No hi ha dubte que el soroll polític i mediàtic arran de les revelacions sobre les possibles irregularitats fiscals del rei emèrit i la seva sortida d’Espanya aquest estiu per fixar la seva residència temporal als Emirats Àrabs Units han erosionat fortament la institució monàrquica entre una part considerable de la ciutadania, sobretot la més jove. El caràcter vitalici i hereditari del càrrec de cap d’Estat demana per part de la ciutadania d’una exemplaritat modèlica, tant en la seva vida pública com privada. Cap membre de la família reial pot estar per sobre de la llei ni deixar de respondre a les seves responsabilitats penals en cas que hi fossin, i seria inimaginable que Joan Carles de Borbó eludís l’acció de la justícia en cas que fos cridat a declarar a Espanya o a Suïssa. En qualsevol cas, la pèrdua de reputació de la Corona suposa una crisi que no es pot menystenir políticament i que demana dels partits una reflexió serena i responsable.
Més enllà del que acabi passant entorn del rei emèrit, la figura històrica del qual queda deslluïda pels darrers anys de la seva biografia, la Corona ha complert des del 1978 les seves funcions i deures constitucionals amb neutralitat. Ara que tant es parla de memòria democràtica no podem oblidar el paper positiu de l’anterior cap de l’Estat durant la transició i de forma particular davant el cop militar del 1981, així com la seva implicació en la promoció d’Espanya a l’estranger. Evidentment, tot això no ens pot dur a excusar o fer els ulls grossos davant les possibles irregularitats que hagi comès, però el judici històric ha de ser complet. També cal recordar que, molt abans del 2014, el llavors primer secretari del PSC Pere Navarro va demanar la seva abdicació en favor de príncep Felip. En el context molt crític de la crisi sociopolítica que arrenca en 2008, Espanya necessitava un rei que comprometés la monarquia amb el deure de la transparència i exemplaritat.
Dit això, per als i les socialistes la legitimitat política del pacte constitucional pel qual s’estableix la monarquia parlamentària no està en qüestió i no hi veiem, com no hem vist mai, una incompatibilitat amb els nostres valors intrínsecament republicans. La disjuntiva que alguns plantegen avui entre monarquia o república és un anacronisme en el marc d’un sistema democràtic, com ho prova que altres països europeus, alguns dels quals apareixen encapçalant els rànquings mundials de la qualitat democràtica, tinguin com a cap d’Estat a un monarca. Com s’ha explicat mantes vegades, el rei en una democràcia constitucional fa funcions equivalents a la d’un president de la república, fins i tot amb menys atribucions reals i cap marge per expressar una opinió discrepant del Govern de torn. A Espanya, totes les accions i discursos del cap d’Estat han de rebre el vistiplau del Govern, de manera que és radicalment fals que pugui ser un contrapès institucional envers la posició política de l’Executiu.
Així, doncs, el problema no és la posició del rei en l’arquitectura constitucional sinó la legitimitat moral de la Corona. Per recuperar la confiança de molts ciutadans en la institució, Felip VI haurà sens dubte d’esforçar-se amb gestos, paraules i actituds, però la monarquia necessita l’actuació de les altres institucions, del Govern i les Corts Generals, per dur a terme aquelles reformes legals que permetin revisar determinats aspectes problemàtics, com ara acotar la seva inviolabilitat davant la llei, la qüestió successòria, eliminant la preferència de l’home sobre la dona, i el control sobre el seu patrimoni privatiu, que ha de pagar els corresponents impostos.
Enfortir amb aquestes reformes la legitimitat de la monarquia és fer-ho també a favor del conjunt del sistema institucional, perquè el risc seriós que vivim avui és que la forma del model d’Estat es converteixi en un camp de batalla política, en un altre eix de partició ideològica. Aquest és avui un debat socialment estèril, políticament tòxic i institucionalment del tot contraproduent. Estèril perquè sabem que només un, ara mateix impensable, nou pacte constitucional podria canviar la institució. Avui el que és urgent i prioritari és la gestió de la pandèmia amb l’aprovació d’uns pressupostos que donin resposta a les necessitats ben concretes de les famílies, que ajudin a generar llocs de treball i assegurin una sanitat i educació de qualitat. Rebutgen tant els que pretenen fer de l’antimonarquisme la seva identitat electoral, perquè més que defensar valors republicans alimenten una fòbia política, com els que intenten patrimonialitzar la figura del rei atribuint-li implícitament un biaix ideològic tractant de confrontar la Corona amb el Govern. Són dues actituds que es retroalimenten, suposen un dany per a la convivència i la pròpia democràcia, que demana respecte pel caràcter neutral de les institucions de l’Estat.
A falta de projecte, l’independentisme ha trobat en l’atac permanent de la monarquia la nova manera de mantenir la tensió divisiva que el caracteritza. És una manera ben poc sofisticada de plantejar qualsevol debat.
Per als socialistes la resposta a aquesta falsa disjuntiva no pot ser altra que aprofundir en la qualitat democràtica, que en el cas de la monarquia vol dir la màxima transparència de la institució a fi de donar eines a Felip VI per relegitimar la institució de la Corona com a garant de la nostra Constitució, la unitat i la continuïtat de l’Estat.
Catalunya Plural, 2024 
