Sabia que hi hauria banderes, sabia que veuria que la insígnia del que entenia, potser no del tot, era un clima polític dividit. Esperava veure passió i una mica d’ira. Recordo les meves primeres setmanes, amb els ulls ben oberts, recorrent les muralles de la ciutat a la recerca de missatges polítics, tambors visuals de resistència i solidaritat. Allà hi havia “Llibertat!” pintat en les cantonades dels carrers, “Transvisibilitat” en lila omplint les places… Tot era tan impressionant per a mi. L’activitat i els missatges polítics de carrer de Barcelona expressaven un sentiment tan fort, tan palpable, que el vaig sentir com una ciutat que exigeix més per als seus ciutadans i per a tots els éssers humans, exemplificat en les pancartes “Refugees Welcome” que penjaven de la Generalitat a la plaça Jaume I. Caminant per aquesta mateixa plaça una nit, em vaig aturar sota de la pancarta i em vaig prendre uns moments per pensar. Vaig sentir que la comparació era tan crua en aquest moment; aquí estava en aquesta ciutat amable, una que per descomptat té lluites en curs, però que eleva els seus estàndards per donar exemple dels ideals polítics que vol promoure i defensar. Tot un contrast amb el lloc que havia deixat, que en aquells moments es veia embolicat en una campanya de referèndum sobre el Brexit on ambdues parts s’estaven posicionant a la mateixa banda del debat: que la immigració i els refugiats són dolents i han de ser controlats de forma tova i dura, un des de dins de la UE, una altra des de fora d’ella.
Va ser un matí, mentre caminava cap a la feina, quan vaig veure per primera vegada un “Tourist Go Home” pintat en una paret a Gràcia. Em va impressionar tant que li vaig fer una foto. No tenia idea que hi havia una resistència local contra el turisme a la ciutat. Com londinenca, estava fascinada: sempre hem emmarcat la destrucció dels nostres autèntics barris residencials interiors només en termes de gentrificació, i pocs londinencs sabrien com se suposa que era el centre de la ciutat abans de l’arribada dels turistes i els interessos comercials. Aquestes generacions han mort fa molt de temps. Vaig sentir que m’havia tocat un moment interessant, que estava presenciant la lluita valenta contra el lliurament de la teva ciutat a l’interès privat, als diners estrangers, a les corporacions, al capitalisme de consum, que hi havia una finestra per canviar de rumb i la ciutat encara no estava perduda; que hi havia la possibilitat d’alguna cosa diferent. Londres va perdre aquesta baralla fa molt de temps, potser ni tan sols hi va haver un intent d’una. Estava interessada a observar com es defensaria Barcelona, m’impressionava la fúria que es transmetia en aquesta única i poderosa declaració: GO HOME. No estava d’acord amb emmarcar-lo en contra dels turistes per se, ja que indubtablement són un símptoma, no una causa. Però com algú interessada en la lluita política, vaig entendre l’enorme declaració que es feia i empatitzi amb les frustracions de la gent, ja que per fer que els grans interessos escoltin has de fer molt soroll. En veure els creuers descarregar milers cada dia per recórrer la Rambla, comprar i menjar en burles de mal gust de la cultura espanyola o catalana, vaig sentir que els missatges estaven justificats. Vaig poder veure que aquesta ciutat estava patint, la gran quantitat de turistes inundant i els residents tenint dificultats per afirmar-se en el seu propi espai urbà. Els turistes estaran bé, em vaig dir a mi mateixa, se n’aniran a casa i no tornaran a pensar en els grafits, o potser els diran als seus amics i faran córrer la veu. Els seus sentiments no poden fer-se mal ja que, al capdavall, no estan realment aferrats al lloc.
Mirar cap enrere a aquestes setmanes és interessant, no puc precisar el moment exacte en què em vaig adonar. Haurà estat com la majoria dels canvis en les identitats i la percepció, un gradual. No puc dir-vos quan va succeir per primera vegada, però després d’alguns mesos la meva havia canviat. La meva pròpia identitat, una nova que no sabia que existia, havia aparegut a la xarxa. Quan veia ‘Tourist go home’, ‘Eat the guiri’, o alguna cosa semblant, m’estremia, abaixava el cap i intentava sortir del carrer ràpidament per la vergonya que la gent veiés el grafit i el connectés amb mi, la forma en què, d’alguna manera, ara sentia que estava dirigit a mi. Això no és cert, em deien els meus amables amics catalans, però sens dubte és el que represento aquí. Potser ara sigui una resident permanent, però no em veu com a tal. Sóc una guiri, una turista, un flagell en aquesta ciutat que no pot redimir-se.
Catalunya Plural, 2024 
