El primer aspecte podria fer-nos cavil·lar sobre una continuïtat amb la tradició cooperativista dels anys vint, quan la llei de Cases Barates propicià la construcció de vivendes baixes, copades per agrupacions d’oficis, de Montjuic a les rodalies de Vilapicina.
Aquesta proposta embellí la ciutat, per sort encara immersa a dinàmiques amb immobles de baixa densitat demogràfica. Els forats abundaven i les aspiracions d’aquests col·lectius encaixaven amb voler viure millor, disposar d’un sostre i una tranquil·litat complementada amb un racó ple de verd. Als anys 30 el president Macià batejà per aquest optimisme carregat de realitat l’expressió la caseta i l’hortet. A tota Catalunya, no només a Barcelona, proliferaven ciutats jardí. La guerra dilapidà aquestes esperances, segons el tòpic de manera irremeiable.
Això darrer queda desmentit per la Urbanització Meridiana, obra de l’arquitecte Marià Romaní, qui recuperà aquest estil amb certs aires britànics i sobrietat italiana. Parlarem més de la seva figura la propera setmana. El més significatiu és ubicar-les a la misteriosa dècada dels quaranta, i la resposta es troba als equilibris del Franquisme, on, a més de voler vendre una imatge, la Falange jugava un paper essencial, i per a satisfer-la havien de prendre’s iniciatives amb aquest tarannà.
A nivell espacial la Urbanización Meridiana és un oasi únic, un tram inimitable abans de la verticalitat, ben visible als horribles blocs de la Meridiana, amb frontera just on traurien el cap, són un xic posteriors, les fàbriques amb la rúbrica de Francesc Mitjans. Ara mateix és una zona contradictòria pel trànsit rodat, certa dispersió a les seves estructures i, sobretot, l’alegria de contemplar una unitat massa oblidada, condemnada pel seu origen malgrat tot el silenci sobre el mateix.
Per a poder entendre millor el seus perquès un document pot ajudar-nos. L’Obra Sindical del Hogar establí un reglament per aquest grup de vivendes protegides, interessant pel seu esperit inspirat sens cap mena de dubte a preceptes mes propis de José Antonio, no per allò de impasible el ademán, sino per aquest punt corporatiu amb pinzellades socials de l’altre quadre omnipresent a les escoles espanyoles durant aquella llarga negra nit, quan sorgí allò del Crist sempre envoltat de dos lladres.
José Antonio, més aviat el seu retrat, patí defenestracions a la Universitat de Barcelona, just quan la Urbanización Meridiana acollia els seus primers residents, instruïts d’un munt de normes a complir. El capítol 1 de les mateixes es centra a la seva constitució, finalitat i durada, enfocats a l’obtenció de beneficis socials per a tots els beneficiaris d’acord, aquí les paraules no sobren, a la legislació social nacionalsindicalista.
Els afortunats habitants havien d’esmerçar-se a organitzar cooperatives i economats, procurar el bon ús dels seus pisos i assolir màxims nivells sanitaris mitjançant la higiene del conjunt, immutable al seu ordre intern, prohibint-se alterar l’ordre de les habitacions per un altre distint a l’aprovat segons els plans. El dormitori, per posar un exemple diàfan, havia de quedar com a tal, i el mateix succeïa amb el menjador. A mes a més, estava completament vetat col·locar més llits dels contemplats, i tampoc es podia instal·lar qualsevol tipus d’indústria domèstica sense l’expressa autorització de l’Instituto Nacional de la Vivienda.
No tan sols hi havia aquests requisits inquebrantables, per allò d’adequar-me al lèxic d’aquella època; les escombraries havien d’evacuar-se en cubs tancats, les alfombres només podien sacsejar-se a la via pública durant un horari prefixat i ningú podia efectuar quotidianitats contràries a la decència com desplomar aus, escorxar o rentar artefactes.
Aquest estricte decàleg es tancava amb el rebuig absolut a sorolls de tota mena, amb cert odi al gramòfon, ofenses a la moral i l’avís de conservar l’aspecte exterior de les finques tal com les trobaren, penalitzant-se mutacions cromàtiques, penjadures de cartells i altres ets i uts típics a qualsevol carrer de l’Univers.
Qui desnaturalitzes aquesta amalgama podia ser sancionat amb multes econòmiques i obertures d’expedients sota el risc de perdre els seus privilegis. El llibret, amb la rutinària cirereta del jou i les fletxes, era una perla d’edició, no així el compliment de la seva lletra escrita. Per a ratificar-ho podem navegar una mica pels anuncis classificats dels diaris, prova sense màcula de laxitud, misèria i nacionalcatolicisme. Alguns veïns extraviaren un gosset, altres venien taxis o comerciaven amb ferros. Saltar-se la llei no és cap proesa heroica. Per això mateix l’any 1951 un matrimoni publicà un breu per a vendre el seu domicili. No sabem si els pescaren. En cas de resposta afirmativa podien haver replicat amb mil queixes, com comprovem per una carta al director a La Vanguardia del 23 d’agost de 1962.
Durant el Franquisme la única critica tolerada era la municipal, i el gènere epistolar a la premsa bé podia figurar-hi com a denúncia sense miraments entorn a greus incompliments de drets i deures. Així degué calibrar-ho Agustín Rubio Delcós, qui lloava l’exemplaritat del col·lectiu de la urbanització mentre amonestava amb sutilesa a les autoritats per haver instal·lat il·luminació elèctrica als voltants només el 1961, quedant pendent el clavegueram, una petició justa des del pagament d’una quota mensual i el somni, mai aplaçat, d’aconseguir una veritable ciutat jardí, una illa aïllada en decadència per a les arques estatals des del Congrés Eucarístic de 1952, quan les dues mil set-centes dinou vivendes del Congrés reclamaren tota l’atenció des d’altres cànons, molt més elevats i precaris en materials per allò de tallar una cinta sense preocupar-se pels precaris, inequívoc símptoma d’una metamorfosi ben distant al matís social de la dècada anterior.
Catalunya Plural, 2024 
