El passat dia 15 d’octubre a la plataforma americana HBOMax es va estrenar un capítol especial de la mítica sèrie L’Ala Oest de la Casa Blanca. En temps de sequera creativa estem acostumats a retrobaments i antigues fórmules revisitades per augmentar el hype i pujar audiències. Però aquesta emissió era especial per moltes raons. En primer lloc, pel seu format, ja que recrea teatralment l’episodi número quinze de la tercera temporada, titulat Hartsfield’s Landing. Un capítol emès per primera vegada en 2002, enregistrat de nou ara gairebé 20 anys més tard. Un capítol repetit! La nostàlgia de la nostra època.
Els temps canvien i les sèries de política ja no tenen aquesta aroma a somnis. No hi ha cap Josiah Bartlet a House of Cards ni sembla que el públic busqui aquest romanticisme que va ajudar a comportar els anys de George W. Bush a la Casa Blanca. Però els que vam tenir la sort de topar-nos amb aquest document audiovisual sempre trobarem una mica d’inspiració en aquest President nord-americà interpretat per l’actor d’origen gallec Ramón Estévez, més conegut com a Martin Sheen.
La política en el conjunt de l’Estat no s’assembla a l’Ala Oest. Algú podria dir que el parlamentarisme de Borgen descriu millor la política espanyola, encara que en realitat a Dinamarca les coalicions són el pa de cada dia. A Madrid, en canvi, encara hi ha qui parla del “govern socialcomunista” i altres perles antimaçòniques i indepefòbiques.
L’esgotament gradual i cada vegada més evident del règim del 78 es pot observar en les esquerdes que hi ha en dues de les seves principals institucions. La primera d’elles, la monarquia. L’enquesta encarregada per la Plataforma de Mitjans Independents ha aportat multitud de dades i una certesa: la monarquia és percebuda com a quelcom anacrònic, conservador i uniformitzador. La fugida del rei Juan Carlos a deserts llunyans és un elefant a l’habitació per a la cort del Felipe VI; una amenaça per a aquells que governen l’ala oest del Palau de la Zarzuela. Allí no resideixen els somnis, sinó els fantasmes de les corrupteles d’Urdangarín i els presumptes regals del comissionista emèrit.
El Poder Judicial també està mostrant la seva veritable cara. Quan a Catalunya es denuncia la judicialització del Procés, cert progressisme espanyol prefereix mirar cap a una altra banda. No obstant això, l’arbitrarietat s’ha convertit en norma. No solament em refereixo a l’exagerada condemna que pateixen els líders independentistes, sinó també a la vergonyosa sentència a la mesa del Parlament o a la persecució contra els membres de la Sindicatura Electoral del primer d’octubre. L’esquerra espanyola hauria d’armar-se de valor i d’arguments per evitar que aquesta deriva continuï el seu curs. La setmana passada ja vèiem com la judicatura actuava com a portaveu del PP. O era a l’inrevés?
M’agradaria que en l’ala oest del Palau de la Zarzuela hi hagués algú amb suficient matèria grisa i empatia per a ser neutral activament -també l’1 d’octubre, clar que sí-. Fins i tot em conformaria amb un inquilí a la Moncloa que, com Bartlet en la ficció, fos capaç de buscar solucions més enllà dels seus interessos electorals o de les seves motivacions ideològiques. Suposo que sóc exigent amb el govern més a l’esquerra de la història d’Espanya (sic), però és alguna cosa que hem de demanar a partits polítics que han guanyat eleccions a Catalunya. Empatia, visió i capacitat.
La podridura del sistema es manifesta, a més, en un tercer flanc. Monarquia, judicatura i ultradreta. La santíssima trinitat. La nova amenaça és una moció de censura amb nul·les opcions d’èxit, però amb gran capacitat d’esperonar als sectors més ultra del Partit Popular. A Gènova 13 no han anunciat encara que votaran a una moció on el candidat a la presidència és un tal Abascal. Serà interessant confirmar que Cayetana vota el mateix que la resta dels seus companys de grup.
Aaron Sorkin, creador de l’Ala Oest de la Casa Blanca, ha estrenat recentment una nova pel·lícula en la plataforma digital Netflix: El Judici dels 7 de Chicago. És difícil no pensar que, tristament, els nostres dies estan més propers a la persecució d’activistes que a l’adveniment de grans líders capaços d’interpretar i donar impuls a l’interès general. Però vaja, potser jo estigui equivocat.
Aquest article s’ha publicat conjuntament a Praza i Catalunya Plural
Catalunya Plural, 2024 
