La nau de la Caracola al Raval es veu amenaçada per la notificació del jutjat de desallotjament, amb data oberta entre els dies 1 i 15 d’octubre. En aquest espai comparteixen les seves activitats socials diversos col·lectius, com el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, on van situar el seu segon taller a partir de la pandèmia, l’Espai de l’Immigrant i el Sindicat d’Habitatge de Raval. A més és un refugi i llar per a persones migrants que estan en situació d’extrema vulnerabilitat.
Des que va arribar la notificació, es va difondre a les xarxes socials un vídeo del Sindicat demanant suport. L’1 d’octubre, sota les pancartes de les parets de l’edifici de la Caracola amb lemes com ara dret natural a l’habitatge i les vides negres importen, es va organitzar un esmorzar solidari i van donar una roda de premsa els representants dels col·lectius esmentats.
“Els veïns estan contents amb nosaltres aquí, perquè estem refent el teixit social que es va destruir. Tothom sabia que existia el narcopis, i ningú entenia perquè les autoritats no van fer res”, recalca Adrián Ponce, representant de l’Espai de l’Immigrant. I és que en els últims anys la nau va estar okupada per traficants de droga. Els moviments socials van expulsar als narcos i van instaurar projectes socials. “Ara ens estem enfrontant a poders financers i empresarials, ja que l’edifici pertany a la Caixa, i hi ha una promesa de compra per la cooperativa SOM“, declara.
Taller de Costura en plena pandèmia
El Sindicat Popular de Venedors Ambulants va habilitar una de les naus per realitzar les seves reunions, on ideaven nous projectes i donaven classes d’espanyol als senegalesos nouvinguts. Després d’any i mig, l’arribada de la pandèmia va convertir l’espai en un taller de confecció de màscares per servir a la ciutadania catalana i espanyola. Es va sumar doncs al local de la botiga Top Manta: en aquesta encara es va buidar i es va parar la venda d’articles de la seva pròpia marca, transformada per la pandèmia amb màquines de cosir, cabien pocs costurers. Mentre la majoria de la població estava confinada a casa seva, més de 45 manters sense papers cosien amb gran rendiment i donaven més de 14.000 peces sanitàries entre bates, gorres i mascaretes, tant per a hospitals com per a residències i col·lectius vulnerables; des de Barcelona fins a Granollers, passant per Rubí. “Nosaltres, sense recursos, que ens busquem la vida dia a dia, durant l’estat d’alarma vam sortir al carrer a treballar per servir a aquest país, a aquesta societat, produint i donant material de protecció sanitari. Si això ho haguessin fet persones blanques, tots els polítics i governs els hi haurien agraït per posar-se en risc en plena pandèmia i per donar suport a la societat. Però això no ens va passar, perquè som negres. La manera d’agrair-nos-ho és desallotjar”, denuncia Lamine Sarr, portaveu del Sindicat.
També han creat un banc d’aliments solidari des de l’inici de l’estat d’alarma de la covid-19, finançat amb aportacions voluntàries. L’espai de la Caracola ha estat utilitzat per emmagatzemar i distribuir els productes de primera necessitat als companys i les seves famílies, que depenien com a únic ingrés de les vendes del carrer, desaparegudes amb el confinament. “Hem distribuït aliments a més de 150 famílies afectades per la pandèmia, organitzant un grup de repartiment que ha arribat fins a Mataró”.
Aquest local és multifuncional, ja que fins a primers d’octubre, Aziz Faye, portaveu del Sindicat, donava classes de forma gratuïta tots els matins de patronatge i costura a 24 manteres i manters, una formació esperançadora per sortir de la venda ambulant. A més de les classes d’idiomes. També és un lloc on es resa. Mentrestant, al pis de dalt on habiten 7 persones, Mansur Djité prepara menjar senegalès que tots comparteixen en finalitzar les classes.
Habitatges “de protecció no oficial”
A les 4 naus de La Caracola viuen al voltant de 17 persones sense “papers”, segons el sistema sense cap “categoria”. Entre elles es troben dones grans migrants amb escassos o nuls recursos i amb alguna malaltia, un col·lectiu invisible a la major part de la societat. “Per a nosaltres, posar al carrer persones en extrema vulnerabilitat enmig d’una pandèmia, és un acte criminal” declara Adrián Ponce.
A sobre del Taller, viu Mansur Djité juntament amb 7 companys més. Ell és un dels encarregats de la botiga Top Manta, on els exmanters venen els productes dissenyats i confeccionats per ells mateixos. També s’encarrega de cuinar per a tots, fins i tot per a persones de barri vulnerables no africanes, com filipins i espanyols. Tal com és propi de la seva cultura, comparteixen el que tenen. Fa 12 anys que viu aquí i encara no està regularitzat per les traves que posa la Llei d’Estrangeria. “Molts immigrants han mort aquí a Espanya per la llei d’Estrangeria: a les tanques, a les fronteres… Nosaltres no mereixem això. Els drets humans no serveixen per als africans, hi ha només per als europeus. Nosaltres no som pobres, però estan robant la nostra riquesa a l’Àfrica. No volem sortir del nostre país. Si ells no robessin, no vindríem aquí”.
A pocs metres es troba un altre local de La Caracola, ocupat per l’Espai de l’Immigrant. Al pis de dalt viuen 5 dones grans de diferents nacionalitats malaltes, amb escassos recursos econòmics i que no tenen on viure. Virginia, originària de Santo Domingo, es lamenta: “No hi ha dret que a nosaltres ens treguin i que els narcos tornin. I jo no ho posaré tan fàcil. No sabem on anirem a viure”. Virginia dóna suport a la tasca dels seus veïns, els venedors ambulants convertits en costurers. “Es mereixen una regularització, han treballat molt intensament durant aquesta pandèmia, i pels altres”.
Isabel Gudsens, del Sindicat d’Habitatge de Raval, cantant espanyola i veïna de barri acompanya les dones de La Caracola. S’uneix a les lluites de barri i ens recorda el lema de les plataformes: Cases sense gent, i gent sense cases. “Dono suport a tots els emigrants perquè són persones. I els dic: Nois, no s’ha de baixar la guàrdia, cal lluitar pels drets, no som criminals ni som animals”, comenta. Asseguda davant de la porta de l’Espai de l’Immigrant, està esperant a Virgínia: li prepara una beguda i passaran la tarda juntes. Des de la lluita pels drets humans, ha sorgit entre elles una amistat profunda.
“Per a nosaltres, desallotjar no només locals sinó habitatges amb persones en extrema vulnerabilitat enmig d’una pandèmia, és criminal”, declara Adrián Ponce.
Espai de l’Immigrant
Aquesta associació que funciona fa anys al Raval, treballa pels drets de les persones immigrants que són oblidades pel sistema. La seva tasca es plasma en tres branques: d’una banda en l’acompanyament a aquestes persones (com treure l’empadronament i la targeta sanitària) i a oferir serveis gratuïts d’atenció mèdica, assessoria psicològica i jurídica. Així com defensar els seus drets. Una altra branca és la de projectes d’autogestió, perquè els mateixos immigrants puguin liderar i defensar la seva pròpia lluita, exemplificat en el Sindicat de Cuidadores Sense Papers, els ex-Menes i el Sindicat de Manters. I la tercera branca és crear un pensament alternatiu que s’oposi a les lògiques dels discursos racistes que estan en escoles, institucions i societat en general. “Un exemple és la petita escola antiracista, en què són els mateixos migrants que pateixen el racisme, els que estableixen diàlegs amb els nens sobre el racisme. A més és una forma d’empoderar en agafar el rol de professor i ser escoltats”, comenta Adrián Ponce, que està coordinant aquestes diverses accions.
El possible desallotjament els afecta per continuar la seva obra altruista. Tenen projectes en curs, com el d’autogestió que empodera 30 dones formant-les en taller de serigrafia i costura per poder vendre els seus productes, i fomentant que formin un teixit social i s’ajudin. I des de la pandèmia també fan apilament de menjar per a repartir-ne un dia a la setmana a aquestes dones de famílies vulnerables.
Jornades de defensa i harmonia veïnal
A partir de la data del possible desallotjament, els col·lectius socials afectats han organitzat diferents activitats, des de xerrades fins a tallers de dansa i música, passant per tornejos esportius. El quart dia d’accions, la tranquil·litat es va veure pertorbada per la intervenció de la Guàrdia Urbana de Barcelona (GUB), identificant al personal, decomissant les guitarres i multant. No obstant això aquesta intervenció no els va a fer retrocedir, i la resistència va continuar en les pròximes jornades. Mentrestant, en aquests últims dies els col·lectius estan negociant amb l’Ajuntament. La seva proposta és que aquesta entitat compri la nau i se la llogui a ells.
La diputada espanyola d’origen brasiler, Maria Dantas, va participar també en les jornades de defensa de La Caracola Migrant, dins del que va ser el taller de Top Manta en plena pandèmia. «Aquest desallotjament en aquest context i afectant aquestes persones vulnerabilitzades per la Llei d’Estrangeria i la pobresa estructural, és criminal. Perquè sabem que pot aturar-se, però no hi ha voluntat política», va declarar en la seva xerrada. Després de la seva intervenció, l’espai es va convertir en una sala amb danses colombianes, on el moviment i la música mestissa amenitzaven la tarda, al costat de les màquines de cosir arraconades i parades des de la data que va iniciar el possible desallotjament.
Durant la seva presència a les activitats de la setmana, Alberto, veí de Raval, explica que la presència de l’edifici de La Caracola és una aportació d’humanitat al barri, de qualitat de vida, perquè dóna vida, dóna suport a vides, salva vides i sosté també l’economia, ja que allà hi ha treballadors que contribueixen al progrés de la ciutat. “No hi ha problema amb ells a nivell veïnal, donen color, calor i alegria a la zona. I s’uneixen a totes les lluites veïnals en favor de barri, com contra la gentrificació i la transformació de la zona en pisos per al turisme”. Aquest barri de tot just 1 km², alberga a 37 cultures diferents, i remarca que aquesta diversitat cultural és una riquesa per a la ciutat, destacant una convivència harmònica i tranquil·la. “Els únics problemes que hi ha aquí vénen de fora, no s’han creat aquí, com els narcopisos i la droga, i els veïns que aquí residim donem suport a les lluites veïnals en favor de la convivència”.
Alberto destaca que els immigrants, tot i no ser originaris d’aquí formen part del lloc, perquè tots tenim arrels d’aquí i d’allà, tots tenim la mateixa sang, i els diferents colors formen aquest arc de sant Martí que és la vida. “Donem suport aquesta causa de l’Espai Immigrant i dels manters, de les lluites socials que siguin en favor de la vida i d’una sola humanitat; contra el capitalisme salvatge sense rostre humà”.
Aziz Faye agraeix a totes les persones que estan donant suport aquests dies a la causa, i afegeix que des d’aquest sistema racista i des de les institucions, s’està excloent a les persones més vulnerables, les més desprotegides d’aquesta ciutat. I afirma que seguiran avançant amb l’esperança de construir un món millor; una societat digna on hi capiguem totes, on totes tinguem les mateixes oportunitats.
Catalunya Plural, 2024 
