Durant molts anys Concepción Arenal fou un enllaç de relativa importància a la meva existència. Més d’una vegada he insistit al voltant de les facècies de cada vida. La meva estigué determinada durant la infantesa per unes fronteres determinades. El meu Guinardó es determinava pel carrer on vaig néixer, delimitant-se unes fites entre Verge de Montserrat a la seva part superior i passeig de Maragall a la inferior. Aquest límit a vegades s’esmicolava per visites familiars a Concepción Arenal, on la meva àvia residí durant dècades, i per això aquesta sèrie té quelcom d’homenatge, però al mateix temps és la troballa d’una comprensió de l’espai i la tossuderia per entendre la dècada dels quaranta a partir d’una línia recta molt menyspreada per l’absolut rebuig de la ciutat en oferir una pedagogia d’un moment menystingut per emmarcar-se a l’inici del Franquisme.
El carrer Concepción Arenal té massa essències crucials. El seu recorregut és el de la carretera que unia Barcelona amb Sant Andreu. El meu estudi es limitarà fins al seu tram finalitzat a la Meridiana, culminat per a la dictadura el 26 de gener de 1954, quan s’inaugurà el metro de la Sagrera. La data no té res de casual. Es complien quinze anys de l’ocupació de la ciutat comtal pels rebels, venuda com alliberament a la retòrica del darrers mesos de la Guerra Civil, quelcom visible a la capçalera de La Vanguardia, just un dia abans al servei de la Democràcia per, de cop i volta, transformar-se en Española per a lloar els guanyadors, i així fou fins 1978, sempre fidel al seu perfil camaleònic, útil pels investigadors, doncs el rotatiu sempre ha captat el pols del moment, i més vàlid encara per a la seva supervivència als quioscs.
Perdoneu l’incís. 26 de gener. 18 de juliol, jornada per a inaugurar el 1944 els primers blocs de la Urbanización Meridiana, primera pedra del triomfalisme edilici dels nous amos, des d’aquesta visió caritatius per a recuperar polítiques de vivenda adaptades als nous temps, això sí, aquí no em desagrada repetir-me, encara amb premisses antigues de cel visible i immobles baixets, sense la verticalitat per bandera, paraula aleshores emprada per a destacar vistoses penjades amb els colors nacionals entre visques a Espanya i, com no, al Caudillo en presència del governador civil Correa Veglison, el delegat provincial Ribó Vaqué, el secretari provincial Besalduch, els procuradors a Cortes Miró Caballé i García Ribes, i per últim el rector de Crist Rei de la Sagrera, Eusebio Figueras. Aquesta cirereta situa tota la urbanització en aquesta òrbita espacial, separant el temple de la nova obra civil mitjançant la incipient Meridiana.
Amb la Urbanització Meridiana el Franquisme inaugurà una tendència comprensible. Havien d’omplir-se els buits derivats de les agregacions de 1897, quan la imperial Barcelona annexà la gran majoria dels pobles del pla, i en aquesta altra frontera, comentada fa poques setmanes amb el cas de les Cases Boada, el res devia suplir-se amb pedra, ciment i un cant a la bona feina de les autoritats, generoses, en principi, només pels seus.
El seguiment cronològic de l’entrellat és apassionant. La premsa, reduïda a poquíssimes publicacions si es compara amb l’esplendor republicà de diaris i revistes, informà amb vivesa dels progressos mentre callava sobre l’abundant i esfereïdora crònica negra o els constants afusellaments al Camp de la Bota. Mentrestant alguns prohoms es reciclaven per a continuar ben asseguts a la poltrona del poder, però això és el pa nostre de cada dia, i no està pas de més recordar-lo aquest octubre de 2020, quan el relat oficial de la postguerra seguirà mentre alguns, com servidor, cerquem donar llum a les tenebres dels anys quaranta.
El 26 de novembre de 1941 es comunica la imminent construcció de quatre-centes sis vivendes per a productors empleats a Barcelona. Productors és l’eufemisme de treballadors, i pels més curiosos recomano anar als voltants del Poble Espanyol de Montjuic i llegir un monòlit on apareix la paraula, una espècie de conjur contra el terme obrer.
Doncs bé, el projecte era finançat, això durant els seus prolegòmens, en un 99% per l’Instituto Nacional de Vivienda, i el seu cost s’estimava en deu milions de pessetes. Pel desembre de 1942 el gest s’havia disparat un milió i mig, precisant-se la seva destinació per a productors de Sant Martí, el Clot i Sant Andreu, mesclant les cases, enquadrades entre Pare Claret, Concepció Arenal i Bac de Roda, la modernitat del sistema Beckenbau, consistent en deixar als murs unes càmeres d’aire per a atenuar la humitat, complementat amb sostres amb voltes de ciment, nervis de formigó armat, cobertes de teula àrab sobre una estructura de fusta i, a vegades, emprant l’emblemàtica volta catalana, una picada d’ull provincial o, ja anirem a qui pensà el tot, un recurs arquitectònic intel·ligent i bonic; aquest poti poti, mai deixeu proposicions incomplertes, s’alternava amb la lògica tradicional d’una plaça, interior, per a conferir als habitants una sensació de privilegi més tard, o molt més tard, explotada pels Ajuntaments Democràtics amb el fals invent de les àgores privades, polèmiques, entre d’altres motius, per la seva hora de clausura pels demés ciutadans.
En aquell instant un terç del pla es trobava en construcció, un altre s’anava cimentant i el següent era en fase de replanteig per a definir el perímetre de l’obra i concretar la seva cimentació.
Les prèdiques eufòriques arribaren al seu paroxisme el 1943, com si tot fos a les mil meravelles. Pel gener la Fira estrenà una mostra de l’Obra Sindical del Hogar. La Urbanització Meridiana era la gran fita; tot i així les noticies aprofundien més en altres paratges a colonitzar per a exhibir la fortalesa del règim, amb els seus tentacles enfocats a la reconstrucció del Barrio Chino a través de la Gran Via de García Morato per a liquidar els blocs antihigiènics del Distrito V, convertits, per art de màgia en llars cristianes, dignes i espanyoles, botxins de tots aquells carreronets de vici adjacent al port com Perecamps, Cid, Arc del Teatre o el carrer del Migdia, avui desapareguts o més aviat residuals, quelcom més solidificat pel seguiment democràtic de la idea amb la rambla del Raval.
L’energia sanadora prosseguí amb un barri per funcionaris a Pedralbes, l’actual poblet de Nostra senyora de la Mercè, i habitacles a la Barceloneta pels treballadors del Mercat Central del Born. Amb el pas dels dies reaparegué a la tinta la Urbanización Meridiana, remarcant-se el seu caràcter de planta baixa i pis, blocs de varies plantes amb escala compartida, jardins, safarejos amb tres-cents litres de capacitat i un preu estimat entre trenta-tres mil i quaranta-cinc mil pessetes.
La transcendència del conjunt s’expressa pels seus il·lustres visitants. El 30 de març hi anà el General Moscardó, un dels ídols de l’era totalitària del Franquisme. Tenir els seus peus a la vora de Camp de l’Arpa, en aquell magma inconcret encara gestant-se envers un altre paradigma, era primorós. La cosa anava de debò, i per a demostrar-ho la companyia de tramvies hi adquirí dos blocs, indubtable senyal de la seva puixança durant la primera meitat del Nou-Cents, doncs al llarg dels anys vint la seva cooperativa aconseguí edificar al passatge de l’Arquitecte Millás, cap a la Meridiana, però a les rodalies de Pi i Molist.
A la fi s’entregaren les primeres claus, sonà la fanfàrria i es pogué vendré la promoció com un èxit rotund. Tot i així mancaven detalls i es van ometre entreteles de l’operació, com el seu esperit falangista tot seguint l’estela social de José Antonio i el nom de l’arquitecte, qui després de tants fastos reincidiria anys més tard, sempre adaptant-se als temps i amb més lletjor estètica. Ningú és perfecte.
edificar en el passatge de l’Arquitecte Millás, asimismo enfocado hacia la Meridiana, pero en las cercanías de Pi i Molist.
Catalunya Plural, 2024 
