisco Franco.
Quan aquest darrer fou proclamat a Burgos Caudillo de España por la Gracia de Dios, un altre primer d’octubre, era el primer d’una piràmide militar, faltant-li tots els ingredients per a configurar una estructura com la de Mussolini i els seus seguidors des de març de 1919, punt d’arrencada del moviment feixista.
Per a aconseguir-la la sort li somrigué amb l’afusellament de José Antonio Primo de Rivera el 20 de novembre de 1936 a la presó d’Alacant. Voilà. Falange esdevingué perfecta per a ser l’organització del nou líder dels rebels; això implicava certes cessions, doncs els camisas viejas demanarien prerrogatives, i entre elles, no està gens de més comentar-ho, allò social amb contingut tenia un paper de considerable rellevància.
Tot aquest excurs històric obeeix als vincles dels blocs de la Verneda amb les polítiques dictatorials en matèria habitacional durant la seva etapa autàrquica. El 19 d’abril de 1939, tres setmanes després del seu famós cautivo y desarmado, es fundà l’Institut Nacional de Vivenda, primer pedra d’un seguit de mesures per a proporcionar sostre, una casa amb aspiració de llar segons la retòrica oficial, des de proposicions més pròpies de la Falange dels inicis, en aquest sentit amb cert esperit socialdemòcrata, i per això mateix alguns experts parlen d’Agricultura i Concili de Trento tot parlant de l’Alemanya de Weimar i els seus Hofs, immensos complexes amb pati per a la classe treballadora.
Aquesta darrera durant el Franquisme, per allò dels eufemismes, s’anomenà de productors. Els de la Verneda ho serien, així com els seus homòlegs, afortunats sens cap mena de dubte, d’Horta i el Guinardó, on el vell Mas Viladomat cedí el seu lloc a una agrupació de dues-cents vivendes encara deutores d’aquells aires feixistitzants, però la façana és una cosa i una altra de ben diferent la intenció, i el mateix podríem dir del meu estimat bloc CLIP, Còrsega Lepant Industria Padilla, doncs totes aquestes aportacions oferien solucions dignes, a diferència d’altres posteriors, com les infinites fileres verticals de Torre Llobeta, amb problemes estructurals des del seu naixement.
En aquest final dels anys quaranta la verticalitat s’imposa, i Barcelona passa de ser un cel obert a un mur tapiat on la volta celeste quedava eclipsada davant tant maó vist. Els anys quaranta són una nebulosa, i per tant no hi ha cap mena de possibilitat d’iniciatives socials enmig d’aquesta decadència, o més aviat apagada, doncs el relat acceptat, poden preguntar-ho a Quim Torra, contempla tots els catalans com a derrotats, quan almenys la meitat acolliren amb alegria a les tropes d’aquell negre 26 de gener de 1939.
D’altra manera haguéssim assistit a una autèntica colonització, però molts dels forjadors d’aquell debut del malson eren catalans de la ceba, ex lligaires, tercios de Montserrat i fins i tot intel·lectuals de prestigi, qui almenys entengué no gaire més tard el seu gran error. Parlo de prohoms com l’alcalde Mateu, en connivència amb altres elements més abjectes, com l’ultra Correa Veglison, governador civil de 1940 a 1945, fonamental per a entendre perquè les nostres protagonistes foren conegudes per moltíssimes persones, com valga la redundància, les cases del Governador quan, en realitat, el seu nom als papers era Urbanització Meridiana, un producte fascinant dels primers anys quaranta amb epicentre a Concepció Arenal, just després de les Cases Boada, o si ho prefereixen la vella carretera per a unir Sant Andreu amb Barcelona.
Aquestes quatre-centes sis vivendes encara respiren aires noucentistes i l’ideal de la ciutat jardí anglesa, benamat durant els període legislatiu de les cases barates i la Segona República. Franco o els seus assessors, el reformularen, i per a comprovar-ho en tenim prou veient com les plaques de la Llei Salmón de 1935, de lloguer social pels més desfavorits, es mantingueren a les seves cases. A Barcelona en queden moltes, i amb una amiga les anem localitzant. No diré res més sobre la qüestió. Algunes, pel cretinisme de l’administració, han desaparegut. D’altres, per la poca dèria en mirar cap amunt, és troben a la vista de tothom per a delit de ben pocs.
Totes aquestes pistes ens duen a l’Urbanización Meridiana. Boniques cases baixes, paratge excepcional poc apreciat per la cronologia i menyspreat per l’analfabetisme imperant. Un cop vaig preguntar a una veïna dels voltants i em digué Ah, deuen ser de militars. Doncs no senyora. Per a mes inri al seu reglament tenien una al·lucinant vocació social. Una altra cosa és el daltabaix d’aquell somni. Sempre passa, ningú ha d’esquinçar-se les vestidures.
Catalunya Plural, 2024 
