Arriba la tardor i, inevitablement, amb ella venen també les fulles que cauen, els paisatges idíl·lics i els bolets. Anar a collir bolets és com la sempiterna atracció turística de l’urbanita català, que vol deslliurar-se per unes hores del caos de la ciutat. I està bé, però les persones que vivim tot l’any en aquests paratges de conte, ens veiem afectats d’una manera o una altra de la presència diumengers dels de ciutat. Que no per curta és innòcua.
Ens trobem amb les deixalles -no de tothom, això és cert- de massa persones, escampades per la muntanya. Els ramats de cavalls, vaques o ovelles i altres animals de la zona es veuen alterats per l’altra presència de cotxes i presència humana. Entenem que, després d’un llarg confinament a la gran ciutat, les ganes de muntanya s’accentuen, però potser ens hauríem de plantejar una millor manera, més endreçada i sobretot més cívica, de trepitjar el territori sense deixar empremta.
Catalunya Plural, 2024 
