Xile va ser considerat per més de dues dècades com l’exemple de progrés social i econòmic d’Amèrica Llatina. Brillava pels seus indicadors de superació de la pobresa, modernització de la seva economia, estabilitat política, indicadors de probitat i fortalesa institucional.
Però alguna cosa va succeir. Tot d’una les seves institucions van deixar de funcionar amb la pulcritud que s’indicava; la ciutadania es va empoderar i va començar a protestar en contra dels abusos; i van començar a emergir signes de transformació social. L’octubre de 2019 les coses es van accelerar abruptament i del cicle creixent de protestes que s’experimentaven en l’última dècada, es va passar a un esclat social que va pressionar al sistema polític a prendre una decisió històrica: canviar la Constitució.
Per què ara?
Hi ha diverses interpretacions respecte del que va passar a Xile en els últims mesos. Una de les explicacions té a veure amb la tesi de la modernització i sorgiment d’una nova classe mitjana que va començar a realitzar majors demandes en la mesura que anava educant i pujant en l’escala social. Una interpretació no excloent assenyala la forta desconnexió entre les elits polítiques i econòmiques i la societat en el seu conjunt. La modernització de la societat es va fer a costa de l’esforç individual i allò va implicar alts nivells d’endeutament familiar, precarització de les fonts laborals, i un regular o pobre accés a determinats drets socials (pensions, habitatge, salut, educació).
A l’anterior se suma una història no menor d’abusos i escàndols de les grans empreses en matèria de col·lusió, casos de corrupció a les forces armades i la policia, finançament il·legal de la política i abús de poder en diferents reparticions de l’Estat. La protesta social va ser gradualment creixent des del 2005-2006 i abastant diversos àmbits i actors socials: pobles indígenes, medi ambient, violència de gènere, pensions, educació de qualitat, corrupció, entre d’altres.
L’esclat social del 18 d’octubre de 2019 va començar inicialment com una protesta de joves estudiants davant d’una alça de passatges en el transport públic. Però ràpidament va pujar i es va transformar en una manifestació social en contra d’un mode de vida. El lema que es va fer més popular deia: “no són 30 pesos, són 30 anys”, al·ludint al fet que la protesta no es referia tan sols a una pujada petita del transport públic, sinó a l’acumulació de demandes i frustracions socials des del retorn de la democràcia.
El procés constituent
Després d’un mes d’intenses protestes, pràcticament la totalitat dels partits polítics representats al Congrés Nacional van establir un acord per iniciar un procés constituent. Va ser la resposta política a les protestes socials. L’acord, que posteriorment va ser ratificat pel Poder Legislatiu en una reforma constitucional, establia un itinerari de quatre etapes:
- Plebiscit d’entrada (25 d’octubre, 2020). Es convocaria un plebiscit per preguntar a la ciutadania si volia una nova Constitució i el mecanisme mitjançant el qual s’escriuria aquest nou text (mitjançant una Convenció Mixta, integrada per congressistes en exercici i ciutadania elegida, o mitjançant una Convenció Constitucional, íntegrament elegida per la ciutadania).
- Elecció de Convenció (11 d’abril, 2021). Es triaria una Convenció per elecció popular per escriure aquesta nova Constitució.
- Treball de la Convenció (9 a 12 mesos). La Convenció tindrà entre 9 i 12 mesos per redactar el text. Es va establir que aquesta Convenció no podrà interferir en assumptes de govern, tindrà una data de tancament definitiu de la seva feina i ha d’aprovar les normes amb un quòrum de 2/3 dels delegats.
- Plebiscit de sortida (aproximadament agost 2022). El text constitucional que proposi la Convenció haurà de ser ratificat per part de la ciutadania en un plebiscit de caràcter obligatori i on si s’aprova es procediria a la promulgació, però si es rebutja, es mantindria el text constitucional vigent.
L’acord va incloure una sèrie de disposicions per regular el finançament electoral dels candidats i candidates a la convenció, normes per a resoldre conflictes en la Convenció, l’acceptació dels tractats internacionals signats per Xile i el fet que el país és una república democràtica.
El desafiament de la democratització
L’escenari de crisi política i social va obrir discussions rellevants pròpies d’altres processos constituents que s’han experimentat a la regió. La primera i més immediata discussió es va referir a la possibilitat d’obrir oportunitats perquè diversos sectors socials s’incloguin en el procés. Així, després d’una forta pressió social, el Congrés Nacional va aprovar normes per a:
- Establir una paritat efectiva en la Convenció. Es va acordar un mecanisme per permetre una representació equilibrada d’homes i dones en les llistes de candidatures i en els resultats electorals per assegurar una paritat de resultats. En cas que la ciutadania opti per la Convenció Constitucional, Xile es transformaria en el primer país del món que escriuria una Constitució amb una institució paritària. El moviment feminista va ser clau en pressionar i possibilitar aquest resultat polític.
- Establir escons reservats per a pobles indígenes. El Congrés discuteix una norma per permetre la representació dels 10 pobles indígenes que habiten el territori en la Convenció. A la data encara no s’aconsegueix un acord en el Senat.
- Facilitar la competència d’independents. Hi ha un acord per permetre i facilitar que llistes d’independents puguin competir per seients per a la Convenció, qüestió que també seria una innovació en relació amb l’elecció actual de legisladors.
Així, el primer desafiament democratitzador ha estat obrir el sistema d’eleccions per permetre la inclusió de sectors de la societat que han estat històricament subrepresentats en les estructures de poder. Per il·lustrar això, el 75% dels congressistes són homes mentre a la societat el 52% són dones. D’altra banda, només el 2,5% dels congressistes s’autoidentifiquen com indígenes, quan en la societat la població indígena arriba al 12,8%. La societat vol veure reflectida en els seus representants (representació descriptiva), i avui sens dubte aquesta representació està distorsionada per sexe, ètnia, i condició socioeconòmica i territorial.
El segon desafiament de democratització al·ludeix ja no només a la representació, sinó a la participació. Des de l’any 2016 la societat xilena ve autoorganitzant-se en espais locals a través del que s’anomenen “cabildos autoconvocantes”. Es tracta de microespais de diàleg i deliberació que es van activar amb particular vitalitat a partir del 18 d’octubre de 2019. Una vegada que sigui convocada la Convenció, aquesta haurà de definir mecanismes de participació ciutadana per incloure les propostes que emergeixin des de la societat civil.
Encara no sabem quin tipus d’instruments es faran servir. Tampoc sabem si la Convenció inclourà mecanismes de participació ciutadana veritablement incidents i rellevants per al procés. El gran desafiament d’aquest procés és que la ciutadania percebi que la seva veu és escoltada i atesa per elits que durant molts anys no van considerar l’opinió de la gent.
En aquest sentit, el procés constituent xilè obre una oportunitat per redefinir les fronteres de la democràcia. Eventualment, aquest procés podria generar un aprofundiment democràtic sempre que s’estableixin mecanismes efectius i eficients de participació, deliberació i decisió ciutadana.
La Constitució i el què som
El debat sobre una nova Constitució, tal qual ha passat en altres països, obrirà oportunitats per redefinir certs elements bàsics de la convivència social. En el cas de Xile, els temes més gravitants es relacionaran amb la manera en què es distribuirà el poder (el debat sobre el règim de govern); la redefinició de l’equilibri de l’Estat-mercat en una sèrie de drets socials (pensions, salut, educació, habitatge); el debat sobre el caràcter unitari vs. descentralitzat de l’Estat (desconcentració del poder territorial de centre cap a les regions); la protecció dels recursos naturals incloent l’aigua; i el reconeixement dels pobles originaris, tema pendent a Xile ja des de fa tres dècades.
Com és possible advertir, es tracta de qüestions molt substantives que en alguns casos qüestionen el model de la Constitució creada per Pinochet el 1980 (en la qüestió Estat-mercat), però que en altres casos es tracta de debats que han acompanyat la república des de la seva fundació.
El procés constituent, en aquest sentit, serà una oportunitat per debatre i redefinir certes premisses bàsiques respecte de les quals s’ha organitzat la convivència al país.
La gran novetat d’aquesta història és que mentre en el passat sempre van ser les elits o els militars els encarregats de demarcar el que érem (1833, 1825 i 1980), és primera vegada en la història que la ciutadania xilena tindrà l’oportunitat de dir alguna cosa.
La versió original d’aquest article va ser publicada pel Centre d’Investigació Periodística (CIPER) de Xile.
Catalunya Plural, 2024 
