Des de la paideia de Plató al panòptic de Foucault, la filosofia ha dirigit la seva crítica als models educatius que cada societat s’ha donat. En aquests dies de pandèmia les escoles acaparen rabiosament la nostra atenció com a espais de batalla i convivència amb el virus.
El nostre model educatiu s’ha construït en gran mesura corregint i rebutjant el que operava durant el franquisme. En ell, diferents institucions i ordes religiosos compartien la tutela dels alumnes sense una base comuna de criteris i mètodes. Per tot el país es trobaven segregats per classe, sexe, credo o altres raons. Aquesta manca estructural distorsionava posteriorment la resta d’esferes de la vida en comú, com el mercat laboral o la família. Per contra, el sistema actual té com a objectiu garantir uns mínims comuns que cohesionin la societat. El model democràtic postfranquista proveeix d’una forma general al conjunt de centres educatius, procurant unitat social i incentivant la construcció de la societat civil, casa comuna de les democràcies occidentals i els seus estats de benestar.
No obstant això, aquest model està atacat per una qüestió sense resoldre i que un filòsof i teòric de la història com Peter Sloterdijk ha analitzat profusament: la bretxa generacional i el seu estatut ontològic.
Sloterdijk ha analitzat els mecanismes culturals i psicosocials de reproducció i assenyalat que, amb l’aparició de cada generació, s’obre un abisme que posa en risc la perpetuació de tota societat existent. A occident l’abisme s’ha entès com una cosa positiva, com progrés, la possibilitat d’emancipar-de les tradicions i modificar el món. Però aquesta capacitat amaga un monstre; allà on rau la innovació, a l’avançar-se la cosa mateixa al seu propi fi, hi ha un risc de destrucció sense mesura. En la seva eterna reconstrucció de si, occident està marcat per cismes i fissures que han deixat irreconeixible el paisatge per a les generacions vingudes després; amb cada crisi, poblacions senceres no han pogut reconèixer ni reconciliar-se amb els seus avantpassats.
A principis de segle XX Walter Benjamin va saber donar forma a aquest problema. Va formular un pensament capaç de fer un triple salt d’esquena que aconseguís l’altre costat de l’abisme i escoltés els somnis de justícia d’un món que havia quedat enrere. A Espanya, la regeneració constitucional del 78 va deixar als morts a les cunetes i la Llei de Memòria Històrica pot ser que arribi a deshora. Possiblement tot esforç per parlar amb el passat ho faci.
La primera generació democràtica espanyola i catalana es va haver d’ocupar en resoldre els problemes heretats del franquisme, com la creació d’un model unificat d’escolarització que establís les bases d’una civita. Mitjançant l’escola es va intentar “fer un país” a partir d’una societat dividida i enfrontada, instal·lada en la retòrica d’un conflicte que havia separat vencedors i vençuts. No obstant això, va quedar desplaçat l’altre problema, que portava íntimament lligat. Difícilment podia llavors encarar la necessitat de poder heretar bé en un estat de coses on morts legals usurpaven l’espai de derrotats i desapareguts.
L’escola ha viscut tot aquest temps una situació esquizofrènica, ja que tant se li ha exigit que garantís l’educació en valors cívics com que no sostragués a les famílies o congregacions religioses les seves competències sobre la formació moral dels seus membres. La qüestió de qui és responsable d’aquesta formació és reflex de moment a què pertany i símptoma del problema sense resoldre: poder garantir la continuïtat social sense paralitzar la innovació i els desenvolupaments lliures de les noves generacions.
Amb la crisi de la Covid i el focus posat en l’escola com a garant de la pau social, qüestions letàrgiques desperten: reproduiran les noves generacions les formes de vida que ens han portat fins aquí, o s’anuncia un món nou que abandoni als pares en les gasolineres de la història? Seran capaços de veure les Greta Thunberg d’aquest món que no tot ha conspirat contra el seu futur?
La Covid és un repte; anuncia la necessitat de pensar un model educatiu capaç de posar per davant la perpetuació d’uns valors existents que no s’alineen amb els del flux descontrolat de capitals i les seves múltiples imbricacions, claus en el desenvolupament d’aquesta pandèmia. Quina escola podrà assegurar que no escombra la voluntat i la capacitat de les noves generacions de rescatar als seus avantpassats de l’oblit? Qui ensenyarà a parlar als morts?
*Lorenzo García García és doctorand en Filosofia a la Univeritat Autònoma de Barcelona, llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona (2009) i Màster en Història de la Filosofia i Pensament Contemporani per la UNED (2016).Les seves línies de recerca incideixen en qüestions sociopolítiques, discursives i ontològiques del pensament contemporani, amb especial interès en la filosofia continental..
Catalunya Plural, 2024 
