Fa no res, just quan revisava dades per l’article, pensava en com els arquitectes d’una ciutat ens expressen en silenci els seus canvis i filosofia mitjançant els seus edificis supervivents. No necessiten firmar-ne gaires per a efectuar aquesta operació, inconscient quan ignores l’autoria dels immobles. Quan la saps adquireixes la capacitat de relacionar petites pistes disperses pel mapa. Aquest joc pot realitzar-se sense donar-hi gaire voltes amb grans noms. A partir del mateix s’aprecien aèries d’influència, preferències personals i picades d’ull al destí, com amb Puig i Cadafalch, instal·lat al seu domicili particular ben a la vora de rambla Catalunya, com molts altres companys de professió, més present a l’Eixample i vanitós per enfrontar dues obres seves, la casa Amatller i la casa Casarramona, a passeig de Gràcia. Una de la seva joventut, l’altra de plena maduresa.
Aquesta filosofia silent, impossible sense mirar, sorprèn més si el protagonista no ha deixat moltes petjades. És el cas de Mariano Romaní, responsable de la Urbanización Meridiana. Aquest matí l’he revisitat gairebé de casualitat. Com diluviava, he tingut temps d’observar-la des d’una altra energia, pausada mentre els seus angles i tessitures em consolidaven la idea d’un conjunt harmònic des la seva senzillesa, adaptada en estil a l’època des d’una simetria feixistitzant, compensada amb la influència del Noucentisme i encara més meritòria per ser el darrer testimoni d’una Barcelona exempta de gratacels i blocs acumuladors de persones. Poc abans del projecte s’inaugurà a plaça Urquinaona el primer edifici d’aquestes característiques, el Fàbregas, prou madrileny, innocent i lliure del seu veí fins els primers setanta, la torre, tot molt redundant, Urquinaona, tòtem destacat d’aquell decenni de singular verticalitat porciolista.
Mariano Romaní, o almenys això comenten els seus hagiògrafs, alterà la seva mentalitat quan acabà la Guerra Civil, quan després de servir al front republicà agafà les maletes cap a l’exili fins a penar a camps de concentració gals i nacionals. A la fi del malson pogué tornar al seu pis de Balmes 211, amb la justícia social tatuada als seus propòsits, això si, des d’una òptica conservadora, ben vàlida per esborrar el seu passat mentre s’integrava a teixits favorables, com la mateixa Urbanització Meridiana, de l’Obra Sindical del Hogar.
Aquests paratges, un testament d’una estructura urbana sense respir amb la Dictadura, degueren conferir-li reputació des d’unes coordenades afins a tot allò pietós. A principis dels cinquanta pogué presentar l’església de Santa Maria del Taulat, a Poblenou. Malviu situada a un angle, un repte per a qualsevol arquitecte imaginatiu, resolt amb un campanar gairebé cantoner amb una intersecció carismàtica del barri, la de Pujades amb Marià Aguiló, poc sòlida de fonaments com demostrarien les aparatoses esquerdes a la doble façana del temple.
Aquesta progressió final de Romaní es tancà amb una altra contribució patrocinada, en cert sentit, pel factor caritatiu. L’any 1957 la Caja de Ahorros y Monte de Piedad, la Caixa de Barcelona de tota la vida, aprofità la Ley de Viviendas de renda limitada de 1954 por a obtenir exempcions fiscals mitjançant la construcció d’habitatges amb lloguers baixos, mai més de dues mil pessetes. Les més ambicioses reurbanitzaren una illa de l’Eixample, a una frontera com a la Urbanización Meridiana, compresa entre passeig de Sant Joan, Bailèn, Rosselló i Còrsega.
Abans pertanyé a la Factoria Elizalde d’automòbils, amb fama internacional, i motors d’aviació; fou col·lectivitzada durant la Guerra Civil, nacionalitzada el 1951 per l’INI i deslocalitzada a Sant Andreu. D’aquesta manera l’illa quedava sense la seva forma i contingut de mig segle, desfigurant-se.
Romaní desplegà el seu enginy per a no contrariar en excés la seva unió amb un entorn mixt en estètica, amb cases entre el Noucentisme i el Racionalisme, com La Darder, amb moltes altres solemnes, les del passeig de Sant Joan, o de majoria modernista, com quan el deixes enrere i les mires es canalitzen envers el rovell de l’ou de la ciutat, un nou avís de caminar un límit.
Això potser donà a Romaní l’estímul de filar un altre subtil trencaclosques a la tonalitat, una espècie de limbe trencador al confí, vistós per la novetat i la seva divergència que això implica.
Des del cel és una E resguardada per una pantalla de passeig de Sant Joan, guardiana d’un interior amb tres blocs horitzontals per a formular carrerons interns, gairebé una adaptació en miniatura d’aquell ordre personal i intransferible ensumat a la Urbanització Meridiana, aquí amb un encobriment més del moment, efectiu, empresarial per la junció del públic amb el privat i protectora de la seva intimitat, generant-se pels seus habitants una sensació de benestar per l’amplitud dels habitatges, la seva ubicació i gaudir d’un oasi de pau en aquesta quadrícula, ben poc transitada pels ciutadans malgrat la seva accessibilitat.
La seva porció a Còrsega intervé com una altra muralla per a ocultar aquest mínim tiralínies. En aquesta zona de la illa de cases hi ha baixos comercials, replicats a l’altra terminació horitzontal, a Rosselló, com horitzontals són els balcons, les tres bessones que determinen la seva extensió o la composició externa dels immobles. Aquesta combinació té més cireretes. Té una personalitat molt marcada des del respecte als seus antecessors dels voltants, vius com les finques de l’Eixample o morts com la fàbrica Elizalde, sense voler anar més enllà de les altures d’abans, mantenint-se digne per lògica, sense excedir-se per verticalitat. Com no vol elevar-se per a veure qui la té més llarga, com digué Josep Pla amb la lluita aèria de cert Eixample, s’engloba a les normes d’un hàbitat sense renunciar a la seva independència.
Els quatre rectangles de Romaní, els seus dos-cents vint-i-vuit apartaments, adornaren els seus llargs horitzontals, qüestions de ventilació per a vèncer l’absurd d’alguns a l’interior del conjunt, el 30 de novembre de 1964 per a rubricar la seva acta de naixement amb una foto de les autoritats congregades. Romaní no era brillant. Només es mimetitzava amb allò imperant i jurava el reglament, tolerant-se llicències. A la Urbanització Meridiana ens regalà una darrera ganyota d’una Barcelona a la seva agonia. Per això és gairebé irreal i només pertany a si mateixa per no tindre cap mena de coherència amb la rodalia, però tampoc resulta agressiva. La illa de cases anòmala ho és i beu de la contemporaneïtat de Mitjans, Coderch i altres, enllaçant-se amb mostres posteriors de Ricardo Bofill del Carrer Bach, per Monterols. Romaní no cap revolucionari. Tampoc volia ser-ho. Plantar dos nuclis connectats des d’allò social pel seu origen i catapultar-los a un tarannà únic a perímetres molt consolidats pel pas de les dècades és una petita gesta increïble, fonent-se les creacions amb el talant del seu faedor.
Catalunya Plural, 2024 
